Un somni

L'habitació és ben fosca. No s'hi veu gens. Només es poden escoltar unes breus palpitacions... Una persona que remuga?, però ningú fa cap observació. El silenci és absolut. Potser és això el que cal per poder esbrinar els mil i un misteris de la vida i de la mort. Certament, ja no fa falta cap cosa més. El silenci, l'obscuritat i el no-res... són la matèria viva on es pot centrar la millor història. Hom no necessita afegir-hi ni una qüestió més. Però observem atentament la persona que es mou enmig de la foscúria. Ha agafat un llibre, el tempteja com si estigués dubtosa, s'asseu i comença a llegir.

És una novel·la d'un autor americà:Trilogia de Nova York de Paul Auster. Ara l'habitació no és tan fosca, encara que només sigui per la poca llum que desprèn el canterano. Qui llegeix és un home d'uns vint i tants anys. No és una persona vella, però a vegades ho sembla, per la seva poca vivacitat, per la seva mirada trista com esmaperduda.

Ha llegit una mica... i ben aviat dubta de seguir llegint. Té la mirada clavada al davant; potser li sembla que allí mateix podrà esbrinar tots els interrogants del món, però no pot fer-hi res. Només fa això... meditar, encara que no tingui la intenció de dedicar-hi cap esforç, i a vegades el fet de no voler-ne fer més comporta un cansament importantíssim; llavors llegir no hauria de costar tant, sobretot quan el que implica de veritat un treball considerable és pensar, pensar, i pensar en allò que hom voldria fer i no fa mai.

L'home, que tot d'una s'ha vist desconcertat, no ha trobat cap punt on recolzar la seva raó, però tampoc no ha descobert cap desraó, i d'aquesta manera s'ha acabat adormint, talment com un àngel; però és que ja no li calia llegir, perquè als seus ulls s'hi començava a il·luminar una història increïble: ell somiava en una platja, una platja idíl·lica que podríem assenyalar com un nou cel... ja que la terra és tan plena de desgràcies i de cadàvers... només per aquest simple fet els somnis haurien de ser històries de bellesa, perfecció i serenitat.

La platja tenia una sorra blanca, el cel era d'un blau intens, i què més s'hi podia posar a tot plegat... sinó dues persones millor que una sola: un home i una dona nus, i que aquests fossin el símbol de la més extrema llibertat... i ja no cal fer unes altres consideracions... sobretot si es vol parlar de diners, ja que aquests són el símbol del poder, però també de les històries més desgraciades. Al damunt de tot no caldria posar-hi res més que una casa i dos ulls que es miressin apassionadament...

-Rosa!
-Jordi!
-Què deies?
-Res.
-Què deies?
-Unes animalades que s'ha endut el vent.
-Quines eren?
-Això, bestieses. Que estem tu i jo aquí tot sols.
-És cert! És cert!

Veritablement a la platja no s'hi bellugava res més; només l'aigua de tant en tant els feia una dolcíssima carícia que després es traduiria en la serenor més absoluta, la qual desembocaria en una immensa alegria que podia acabar en una riallada d'aquelles que no tenen cap mena de parió.

-Jordi!, què fas?
-Miro el cel. Té un color blau esclatant.
?Tens raó. Tens tota la raó del món.

La parella continuava abraçant-se, alegre, radiant, sobretot perquè la nuesa es podia contraposar a la mentida, el pitjor dels mals del món; i així hom pot pensar en les mil i una disfresses, totes falses, ja que, certament, no deixen de ser el que veritablement són: un simple decorat per a un teatre que no s'acaba mai. En canvi la nuesa té totes les virtuts, la principal de les quals ha de ser la veritat; i si parlem del món... podríem dir que les millors representacions no es fan a les sales especialitzades sinó que són a la cantonada de casa, a la feina, al carrer. De tot es pot fer teatre, i d'aquesta manera les falsedats predominen arreu. En canvi la nuesa té la virtut de no amagar absolutament res, com amaguen els pobres i els rics, els amables i els antipàtics, el Sant Pare i els ministres de tots els estats del món. Qui es consideri lliure d'aquests vicis... que tiri la primera pedra... perquè hom podria arribar a pensar que els animals són millors que l'home, el qual raona, però aquells no, de cap manera.

-Has vist el cel tan bonic. No hi ha ni un núvol.
-És cert.
-El mar brilla i les seves ones ens acaricien... Quina delícia!
?Tot això és un paradís... sense ningú més. Nosaltres sols.

Encara es trobaven abraçats d'una manera que semblava permanent: era la placidesa absoluta, i ells pensaven ser a l'Edèn... un lloc amb el qual contínuament se somia, però que és inexistent... un indret on les lluites i les morts són desconegudes per complet... un paratge saturat de serenor, amb un cel blau, on es pot triar entre tenir una agradable companyia o bé una tranquil·la soledat, sense que ningú molesti. Però tot això és un somni impossible, sempre hi haurà assassinats, lluites, enganys, comèdies que es decanten perillosament vers la tragèdia més dura... Al capdavall somiant ens podem permetre el luxe d'imaginar un paradís, per què no. Sempre som a temps d'obrir els ulls a la veritat després d'imaginar allò més inimaginable, perquè llavors, veritablement, serà quan esdevindrem més forts, sense cap mena de dubte.

-Has vist quina platja més bonica. No s'hi veu ningú.
-És veritat.
-Només a l'horitzó s'intueix una forma que no és clara del tot, serà un vaixell?
-No pot ser. Fa molt de temps que no hem vist res, ningú...
-Llavors serà un núvol.
-Però si és una forma molt fosca...
-Una tempesta?

Tots dos es continuaven abraçant. Havien deixat de parlar perquè ja no calia: les dues persones, contraposades, s'havien fos d'una tal manera l'un en l'altra, que esdevingueren, simplement, una sola; ambdós acabaren tenint, com si diguéssim, la mateixa mentalitat... llavors ja no calia que parlessin. Només un gest ho deia tot, sense necessitar cap paraula. Una mirada, un moviment lleu del dit més petit... subratllava totes les idees que ja no podien ser expressades altrament, és a dir que no calia fer ni un sol moviment dels llavis, i així un petit signe de la mà acabà esdevenint un acte veritablement poètic.

De cop i volta esclatà una petita lluminària: era un llam. Poc després es començaren a estendre els núvols per tot arreu. Semblava que una mà invisible els dirigís d'una manera molt convincent, no hi havia cap dubte. Finalment tota la ratlla de l'horitzó i també la platja per complet es convertiren en un escenari infernal: llamps i trons se succeïren sense donar lloc al repòs; el cel ja s'havia convertit, no donant pas a cap transició, en un infern.

Llavors la parella hagué de fugir. Allò ja no era el paradís sinó tot el contrari, ja que un continu esclat de llum, provinent de les més obscures profunditats dels mars, acabaven clavant-se a la sorra, talment com si a la llunyania hi haguessin uns arcs que tibant, incansables, les cordes, encertessin la diana sense dubtar-hi un sol moment.

Quan la tempesta estava al punt àlgid... una llum, llarguíssima, s'ha vist a través de la finestra. L'home s'ha despertat i, lleganyós, encara té entre les mans la novel·la de Paul Auster. Obre els ulls com si estigués veient visions. No havia somiat amb una tempesta? I la tempesta dels somnis ha acabat sent real... ja que allí mateix, a l'altra banda dels vidres, la foscor s'ha tornat, sense més ni més, en una esclatant lluminària. No són jocs d'artifici sinó la natura que juga amb la seva artilleria més perillosa: tot un esclat, molt sorollós, d'una d'aquestes tempestes d'estiu que es recorden durant molts anys.