UN RECORD D'INFANTESA

Un relat de: joandeurgell
UN RECORD D’INFANTESA


En Pau s'agafa al filat que en forma de rombes teix la tanca que dóna accés a un dels pocs carrers no urbanitzats del barri. Sembla que el temps s’hagi aturat allà. Si es tomba, veu la modernització i el progrés que han transformat el lloc de la seva infantesa. Si mira endavant, més enllà de la tanca, veu el passat i les penúries que l’havien envoltat. El carrer condueix als jardins i a l’edifici que no podrà oblidar mai. Allí està. Encara que abandonat i parcialment en runes s’alça majestuós com un fantasma que no vol emprendre la marxa definitiva. Busca algun lloc que li permeti l’accés, i, després de recórrer la vintena de metres que deu tenir la tanca, troba una porta feta amb el mateix filferro. El pany, rovellat pel pas del temps, està trencat i no té cap problema per travessar la porta. S’endinsà pel camí de terra fins el que havien estat els jardins que envoltaven la casa, i s’aturà al costat del pou del qual recorda l’olor d’aigua fresca que sempre emanava i que ara està sec. Des d’allà pot veure el lloc on hi havia els cirerers i el tros de terra que ocupava l’hort on cultivaven tomaqueres. Ara tot és erm i sense vida. Puja els esglaons que condueixen fins a la mansió. La porta està trencada i permet l’accés a l’interior. L’escenari que se li presenta és desolador. Les estances estan buides i no hi ha cap moble. Els vidres dels grans finestrals estan trencats i les portes arrancades dels seus marcs. I en mig de tot, l’escala sumptuosa que dóna accés a les habitacions de les plantes superiors. En Pau no pot evitar que els records del passat s’apoderin d’ell i tanca els ulls.

«—Pau vine, corre, sortim al jardí —va dir la Irene mentre baixava l’escala i li agafava la mà empenyent-lo cap a fora.

—Espera noia, no tinguis tanta pressa que ens farà mal l’esmorzar.

—Com, que no tingui tanta pressa? El temps que ens donen per jugar és molt poc. A més els altres ja ens hi esperen.

Van sortir al jardí i es van dirigir cap a la glorieta on l’Ernest, l’Albert i la Núria estaven asseguts sobre la taula de marbre que presidia el lloc.

—Va nois, afanyeu-vos -va dir l’Albert.
—A què juguem? -preguntà l’Ernest.

—A un, dos, tres pica paret —sentencià la Irene.

—D’acord, comptem a veure qui para —afegí la Núria.»

A la Irene sempre li agradava jugar a jocs d’acció, córrer, saltar la corda, la xarranca, collir el mocador. I a més sempre decidia ella i en Pau començava a estar una mica tip del seu protagonisme. Quan tot just havien iniciat el joc es va sentir la veu de sor Eulàlia.

«—Nens, tots a dins que hem de començar la classe.

—Veus, ja ho deia jo que no tindríem temps! Ara ens haurem de passar tot el matí estudiant sense haver pogut jugar ni una estona.

—No t’enfadis Irene. Després de dinar tindrem molt de temps de jugar.
I els nens van entrar, tot obeint les indicacions de sor Eulàlia.»

En Pau torna a la realitat i deixa anar un llarg sospir tot carregat de malenconia. Fa mitja volta i surt de la casa. Un cop al jardí dirigeix els ulls a la taula de marbre ara coberta de fulles mortes i tot seguit empren el camí de sortida de la finca. De cop s’aturà i llençà una mirada a la mansió. Pensar que és l’última vegada que veurà aquell paisatge que havia albergat la seva infantesa. Demà les grues de la seva constructora enderrocaran l’hospici en el qual va ser recollit quan els seus pares l’abandonaren acabat de nàixer davant de les seves portes.

JoanDeUrgell
Bcn 05/03/3011

Comentaris

  • molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 28-06-2015 | Valoració: 10

    Un relat molt bonic

  • endavant[Ofensiu]
    RoserBG | 21-06-2015

    Doncs l'esperem, Joan!! I amb moltes ganes!!! Abraçada

  • Hola Roser.[Ofensiu]
    joandeurgell | 21-06-2015

    Hola Roser! Hem vaig afegir a la web gràcies als teus comentaris i als teus relats. "La pistola", que ja no es diu així, està acabada. Bé, no del tot, però per que estic indecís amb la potencia del final. La estic reescrivint i espero enviar-la aviat als "proutstians" per que em feu la vostra vostra inestimable crítica. I saps que no és conya!.

  • un plaer retrobar-te[Ofensiu]
    RoserBG | 20-06-2015

    Hola Joan, és un plaer retrobar-te de nou i tornar a llegir les teves narracions. Pet cert, com va La pistola?
    Roser

l´Autor

joandeurgell

4 Relats

8 Comentaris

2611 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99