Una de fashions... (Qüestions de l'ofici V)

TIPICAL FASHION
(O com trencar els tòpics de sempre, durant una desfilada qualsevol, en una discoteca qualsevol, durant una nit qualsevol.)
Això que us explicaré ara va passar un cap de setmana qualsevol, d'un mes qualsevol, durant una nit qualsevol, en una discoteca qualsevol; ara no fa massa temps. Aquella mateixa setmana, el meu equip de modistes i jo havíem acabat els patrons de la moda de l'estiu que ve. Ja sabeu que en la nostra feina nosaltres hem de treballar amb molt de temps d'antelació. Això pot provocar situacions com el fet que mentre dissenyo vestits de bany per l'estiu que ve a mitjans de desembre, hi ha gent despreocupada que no sap com s'ha de vestir per cap d'any. Bé, al que anava… aquell cap de setmana vaig formar part del jurat d'un ridícul concurs de bellesa en una discoteca. Un d'aquests concursos promocionals de missis i misters i tonteries per l'estil. Si us haig de ser franc, hi vaig anar per la pasta, sí, sí, ho confesso, per la pasta que em donaven com a membre del jurat. Em motivava poc haver de puntuar un munt de cossos esteticament bonics, bronzejats, musculats i típics de qualsevol catàleg de qualsevol agència.
Durant aquells dies havia patit una petita crisi de patrons. Així és com jo anomeno les meves crisis creatives quan estic fins al capdemunt de dissenyar sempre els mateixos vestits i les mateixes talles. La mecànica del concurs la vaig trobar igual d'avorrida i pesada que tots aquests certàmens: una llarga filera de tios i ties bons i bones en vestit de nit i en banyador marcant bé les pitreres i els paquets. Tot plegat em va resultar monòtom, cansat i vulgar i vaig començar a i fixar-me amb la gent del públic que tenien més morbo que deu missis i místers junts. N'hi havia de ben lletjos, de grassos, de prims, de forts, de noies model tap de bassa, model Torre Effeil, etc. Allò era molt més excitant que aquella passarel·la avorrida de sempre.
La pesada del costat, vull dir, la Dolly, una coneguda entesa en el món de la moda i dels xous nocturns, no parava de molestar-me amb els seus comentaris de manual: ¿Has visto la número cinco?¡Qué curvas! ¿Y el número diez? ¡Qué pedazo de espalda!
Quan es va acabar la cercavila dels models i les models, va arribar la nostra hora, l'hora del jurat. Abans de concentrar-me en tal responsabilitat moral, vaig anar un moment al lavabo. Allí, en un racó, vaig sentir uns plors que em varen commoure.
Em vaig apropar. Era una noia, ni molt alta ni molt prima, ni molt lletja ni molt bonica, més aviat grassoneta i amb uns ulls impressionants. Li vaig preguntar: "Es pot saber què carai t'ha passat?"
La noia em va confessar el que li havia passat. Ella havia de formar part de la desfilada.
L'organització la va trucar a casa i li va fer saber que no havia estat ni preseleccionada, que havia estat un greu error. Vés per on! Quina manera tan barata de matar les il·lusions d'una pobra noia! I més encara amb aquestes noies jovenetes. Me la vaig quedar mirant de dalt a baix. Era fantàstica. No complia les mides ni els estàndards habituals, però era fantàstica. Aquell cos tan desproporcionat em va ben impactar.
I de sobte, sense fer res d'especial, un munt de nous patrons se'm varen passar pel cap. Aquella noieta m'estava posant a cent. I el que era millor, em despertava la creativitat, la inspiració, com dirien els escriptors, les muses. Volia agrair-li aquell doll d'inspiració que m'havia provocat. Volia reparar l'error, la injustícia que una tal organització havia comès amb aquella desgraciada noia. Vaig pujar a l'escenari i vaig agafar el micro:
"Senyores i Senyors, ens pensàvem que la desfilada ja havia acabat, però no és cert! Ens trobem amb la sorpresa que encara hi ha més models!"
Tots els menbres del jurat varen cridar esvarats: "Què? Com? Qui? No, no pot ser!"
"I tant que pot ser!" , vaig cridar jo i vaig afegir, "Prepareu-vos, colla de sòmines!".
Davant la sorpresa de tothom la desgraciada noia va sortir amb un bonic vestit fosc de nit i més tard va lluir el seu greix natural rera un vestit de bany semitransparent. Tothom va quedar-se de pedra. Tothom va quedar-se estupefacte. Els models i les models no s'ho acabaven de creure. No es creien que haguessin de competir contra tal semblant criatura humana. En aquell precís moment de la nit, em varen venir unes ganes boges de trencar motllos i d'elaborar una col·lecció per tot tipus de persones, edats, formes i mides. El clima d'estupefacció creixia per moments. No, nois, no, es veu que no es pot ser diferent en aquest món!
Un dels cambrers del local va pujar a la passarel·la. Era un tipus granadet, poca cosa, escanyolit tot ell. El cambrer va pensar que potser el passi de la noia era un gag de mal gust, i va decidir posar la seva cullerada personal i va decidir acabar d'embolicar la troca.
Es va passejar damunt l'escenari fent veure que era un model i va posar de mala llet als models i les models i va posar-se al públic a la butxaca que no parava de riure, cridar, xiular i fer el bèstia davant tal exhibició.
Tot plegat va provocar que la resta de membres del jurat es morissin de ganes de trencar-me la cara i deixar-me-la com un mapa, més ben dit, com un puzzle. Calia arreglar aquella situació com fos.
Vaig haver de convèncer al jurat de la necessitat històrica de ser el primer jurat de concursets de moda discotequeros del país que havia decidit trencar amb els motllos habituals.
Sabia que la fama era la perdició de la resta de membres del jurat, i va ser, certament, molt fàcil subornar-los tot planificant el seguit de programes en els quals xuparien , lleparien, sortirien una mica per la pantalleta amiga, per la caixa tonta, i ben tonta, i que potser, tal decisió marcarà un gran precedent històrico-social. Va haver-hi un lleuger moment d'indecisió però finalment totes les cares del jurat començaren a somriure sota el nas somiant en els minuts de glòria televisiva que els esperava i les exclusives a les revistes del cor en les quals explicarien una virtual discussió entre els menbres del jurat abans de prendre tal transcendental decisió i fugir dels cànons habituals de la Tipical fashion, és a dir, de la moda típica i tòpica de sempre; els canons estètics que no sé qui carai s'inventa! Aquesta va ser la manera de trencar els tòpics de sempre en una desfilada qualsevol, en una discoteca qualsevol, durant una nit qualsevol…
La decisió va ser com un efecte en cadena. La Dolly va afirmar rotunda "pues yo los pienso votar" i un altre va seguir-li la corrent i va dir "pues yo también" i així successivament i sense donar- nos compte ja estàvem premiant a la noia ex - desgraciada i ara afortunada i al cambrer espontani. Evidentment, com tigres ferotges, els models professionals se'ns varen tirar a sobre de mala manera. I un aficionat ho va filmar i va pensar que potser tal xou també seria cotitzable en algún programa de bestieses visuals i d'impactes televisius sense més. Mentre el jurat i els models professionals perdien de mala manera la compostura i més d'un hauria de ser facturat a l'hospital, la noieta abans desgraciada i ara afortunada era aplaudida pel gran públic i el cambrer convidava una birra per tothom. Evidentment, jo, abans que m'inculpessin com l'instigador de tal guirigall, vaig marxar tot dissimuladament.
Quan vaig arribar a casa, vaig tenir la sensació que havia sigut la desfilada més divertida de la meva vida. Tot rient vaig començar a dissenyar la nova col·lecció de supertalles.
Havia trencat algún tòpic? No ho sé. L'únic que sé és que mai més m'han convidat a participar com a jurat en un certamen de moda. Només sé que aquella nova col·lecció va ser un autèntic èxit.