Una cançó

Com cada dia,
Només sento una cançó:
La de la melancolia,
I la del profund dolor.

Aquesta melodia,
No surt pas del meu cor,
Aquest n'és l'instrument,
Però tu el compositor.

Quan va començar la música?
No sé quan, però sé per on.
El lloc va ser la meva vida,
I la causa, el meu amor.

El seny em diu que escolti,
I el cor se'n fa ressò.
Puc sens més evitar l'ànima
I oblidar-te tan de cop?

És clar que no puc, entén-ho!
No és afer del caparró,
És terreny de qui de mi n'és l'amo,
Que ets tu, Déu, i el meu cor.

Digues,
passaran els dies sense haver canviat?
Respon-me,
és realment que la vida tant de temps t'ha ocupat?
De debò tens por de perdre,
el que no has recuperat?
És com llençar menjar per no perdre'l,
és com un text inacabat.

Com cada dia,
Només sento una cançó:
La de la melancolia,
I la del profund dolor.

Avui sento la melodia,
Però en passar pel meu cor,
Es converteix en alegria,
Per què el dolor per tu és honor.