Un vint-i-quatre de desembre.

Un relat de: Joanjo Aguar Matoses

-Bé, ara vaig. No et preocupes.
-...
-Sí, tranquil, no és molèstia... Bo, adéu.
-...
I penja el telèfon.
Es queda uns moments pensatiu mirant l'aparell, sense veure'l, i seguidament
comença a baixar l'escala.
Té un cert aire d'escala antiga, d'escala que s'ha de pujar i baixar pausadament, amb
solemnitat.
Toca el passamà, com acariciant-lo, sentint el seu tacte suau i ferm alhora. Està fet
de bona fusta, la millor i més elegant que va trobar. En sa casa li agrada envoltar-se de
mobles i objectes amb un cert gust i distinció, no ho pot negar.
Quan arriba al rebedor, en la planta baixa, es mira a l'espill, un espill que va trobar
en una botiga d'antiguitats i que està molt a to amb l'escala i el passamà, tant com tots
els altres mobles del rebedor i de la casa.
S'endreça la camisa i la jaqueta, i després entra a la seua consulta a pel maletí d'anar
a fer visites. Llevat de hui, aquestes festes ja no el gastarà més, ni la consulta tampoc,
perquè ha decidit anar-se'n una setmana a esquiar, per a oblidar-se un poc de la feina, ja
que havia tingut moltes preocupacions aquestes últimes setmanes.
Fica en el maletí els medicaments que creu necessaris, i ix de l'habitació tot seguit.
Es fica l'abric i es passa alguns botons. Obri la porta, i la gelada ventada d'aire que rep
en la cara l'acaba de convèncer per a què acabe de passar-se tots els botons i es fique els
guants. Una vegada ho ha fet, agafa el maletí, apaga el llum i ix al carrer.
No tenia previst eixir tan prompte de casa, perquè, tots els anys, la Nit de Nadal
solen sopar a les deu. Però ha eixit una hora abans del que pensava pel seu amic Agustí.
Quan acabe de visitar-lo, ja anirà directe a casa de la seua germana, Tere, que és on
havien quedat amb els seus pares per a celebrar aquest any la nit de Nadal.
Prefereix anar caminant, en compte d'agafar el cotxe, a pesar del fred que fa, perquè
sap que després no tindrà lloc on aparcar el vehicle. A més, ni la casa d'Agustí ni la de
Tere cauen molt lluny. Però, sobretot, ha decidit anar a peu perquè li agrada passejar i
viure el màgic ambient que es respira pels carrers en aquestes festes. Li encanta veure
les nombroses colles de xiquets que van cantant nadales per les cases. Fins i tot ha
agafat solt per a donar-los alguna cosa si truquen a casa Tere.
No creu que Agustí vullga sentir nadales, si és que en realitat li fa tant de mal el cap
com li ha dit per telèfon. En realitat, no creu que Agustí haja agafat alguna cosa més
greu que un simple refredat, i no molt fort, perquè té una salut de ferro. El que ocorre és
que, el cap de setmana passat, ells dos i alguns més de la colla d'amics tornaren, ja ben
entrada la matinada, a casa caminant, a pesar del fred que feia. No volien arriscar-se a
conduir, després de tot el que havien begut. Encara que, de totes formes, també sap que
Agustí no s'hauria refredat si no hagués anat tan fresc com anava per a aquesta època de
l'any, i això que el va advertir vàries vegades.
I tot per veure si per fi aconseguia que Annabel es fixés en ell. Pobre Agustí, no vol
adonar-se que ella ha acabat amb ell definitivament.
De sobte, el maletí entropessa amb una farola. Es queda mirant-lo, pensatiu, i
s'adona que el que Agustí necessita no són medicines per al refredat, sinó algun
medicament per als malalts del cor, per als que el tenen trencat per l'amor. En tots els
anys que va estar estudiant medicina mai no li parlaren de l'existència d'un medicament
com aquest, però, ¡com li agradaria que existís! Almenys per a què el seu amic no sofrís
tant.
Però, ara, tot el que pot fer és anar a casa Agustí, auscultar-lo i receptar-li uns
medicaments que no necessita.
No està molest amb el seu amic. És veritat que l'ha destorbat quan li ha trucat per
telèfon. És clar que ara estaria més còmode i calentet en sa casa, llegint Estellés.
És molt probable que el refredat siga tan sols una excusa per a fer-lo anar a sa casa i
així poder parlar amb ell. Però és igual, no li ho recrimina. Agustí està tan sol. I, el que
és pitjor, es troba tan sol...
Almenys, si la seua visita l'alleuja una mica, el seu destorb no serà en va.
Ja li queda poc per a arribar a la finca on viu Agustí. Uns quants carrers més i ja
estarà allí.
Aquest carrer pel qual camina ara està molt mal il·luminat. Alguns brètols deuen
haver trencat les faroles. ¡Quina poca consideració!
Quan arribe a la finca d'Agustí, haurà de pujar en ascensor, ja que viu en un seté pis.
¡I que poc li agraden a ell els ascensors! Li dóna la sensació d'estar dins un taüt. I això
que, quan era menut...
¡¿Què ocorre?! El maletí se li ha escapat de la mà i se sent espentat cap a la paret.
Li han immobilitzat els braços i li estampeixen la cara contra la paret. Li fa mal, però no
pot cridar, la impressió que li ha causat aquest sobtat atac li impedeix articular cap
paraula. I el pitjor és que ara sent que una cosa li punxa el costat, a prop de les costelles,
és probable que siga una navalla.
- Je, tio! Com crides, et forade, eh! M'has sentit? Eh! M'has sentit?! -sent que li diu
una veu aspra d'home. Però segueix sense poder parlar. És conscient de tot el que està
passant, però no pot dir res. Així que intenta assentir amb el cap de la millor manera que
pot, perquè continuen prement-li la cara contra la paret. I encara no ha pogut veure al
seu agressor.
Nota que unes altres mans estan registrant-lo i llevant-li tot el que porta a les
butxaques.
- Llevat l'abric! Però no et gires! Eh! No et gires! O et mate! Eh! -torna a dir-li
l'aspra veu.
La pressió de la navalla desapareix per a què es puga llevar l'abric. Però una vegada
el deixa en terra, torna a aparèixer de nou, i en aquesta ocasió li fa més mal encara. Cada
vegada té més por de què li la claven.
Li regiren les butxaques de la jaqueta i de la camisa, mentre comença a adonar-se de
nou del vent tan fred que fa pel carrer, i que ara es nota més, després d'haver-se llevat
l'abric. Es pregunta quant de temps deu haver passat des que han començat a atracar-lo i
com pot ser que ningú no haja vist el que estan fent amb ell.
¿Com és que ningú no va a auxiliar-lo? Quan ha entrat en eixe carrer, hi havia més
gent. Però ara ningú no va en la seua ajuda. Si pogués cridar. Però... ¿de què serviria?
Ell, una vegada, també va veure com estaven atracant a una pobra dona que tornava del
mercat i no va anar en el seu socors.
¿Per què?
Per por. Tenia por. Com altres persones que també ho van veure i no feren res, tan
sols es limitaren a mirar.
Doncs ara li ha tocat a ell.
- Je, cabró! Tan sols portes deu mil pessetes! Per a açò has deixat que ens
molestem? Mereixes que et punxe com un sac! -sent ara que li diu una altra veu. Encara
no ha pogut veure a cap dels seus agressors, encara segueix amb la cara esclafada contra
la paret, sense poder veure el que ocorre al seu voltant. Però suposa que són dos els
atacants, perquè no ha sentit a ningú més, per ara. Aquesta segona veu li ha semblat que
prové d'una xica. És una veu jove i estrident. També podria provindre d'un xic, però les
mans que l'han registrat semblaven molt femenines.
- O, millor... ¡que et tallem el coll! No creus! -torna a sentir la veu aspra. Ara ha
desaparegut la pressió en el costat, però de sobte torna a sentir el fil de la navalla, i ara
és al coll. Cada vegada té més fred i més por. Respira espasmòdicament. Està a punt de
desmaiar-se, però sap que ha de resistir. Si perd el coneixement, ja no tindrà oportunitat
de defensar-se, i aleshores sí que estarà tot perdut. Almenys mentre estiga conscient
encara li quedarà una oportunitat.
- Je, tio! Era una broma això de punxar-lo! Deixa estar la navalla i anem-nos-en -
diu la veu jove i estrident.
- Sabia que eres un "blandengue". No aguantes res. Ja t'ensenyaré jo com s'atraca.
Vaig a carregar-me aquest fill de puta! -crida l'aspra veu, alhora que la pressió de la
navalla s'accentua encara més.
Sent com si la sang se li glacés en les venes. El pànic el té immobilitzat, i encara
que aconseguís moure's una mica, així com està d'alterat l'atracador, sap que de seguida
li clavaria la navalla al coll. Ara sí que no té cap oportunitat de defensar-se, ara sí que ho
té tot perdut. Tan sols depèn de la clemència del seu atacant.
Clemència. Misericòrdia. Déu. Si li concedís el do de seguir viu...
Jesús.
Podria concedir-li'l com una gràcia especial, ja que hui és la Nit de Nadal.
Per a celebrar que, una nit com aquesta, Jesús va iniciar la vida a la Terra, podria
demanar-li que li deixés continuar a ell la seua.
No se sent molt segur, però almenys ha d'intentar-ho.

"Déu, Jesús, qui m'escolte... Sé que no estava tenint-te molt en compte en aquestes
dates tan assenyalades. La culpa no és meua, tenia molta feina. Sé que últimament no
tenia molta fe en tu, perdona'm, per favor. Potser mai no haja cregut realment en tu.
Potser vivia en una farsa. Però no sabia viure d'altra forma. Potser açò és un càstig per
la meua poca o ninguna fe. No. Sé que tu no faries això. I, a més, sempre he intentat fer
el que creia correcte, encara que de vegades m'he desviat del camí, però després he
tornat a ell. Per això, et demane que no em deixes morir, per favor. Tinc molta por, no
vull morir. Sé que algun dia he de morir, però encara no estic preparat.
Jo no sé si m'estàs sentint, Déu. No sé, ni tan sols, si existeixes. Però necessite
creure en tu. No sé si el que estic sentint és la fe, però, si és així, ajuda'm a reforçar-la,
perquè sé que, si tinc fe en tu, em salvaràs, però necessite la teua ajuda. Jesús, ajuda'm,
per favor. Ajuda'm."

Se sent la sirena de policia que s'acosta. Algú deu haver-hi trucat.
- Va, anem-nos-en! Deixa'l estar! Encara ens agafarà la pasma per culpa teua! -
crida desesperada la veu jove i estrident.

Quan el policia ix corrents del cotxe i arriba a l'escena de l'atracament, l'únic que

veu és un cos estés en terra al costat de la paret.
S'acosta a ell. Està cara cap avall, però sembla ser el cos d'un home jove. Està vestit
amb gran elegància. El que més li crida l'atenció és la jaqueta que duu. Li dóna un gran
aire de distinció. Al seu costat hi ha el que sembla ser un abric, però està tot estripat.
Aleshores s'adona del vent tan gelat que fa pel carrer.
De sobte sent una gran llàstima per l'home que està contemplant, no sap ben bé per
què. Quasi inconscientment s'agenolla i li pren el pols, sense esperances de trobar-lo
amb vida, tan sols per a confirmar que està mort, quan, de sobte, un somriure il·lumina
el seu rostre.
- Desmaiat. Tan sols està desmaiat. Gràcies a Déu.































Sueca, a 19 d'abril de 1995.
Joanjo Aguar Matoses.
A Maria.


4


Comentaris

  • fins el final[Ofensiu]
    Manuel de Lino | 24-12-2004 | Valoració: 9

    ja ho sabia tot el que pasaria, fins i tot quan anava per meitat ja ho sabia. no te intriga, no te res, no te no mitja bufetada el atracador.
    millor que es dediqui a busacr a la capuxeta vermella, i li fase el salt, .
    et fique un nou, perque al final no es mort i perque me has fet morir de risa, es que me ha fet gracia que ed dediques a la novela negra, ets com el teu avi el blasco ibañez, que igual es prenia un carajillo que cantava una traviata.
    felicitats company, i que el nou any, et porti molta sort i moltes coses bones.
    una abraçada. manuel

  • Pressió psicològica[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 17-08-2004 | Valoració: 9

    molt ben aconseguida. M'ha agradat. Tot i que la intriga final perd una mica de força (es concentra en si l'home viu o no), sospito que l'objectiu no era tant aquest com reproduir amb tot luxe de detalls un atracament. Podries convertir aquest relat en capítol d'una novel·la negra. La veritat és que dóna molt joc! Enhorabona.

l´Autor

Foto de perfil de Joanjo Aguar Matoses

Joanjo Aguar Matoses

204 Relats

246 Comentaris

248832 Lectures

Valoració de l'autor: 9.30

Biografia:
Sóc de Sueca, poble situat a la Ribera del Xúquer, al País Valencià i, per tant, a Marènia (com li dic jo) o Països Catalans (com li diu la resta del món).