Una cançó, camí de l'autònoma

"El dia que giri una cantonada …". Es tanquen les portes a les 8.16 del matí just cinc centímetres darrera la meva motxilla. En 30 minuts s'obriran a la UAB. El tren es posa en marxa. A simple vista el vagó està ple de gespa estampada en carpetes, cosa que fa evident que un 30% de la gent del vagó també baixarà a la UAB, o bé, el 30% del vagó s'ha trobat una carpeta de la UAB. M'afluixo el volum de l'mp3, no voldria pas molestar a l'altra gent. No m'agrada que m'imposin música - com el maleït fil musical de la Renfe que no et deixa concentrar-te en una lectura o com aquells heavies que sembla que portin un concert d'Iron Maiden a Wembley amb ells -, i tal i com deia ma mare, no desitgis pels demés el que no voldries per a tu. Ai aquestes mares! Que haguessin fet sense les dites populars...

"...i la gent em regali un somriure...". Estic comprimit en un espai, de potser, un quart de metre quadrat. Si em mogués un sol centímetre, les meves hormones estarien massa a prop d'una noia que tinc a la dreta i no voldria pas que es pensés que vull quelcom amb ella per un simple ball d'hormones. Com dirien al Corte Inglés: "es primavera en el Ferrocarril de la Generalitat". Així que concentro totes le meves neurones en evitar fer un sol moviment. Això sí, de moment em puc permetre el luxe de poder moure els ulls. Més quiet que un mim de les Rambles, miro el vagó ja més detalladament i veig tot de cares : algunes (la majoria) encara adormides, ensopides i pensant en mil històries (la tarda d'ahir, el nòvio, l'amiga, els deures, la feina, les vacances, el concurs de gossos que faran diumenge venint, el futur del català, els mugrons de la Kournikova, en la firma de llibres que Quim Monzó farà a la tarda...), altres deprimides (com un senyor amb una corbata negra i uns ulls ben vermells), altres alegres (com una noia asseguda mirant per la finestra, i en el moment que ens creuem les mirades en el reflex de la finestra, somriu), altres inexpressives (una senyora sud-americana que al creuar-nos les mirades me la manté fredament. Sóc incapaç de sostenir-li.)…

"Una vida, una història...". Muntaner. S'obren les portes. Surt gent i jo tinc espai per poder entrar una mica més endins del vagó i apartar-me una mica de la noia de la meva dreta abans no em clavi un clatellot. Entra gent al vagó. El tren es torna a posar en marxa. Ha entrat un grup de dues noies petites. L'uniforme les delata: faldilla de quadres, mitges fins els genolls i jersei amb escut. Baixaran a Sant Joan o Bellaterra per anar a alguna de les escoles que l'Opus Dei hi té. Les veig amb unes llibretes. Potser estiguin repassant per algun examen. Un tema que m'interessa. Com a futur mestre, i estudiant de psicologia educativa, no puc deixar perdre l'oportunitat de veure com i què repassen aquestes nenes. Verbs irregulars d'anglès? Les capitals del món? El pes d'una persona a la Lluna? M'afluixo l'mp3 pràcticament fins apagar-lo per tal de poder sentir-les.

-"John Lenon nació en el 1950..".
- "No, en el 1940…".
Contesta la més baixeta i que porta la llibreta. Increïble, l'examen és sobre els Beatles. Ara si que m'he acaba de despertat del tot. No descartava que l'examen fos de música, dins del tema d'història de la música; però m'hagués esperat abans un "on va néixer Mozart?" que no pas això.

-"Paul Mc.Cartney tocava el…?".
-"Bajo."

"…i un món que gira i gira…". Es van succeint els acords de la cançó d'en Cesk Freixas, que porto a l'mp3, mentre em pregunto si dintre de 30 anys els fills o filles d'aquestes noies entraran als ferrocarrils i repassaran per a un examen sobre Cesk Freixas i el Rock Català.

-"Qui era el grup que li cantava a la Lluna que estaven bojos per ella?".
-"Els Beatles?."
-"No! Sau!."

Tot seria possible. En història hom diu que perquè un fet sigui considerat històric, han de passar un mínim de 30 anys - pel tema de la perspectiva històrica i d'anàlisi de fets -. Ara, el lector perspicaç i observador d'aquesta crònica, potser s'haurà fet la següent pregunta: perquè suposes que els fills d'aquestes nenes que van a l'escola de l'Opus, i que eren castellano-parlants, parlaran català entre elles dins de 30 anys? Doncs perquè tal i com diuen els d'El Mundo TV, el castellà és una llengua perseguida i oprimida a Catalunya, i per tant, he predit que dins de 30 anys el castellà s'haurà extingit. El que no sé és si d'aquí 30 anys els nanos s'examinaran de Sau o de: "en quin any la cultura pop es va incloure dins els continguts de la primària i la ESO?".

"…si avui estic boig, el món ho està més...". En Cesk continua cantant al meu mp3 el seu primer hit mentre s'obren les portes. Sarrià. Baixa força gent. Batxillers, gent de negocis, treballadors/es per la gent de negocis, la dona sud-americana de la mirada freda que no he pogut sostindre-li (Si baixa a Sarrià potser va al convent de la Immaculada Concepció de Castris a provar sort com a empleada). Faig una ullada al meu voltant i busco si queda algun lloc lliure als seients mentre torno a pujar al volum de l'mp3. "Una vida, una història…i un món que gira i gira."