Una adolescent

Un relat de: elienna

No ho entenia. No. Començava a sortir de la puta bombolla que ens envolta a tots, veia coses que abans no veia, o em negava a veuro. No, joder. Continuo preferint tancar els ulls abans que veure la realitat. Sí. Cambio. Perdo el somriure que de petita em feia tan feliç. Sentir que res ni ningú et podia fer mal. Sí. No. Joder. I ara em pregunto, realment soc jo? Potser sí. Però potser som tots. Em sento diferent. Em sento ausent. Sento però no escolto. Miro però no obserbo. Crido i callo. Sento que domino la situación. Però realment, ella em domina a mí. A vegades em sento a la cima, i quan m-hi veig a dalt, tenco el ulls, i torno a ser allà baix. Com sempre. Torno a la realitat? No ho sé. De moment, continuaré pujant i baixant, caient al terra i aixecan-me. Sovint em quedo avaix, pensant que no tinc que pensar, sempre acabes tinguent un motiu per rallar-te i posar-te trista, sovint sense saber perque. Però penso que no tinc que pensar, i no puc parar de fer-ho. Penso que tot això es una merda. Que no sé que es la vida, que no se viurala. Però sí. De vida només n'hi ha una, i és la teva. I l'has de viure a la teva manera. Però no en sabem. Sempre estem pendent del que pensaran els altres, del que diran, de com et miraran, de com et tractaran a partir d'aquell moment. Farta. Farta de viure depenent dels altres. Jo vull marcar els meus límits, jo em vull crear.

Comentaris

  • Fantàstic que et plantegis totes aquestes qüestions[Ofensiu]
    Màndalf | 18-01-2009

    I més que les exposis obertament, potser ja és una manera de crear-te a tu mateixa. Així ho hem fet tots i ho seguim fent, uns millor que d'altres, caient i tornant-nos a aixecar, passant moments bons i dolents. Espero que sàpigues gaudir dels bons i oblidar aviat els dolents.