Per què a tu?

És dissabte. Els gats del veí no paren de molestar-la amb els seus miols i s'aixeca del llit. Mira el rellotge. Són les dotze i encara té son. Maleïts gats! No hi ha ningú a casa i decideix estudiar una mica per l'examen de química de dilluns. Perdó! No he presentat a la protagonista! Es diu Anna i té setze anys. És una noia d'allò ben normal, no massa alta, amb els cabells arrissats i uns ulls verds maquíssims. Surt de festa amb els seus amics però també és conscient que ha d'estudiar, d'això depèn el seu futur...
Mentre feia la petita presentació s'ha acabat l'hora d'estudi de l'Anna i s'ha fet l'hora de dinar. No té ganes de cuinar i remena per la nevera a veure si amb una mica de sort la mare li ha deixat alguna cosa preparada. Buscant buscant troba les sobres del sopar d'anit: una mica de truita de patates i quatre macarrons mal comptats.
Les hores passen i ja té ganes que siguin les deu i que la truquin al mòbil per dir-li que ja estan a la porta de casa seva i que ja pot sortir i que s'ho passarà molt bé i que veurà a l'Arnau i que ballaran i beuran i no tornaran a casa fins ben tard i... mentre pensa en tot això sona el telèfon: "Sí mama, ja he dinat...sí...no...no ho sé...suposo que cap allà les cinc o les sis...sí, amb el cotxe del Cesc...Sí, d'acord...Un petó, adéu!".
Engega la televisió i només fan programes en els que sembla que la gent estigui en un concurs per veure qui critica més al veí. Res de bo. S'adorm. Mitja horeta més tard la desperten, els gats del veí.
Se li ha fet tard i s'ha d'arreglar. Són les set ja! S'emprova models i modelets i cap li fa el pes fins que troba una faldilla curta texana i una camisa vermella ajustada. Ja està a punt.
Són les nou ja i encara no han arribat. Al cap de vint minuts ja estan els seus amics a la porta de casa seva i amb el cotxe plantat al mig del carrer esperant a que surti.
Tanca la porta. Dues voltes amb la clau. Tenen taula reservada en una pizzeria, aquella del parc del davant del 21, el local on han d'anar després.
Quan arriben ella ràpid s'apropia el lloc del costat de l'Arnau. Són les dotze i ja va sent hora que surtin de festa. Quatre passes i ja estan al local.
Els deixen entrar sense cap mena de problema i l'Anna té unes ganes boges de passar-s'ho bé!
Són les quatre i decideixen canviar de local. Aquest ja el tenen massa vist. Pugen tots al cotxe. En Cesc ha de conduir i no ha begut res. Tots van força serens.
Xerren i riuen i canten i escolten música mentre decideixen on anar. Finalment aniran a Clima que tothom diu que hi ha molt bon ambient.

Negre, tot és negre. Ara blanc. Això és el que veu l'Anna, res. No es mou, no pot. No parla, no pot. No mira, no pot.
Sent veus al seu voltant, algunes de conegudes, d'altres no. "Mama, ets tu mama? Què passa mama?" No la sent...ningú la sent...
Obre els ulls com pot. La seva mare està allà plorant. Per què plora? Es pregunta l'Anna. No entén res, si ella estava al cotxe!
No vol pensar, el cap li fa mal. No nota res. La seva mare li estreny la mà i intenta explicar a la seva germana el que ha passat. Ella només entén les paraules accident, un altre cotxe, el conductor begut, no tenien la culpa, Arnau mort.... Poca cosa més pot seguir del que sent que explica la seva mare. Com? No pot ser! De cop tot és fosc, molt més fosc. No sent res, completament res. Marxa i no sap on.

Plors i més plors és l'únic que se sent a la sala de vetlla de l'Anna perquè ara és morta. En un segon ha marxat. Ningú se n'ha adonat. I tot per culpa d'algú altre... Ella no en tenia la culpa... tenia setze anys i no tenia ni idea que mai més no faria anys, ni ella ni cap dels seus amics del cotxe. Ara bé, el conductor de l'altre automòbil encara en podria celebrar uns quants... atropellant més cotxes? No ho sé....