Un sol instant en una cafeteria

Em confesso, amor. Tot just abans de conèixe't, estava de mal humor. Havia quedat amb un amic que no arribava, un amic de la infància, tan se val qui, si tu del meu passat en saps ben poca cosa. En realitat, que en saps, de mi? Ens vam trobar amb vint-i-cinc anys, intueixo, potser tu en tenies un parell menys. El cert és que no ho sé gaire, a les noies amb cara de nena costa endevinar-los l'edat. I tu, de careta angelical i ullets innocents, ingènus, eres el pur exemple, i mai més ben dit, d'una persona intemporal, que no envelleix, la imatge de la qual perdura en el temps, sempre igual, com un record instantàni, com una fotografia. Tens cara de nena, de criatura, amor. Acabava de trucar al meu amic quan tu vas entrar en la cafeteria on jo esperava. Anaves acompanyada i tu i la teva amiga us vau asseure a la tauleta del davant. De seguida em vas captivar. Vaig sentir com et queixaves dels teus cabells, suaus i sedosos, semblaven. I tel's pentinaves, o això t'havies proposat, amor, amb les puntes dels teus dits, fins com agulletes d'acupuntura. Els cabells, ondulats i negres, acariciaven la teva mà, la dreta, amor. Era una imatge tan divertida! Encara somric quan ho recordo, amor. Feien el que volien, no et feien cas, indomables. Ho devies ser, tu, també? Aviat va venir el cambrer a demanar què volieu. Dos cerveses, vau demnar, la de la teva amiga sense alchol, perquè havia de conduïr. Vaig enfadar-me amb el cambrer, amor. No et va mirar ni una sola vegada. Tenia els ulls fixats en el prominent escot de la teva companya, rossa i bonica com el sol, és cert, però vulgar de tota manera. Ni tan sols va advertir que tu hi eres! Com et devies sentir, tu? Ignorada del tot, trista, decebuda. Potser si. Suposo. Espero. Perquè si no, significaria que no tens autoestima, que no et valores. Perquè qui no es valora, no pot sentir-se menyspreat, amor. I això, en una persona com tu, és un acte criminal. Es pot automenysprear un diamant? I una rosa? Les coses perfectes no poden ser menyspreades, ni per elles mateixes ni per ningú. Vaig mirar-te directament i la teva amiga se'n va adonar i em va picar l'ullet, creient que em dirigia a ella. Tu ni te'n vas adonar, amor, absorta com estaves contemplant un gat que es deixava acariciar mansament per tu, arrepenjat en els teus bessons, fins i blancs, entalonats en unes sandàlies amb tires de colors. Com m'hagués agradat ser un gat, amor, en aquell moment! Hagués sigut el meu desig més preuat, la única cosa que hagués volgut en la vida! Vaig ignorar la teva amiga, amor, creient que s'ho mereixia. I vaig dissimular la meva expectació cap a tu mentre teclejava una altra vegada el número del meu amic al mòbil i me'l posava vora l'orella. No va respondre, és clar, però per llavors tant me feia! Massa distret que estava observant els teus moviments, les carícies que li feies al gat, de qui vaig estar-ne més gelós que de cap altre persona en el món, carícies que jo volia per a mi, només per a mi.
Et deies Cristina, Cris, vaig sentir que t'anomenava la teva amiga rossa. El d'ella, i perdona la meva ingòrancia, el vaig passar per alt. I Cristina, que a mi sempre m'havia recordat la meva tieta de Llevaneres, que tenia males puces i una piga molt grossa amb un pèl al capdamunt, just a la comissura del llavis, persona que havia fet que m'arribessin calfreds d'angunia en sentir-ne parlar, aquell nom teu, amor, va ressonar pel meu cap com si fos la melodia més bonica que havia sentit mai. Cristina... Com un eco el teu nom, que havia esdevingut preciós de cop, rebotava entremeliat contra les parets del meu cap. Cristina... Encara t'hi dius, amor?
Sempre odiaré aquella trucada, amor. Aquelles paraules que et van dir per telèfon i què van fer que t'aixeqessis d'un bot de la teva cadira i t'acabessis d'un glop la teva cervesa. Era el teu xicot, Cristina? Un avi malalt, potser? Tan se val. Deixa'm donar-te un consell, amor. La pròxima vegada que tinguis pressa procura ensopegar innocentment amb les potes de la meva cadira i deixa que el teu cos caigui damunt meu empès per un ràfaga de vent que t'esbutlli els teus cabells. Deixa que t'acaricii la galta i et pregunti si t'has fet mal, si estàs bé. Si potser vols que t'acompanyi a casa. I en comptes d'arribar-te a la parada d'autobús que es troba just davant del meu racó d'amor i agafar el 74, modernitzat amb dos vagons i seients incòmodament acceptats, apaga el mòbil de les trucades embogidores i queda't amb mi, amor.