El meu paisatge (II)

EL MEU PAISATGE (II)

Camps d'ordi, camí de til·lers

Al límit entre Santa Coloma i Sant Boi hi ha un camí encimentat d'un gris calcat als núvols espessos de la boira.
La monotomia del gris només es trencada per alguna pintada negra.
A una banda del camí hi ha un camp d'ordi, més aviat petit, que segons l'època de l'any pot ser marró, verd o groc.
Vist de lluny ens podem fixar en els tres pals marrons i prims de telèfon que l'atravessen.Aquest camp te diversos desnivells observables des de l'inici del camí.Entre el camp i el camí hi ha una renglera de faroles, pròpies d'una autopista.
A l'altre banda del camí hi ha una vorera de ciment ampla, guarnida per un grup de til.lers petits i ben arrenglerats.
La vorera esta constantment acompanyada per un mur antic, alt, llarg, fosc i construit amb pedres.La foscor del mur es dilueix per les pintades blanques i algún que altre grafiti.
La meteorologia condiciona aquest camí.El mal temps ens facilita trepitjar el fang relliscós de la vorera del camp i també ens facilita respirar fort l'olor fresca de la terra humida.
El bon temps ens facilita trepitjar la terra seca i aspre i tastar el gra insípid de les espigues d'ordi.
Sempre regna una calma imperturbable acompanyada ocasionalment pel vent que en certes èpoques de l'any arrossega les fulles dels til.lers. Potser és un paisatge qualsevol, però ja forma part dels meus paisatges.