Una història oblidada

Éren les 21:54.

En aquella sala d'espera passava el temps molt a poc a poc.

No hi havia ningú.

De tant en tant passava algun metge o infermera, però em deien que sigués pacient i esperés.

Mentres esperava se'm repetia l'imatge de l'accident, un cop i un altre... I de com va començar tot:

Feia 6 anys que ens conexíem. Havíem viscut tantes coses, molts sentiments, penes, desgràcies, i alegries. Sobretot, moltes alegries. Ho fèiem tot junts, sortiem de festa, anàvem a comprar, anàvem a la mateixa classe, i víviem un davant l'altre, desde els nostres terrats ens podíem comunicar. Com oblidar aquelles llargues nits d'estiu, que des dels nostres terrats xerràvem fins ben entrada la matinada, i la lluna i les estrelles éren còmplices d'aquella bona amistat.

Tot anava bé, fèiem el de sempre, però una nit, aquella maleïda nit, que els meus pares van enredar als seus per fer un sopar, del qual nosaltres no sabíem res.
Vam arribar al restaurant amb la sorpresa de veure'n ell i jo:

-Què passa aquí? - vaig dir
-Volem una explicació!- va exclamar ell

Ni nosaltres ni els seus pares sabíem res, tot havia estat un pla dels meus pares perquè ell i jo fóssim parella.

-Però, qui collons us heu cregut que sou? Qui us ha donat dret a entrar a la meva vida privada?

Vaig marxar corrents del restaurant, ràpid, sense pensar en els demès. Vaig arribar a la platja, i em vaig llençar al terra extasiada, i pensant: "Per què corres? Si l'estimo, i n'estic enamorada, i fa més de 3 anys que intento sortir amb ell, que li intento dir, però tinc por"

Tenia por de què no li agradès tant com ell m'agrada a mi, tants anys amb aquesta cosa callada. Vaig arrencar a plorar, i de sobte va aparèixer ell, corrents, em venia a buscar. Em va agafar i ens vem fondre entre els nostres braços, i tots dos vem començar a plorar.

Una estona després, és vem calmar i va trucar als seus pares per tranquilitzar-los.

I vem estar a la platja xerrant de coses de la infància, de tot el que havíem viscut, fins que va sortir aquell 'tema', el tema que durant 6 anys no havíem gosat parlar-ne.

En aquell moment em vaig sentir molt incomòde, i suposo que ell també, perquè els dos vem mirar cap al terra, sense saber què dir:

-Hauríem de parlar d'allò, no creus?- va dir ell.

-Sí…- vaig dir tota avergonyida.

-Fa molt de temps que ens coneíxem i ja saps, tot el que ens ha passat i, jo fa temps que et volia dir que… que…

Tenia els ulls plorosos, no podia articular ni una sola paraula…

-T'estimo, però no em veig capaç de mantener una relació estable amb tu, perquè…

-Per què?

-Perquè sé que tu no m'estimes de veritat, perquè en el fons estimes algú altre.

-I d'on treus això? Qui t'ho ha dit? Tu creus que si estimés un altre home estaría anat amb tu cada dia, t'ajudaria fer la feina, em gastaría un munt de diners en fer-te regals? T'estimo, fa massa temps que t'ho volia dir, i ara ja ho saps…

-Si de veritat m'estimes espero que entenguis una cosa. Jo no vull tenir una relació amb tu, vull que siguem amics i prou, que seguim com abans, no vull comprometre'm a res amb tu, siusplau, si m'estimes espero que ho entenguis…
Vaig callar no sabia que dir-li. Però, no ho entenia, què li havia fet jo? Si tant m'estimava, per què no volia res amb mi? No sé perquè, però vaig callar.

Vem trigar una semana, més o menys, en tornar a quedar per sortir.
A l'escola ho passàvem fatal, ens asséiem junts però estàvem incomòdes i intentàvem parlar el mínim possible, pel passadís ni ens saludàvem i si ens vèiem pel carrer, ens fèiem els despistats. Jo no em parlava amb els pares, estaba enfada amb ells, perquè van ser els únics i vertaders culpables de tot l'embolic. Sort en vaig tindre dels nostres amics, van parlar amb nosaltres, per separat i va fer que tornéssim a la normalitat.

Ens van enredar per què ens veiéssim, i van mentir-nos, ens van dir coses diferents per trobar-nos al mateix lloc.
A mi em van dir que aníriem a comprar llibres, i a ell, que aníriem a jugar un partidet de futbol a la plaça. La nostra sorpresa va ser trobar-nos allà, i no saber que dir. De sobte, vem veure que algú ens llençava una carta desde darrera d'un cotxe, i vem veure els nostres amics, i ja suposàvem que ens havíen enredat. Vem llegar la carta i deia:

‘No sabem què us ha passat. Tampoc ho volem saber. L'únic que volem és que torneu a ser amics, aquells dos que es passàven el dia junts, i que no paraven quiets. No oblideu tot el vostre passat.'

Teníen raó. Els amics sempre (o quasi sempre) tenen raó. Vem seure a parlar, i sí, estàvem d'acord, vem decidir que tornaríem a tindre una relació amistosa com les d'abans. Però tot és veié truncat per un accident.

Després de recuperar la normalitat, i seguir sent els amics que érem sempre, va pasar un accident, un terrible accident que ho va espatllar tot.

Anàvem pel carrer, no diré tranquil·lament perquè no ho estàvem, anavem cridant, saltant i fent el boig com sempre, creuàvem el pas de vianants, quan vem veure un cotxe aproximant-se a nosaltres a tota velocitat. Jo em vaig quedar plantada allà i ell, és va llençar sobre mi em va empenyar i vaig caure contra el cotxe, i vaig veure com aquell vehicle que s'apressurava a tota velocitat contra nosaltres se l'enduia a ell per davant uns metres.
Em vaig posar blanca de cop i vaig començar a cridar i plorar de ràbia, mentres veia com el conductor del cotxe fugia marxa enrere i ens deixava allà, sense ajudar-nos.
Em vaig passar la mà pel cap i em sortia sang. Vaig veure com un grup de gent s'apropava a ajudar-nos i ens apartaven de la carretera, mentres trucaven a l'ambulància i a la policia.

No podía parar de plorar, com estaba ell? Viu? Mort? Volia saber-ho però ningú m'hi deixava apropar-m'hi.
Van arribar les ambulàncies i vem marxar separats. Vaig arribar a l'hospital on em van curar, no parava de preguntar com estava ell però ningú em volia dir res.

Quan per fi em van curar, em vaig dirigir a preguntar com estaba, va aparèixer la policía i em van estar fent preguntes, no podía respondre, no parava de plorar, només volia saber com estaba ell, i el que menys volia, era recordar l'accident. Però no paraven de preguntar i preguntar. I jo cridava i cridava. No m'entenien, fins que vaig fugir corrents, cap a algun lloc, on pogués saber alguna cosa.
Vaig recórrer totes les plantes de l'hospital, fins que vaig arribar a un passadís trist, desert, amb poca llum. Vaig caminar-hi poc a poc, fins que vaig arribar a una finestra on el vaig veure a ell, estirat, connectat a un munt de màquines. Estava quiet. Immòbil. Pàl·lid.

De sobte, va aparèixer una infermera i m'ho explicà tot. Estava bastant greu, crèien que és recuperaria, però que es quedaria amb seqüeles, era massa aviat per saber quines.
Vaig seure davant la sala i vaig pendre un cafè. No parava de donar voltes a aquella historia, al que havia succeït. Què haguès passat sinó ens haguéssin intentat fer parella? Què hagués passat sinó haguéssim tingut aquella conversa la platja? Què haguès passat si haguéssim continuat com a bons amics? Què hagués passat si…? Massa preguntes rondàven pel meu cap.

El temps passava. Els segons. Els minuts. Les hores…

Fins que en un moment, el vaig veure com s'aixecava del llit, com cridava, vaig anar corrent i ens vem quedar mirant, i va cridar:

-Tu qui ets? On sóc? Ajudaaa! Que algú m'ajudi!

Em vaig quedar sorpresa, no vaig saber reaccionar. De sobte, van entrar un munt de metges i infermeres cridant, i em van fer sortir de l'habitació vaig veure com se l'enduien a algu lloc i tornàven al cap d'unes hores.

-El teu amic ha tigut un fort cop al cap i ara té amnèsia. No recorda res. Entre els teus pares i tu, haureu de fer-li recordar qui era. Tingueu paciencia i sàpigueu entrendre'l.
Vaig entrar i li vaig explicar tot. Com és deia. On vivia. Qui era jo. Com ens vem conèixer. Què ens havia passat. L'accident. Quan vaig acabar em va abraçar. Sabía que no recordava res i que em va abraçar per por, perquè estava espantat i jo sabia que per molt que instistís i li expliqués tot, mai em tornaria a estimar com ho havía fet abans, i que ara hauria d'ajudar a recuperar-lo.