Un recital poètic

El poeta entrà a l'escenari i es posà darrera el faristol. Tenia a les mans uns papers, per a la seva recitació. Els temps de guerra convidaven a la reflexió. La seva poesia no era conformista, ni convencional. Més aviat tot el contrari. De seguida començà a declamar, de seguida que es feu el silenci.

"Compatriotes, inspirats, acabdillats, recalcitrants, empedreïts, vull adreçar-vos uns mots, paraules, nyaps, extractes, per tal que reflexioneu sobre el que ens passa, succeeix, esdevé, escau, per tal que us allunyeu de les temptacions, claudicacions, oracions, reflexions, que per aquestes dates hom pot fer-se, en justa recompensa, rescabalament, retribució, reingrés, recepció. Tots plegats sabeu de les meravelles de la dicció, del mot, del nom propi, dels noms aliens, de tots els noms. En nom de la justícia i el seny, la serenor, l'encesa d'espelmes nocturnes, la confraternitat, us vull adreçar la paraula, el mot, les lletres ajuntades que ens donen vida, el que sigui, per tal que us adoneu dels moments que traspassem, travessem, creuem, horitzontalment, verticalment. Perquè no hi ha motius encara per l'alarmisme, la contaminació, la intoxicació, la gasificació, tot plegat només un munt de deixalles, brossa, escombraries, detritus, que deixem a banda, al marge, al voral, al cantó, a les cantonades, arrenglerades, arranades, enfilerades, que pensem que ens poden pertànyer, apropiadament, resumidament, intrínsecament, perquè tenim objectes de culte, i sabem del nostre futur, l'esdevenidor, l'avenir, el pervindre, tot plegat una colla de mots, vocables, vocals i consonats, que es peguen, s'estomaquen, s'esbatussen, s'atonyinen, s'estoven, per tal de fer-nos plaer a les nostres oïdes, que esperen una justa compensació, repetició, il·luminació, rendició, podem defallir en conseqüència, sense embuts, ras i curt, tal com raja, clar i Català. Tanmateix el defalliment no el tenim a l'abast, no el teniu, perquè us defuig, esquiva, ignora, aclapara, amb la seva constricció."

Dit això el poeta prengué el got d'aigua que hi havia al costat del faristol i feu unes glopades al líquid, per refrescar-se la gargamella cansada després del primer embat poètic. Seguí de seguida en un to més relaxat.

"No puc dir-vos el que no hi ha dins la reflexió del pantà, que transforma en lucidesa tot besllum del que redreça, les hores baixes i els pujols enfilats, enaltits per la costum, envoltants de filats, per proïbir l'accés, a les persones necessitades, menesteroses, que pul·lulen al voltant de la tanca, les mans a les anques, esperen el moment precís de gaudir del permís, que han de fer efectiu, per trobar per fi el caliu. Així doncs les respostes, que col·loques com hostes, en habitacions separades, per no haver de fer marrada, a l'hora de concloure, el pensament sota un roure, preguntes per reclamar, el que no pots matar, amb clàusules fixes, estèrils, que no pots aparellar, en consonància amb la distància, el que et separa de l'empara, que esperes menjant peres, tot plegat l'absurd, que ni entra ni surt, així pots ignorar, el pantà, la clàusula, Úrsula, vine cap aquí que he de donar-te, un feix de bitllets per subornar-te. Així doncs el que queda després de la temptació, són esclats de lucidesa que amb raó, exploten el graó, paor, tinc perquè em demanes, que salti baranes, que m'enfili amb ganes al senderi comú, a la negror, que vol menjar-me, amb la seva gola, que tremola i que succiona. No sé que més puc dir-te, que no sàpigues, i mentir-te, amb ideies ràpides, per motius diversos, sense impressions captives. Són molts els que volen emmerdar-se, i pocs els que s'espolsen com l'Olsen les ganes d'irar-se."

Seguit d'aquesta segona intervenció poètica havia de venir una tercera, en forma no recitada, prosòdica, que havia de descriure les sensacions interiors del poeta en el seu estat actual d'existència corporal, en mig d'altres éssers, reals o imaginats i que condicionaven el seu estat espiritual.

"Pel mig del bosc hi caminaven centenars de milers de criatures inclassificables. 'L'impermeable', dit així per la seva repulsió a l'aigua, els observava, a centímetres només de distància, en un mar de dubtes. Volia trepitjar-los, fer-los miques, com l'havien trepitjat a ell, fet miques, i no gosava, per por de la represàlia, de tants centenars de milers de criatures, només podia aixafar uns quants, potser una desena, una cinquantena, una setantena, o un centenar, o potser dos. Si s'afanyava podria esclafar a mil, abans que la horda de centenars de milers se'l llencés a sobre, i comencés a mossegar-li les carns, a treure ganivets minúsculs però esmolats, a fer traus sobre la seva carn, i a banyar-se en la sang, amb rascador d'esquena. Aquella munió de criatures eren un perill potencial, de ben segur, calia prevenir-se, dotar-se d'armadura, d'escates a la pell, de ferro, de bronze, de platí, d'altres metalls, colgar-se de petroli i enganxar-hi plomes, per semblar un astrús. Tot era possible menys ser devorat salvatgement pels centenars de milers de criatures, que per altra banda podrien tenir iniciativa. D'un moment a l'altre es girarien totes alhora, el mirarien amb desig, com enamorats els llavis de l'altre, i correrien cap ell. A dalt de l'arbre no corria perill. Per això s'havia enfilat, per això sentia la necessitat de davallar, de trepitjar, de potejar com un cavall, de sentir l'escassa resistència dels seus cossos en esclafar-se com tomàquets madurs, i potser sentir una crepitació minúscula de trencadissa d'ossos. Era sens dubte la millor solució. El dubte no el deixava bellugar-se, a dalt de l'arbre, observant la corrua d'éssers inclassificables, donant-se la mà i saludant-se. Potser plouria d'aquí poc, aleshores se salvaria. Ell era 'L'impermeable', i els éssers moririen negats, ofegats, enduts per la força de les aigües. Aquella era la millor solució."

Aquí el poeta feu una breu pausa per una obstrucció temporal a la gola que hagué de solucionar amb una altra glopada. L'ampolla d'aigua s'havia buidat amb tres gots, una hostessa s'apressa a assortir el poeta d'una segona, ja oberta.

"'L'impermeable' ja no pot més, ha de saltar, ho fa. La lluita és èpica, digna de les millors històries, aixafa éssers sense contemplacions, la sang de les petites bèsties li esquitxa fins a la cara, totes s'amunteguen al seu voltant, encara està trepitjant amb els peus que ja té centenars que se li enfilen per les cames. Es finquen per dins dels pantalons, fins a les parts més delicades. Mosseguen, esquincen. 'L'impermeable' nota que li manquen les forces, que alguna cosa no funciona com hauria de. Es deixa caure, les cames li fan figa. En segons unes desenes de milers de criatures inclassificables han devorat el seu cadàver encara amb vida, no queden ni els ossos, no se sap res de 'L'impermeable', de la seva història, de les seves inquietuds. La corrua d'éssers inclassificables segueix cap a on anava. A cap de les dues bandes no s'endevina un final, són infinits en veritat."

Aquesta darrera intervenció costa al poeta deu dies de vida, que li seran reclamats quan arribi l'hora. La seva excitació és màxima, els seus porus traspuen felicitat, es troba en el moment àlgid de la seva inspiració, al cim, al capdamunt. Ha de transmetre la seva eufòria a l'auditori, embadalit, sense paraules a la boca, totes han caigut a l'estómac que les paeix.

"Ciutadans de Zètia! Persones de Zètia! Tu! Has de poder, has de guanyar, hem de guanyar, ens hem d'abocar a la victòria, desitjar-la amb el cor, amb les cames, amb els nervis, tot ha d'apuntar a la victòria, ningú no ens pot negar la victòria, no deixarem de repetir-nos que només a nosaltres correspon el triomf. El triomf és nostre, i de ningú més, no ens l'arrabassaran, perquè nosaltres tenim la força, el poder, la visió posada frontalment en el triomf, no hi ha altra cosa que desitgem amb més intensitat. La força, el poder, l'aniquilació, tot el que és positiu en nosaltres, tremoleu forces invasores, pas al nostre poderiu. Parlem de tu a tu amb el futur, siguem dignes de la confiança que ens transmet la història, podem erigir-nos en vencedors dels temps, en llegendes glosades virtuosament. Hem de poder, alçar-nos per sobre de nosaltres mateixos, hem d'anar endavant, sense titubeig, amb totes les lletres, hem de gaudir de la victòria. Les paraules ambicioses ens esperen, les hem de tenir preparades a la recàmera de la boca, per poder-les disparar. Tot el que fem ha de ser gran, tot ha de ser recordat, hem de ser l'admiració de les generacions, passades i futures, el que els que ens han precedit esperaven i el que podran reconèixer els que vindran després. Vosaltres, asseguts a les vostres butaques, esperant el moment de sortir a prendre la fresca, teniu la responsabilitat d'alçar-vos en armes, de conquerir el poder, d'arribar lluny, més enllà, al final de tot, per tal de recollir la flama, i transportar-la a la seva destinació. Endavant Zètia! Amunt Zètia! Ciutadans de Zètia!"

Amb el coll cansat, perquè la darrera intervenció demanava de crits i altisonància, el poeta feu un darrer glop a la seva beguda abans de retirar-se. Els aplaudiments de la concurrència se'ls sabia de memòria. No l'interessaven gens, tot i esforçar-se per fer bona cara. Tenia ganes de sortir d'allà, de trobar-se al seu pis, un forat immund amb mala ventilació, allà podria pensar en un descans. La seva feina de provocador li venia gran, sentia una por pertorbadora quan pujava a l'escenari, aleshores les regnes del seu cos les prenia una força que sortia del seu interior, que no tenia explicació. El poeta l'atribuïa a Déu o al Dimoni. Algú feia que digués tot el que tenia que dir, el que duia apuntat als papers, bajanades, a les que calia afegir tota l'expressió, fer-les grans per obra del dramatisme. Aquesta era la seva funció als escenaris.

De tornada cap a casa pogué observar com el gos de la veïna s'havia pixat un altre cop a la porta d'entrada de l'edifici, del que ell ocupava l'àtic. La veïna teni
a molt mala educació. Potser mereixia un poema, uns sonets insultants, perquè s'assabentés per tercers, perquè sabia el poeta que hi havia espies, coneguts o familiars que hi anaven a les seves representacions, per veure que deia, per saber a qui criticava. Res de personal, només el govern i el món, el que fa tothom. El poeta no era diferent d'altres persones, que tenen les seves manies, i els seus odis, i que serien capaces de matar per algunes coses, posades en algunes situacions, per ofenses d'una mida tal o qual. Així mateix era el poeta, que per altra banda, no cal negar-ho, gaudia amb la seva condició. És a dir que li agradava ser poeta, ser diferent, ser excèntric a voltes, escandalitzar les veïnes, insultar la gent pel carrer. Sobretot quan mamava, perquè quan sentia la pena dins el seu cor havia de recórrer a procediments d'urgència. Una ampolla de vi, una segona ampolla de vi, una tercera. Fins que queia rodó. Això li portava conseqüències l'endemà, però no hi pensava mai quan estava fent-ho.

Com que no tenia res a fer va escriure una carta a una amiga seva de l'altra banda del riu, que no havia pogut veure darrerament pel tancament de fronteres.


Apreciada Llunia,

No saps com et trobo a faltar, les parets s'estrenyen perquè el teu record m'engreixa, i el desig de veure't. Aquest aïllament en que ens trobem em desfà, perquè no puc tocar la teva pell, que llisca com el gel, que admet les meves carícies, tendres o barroeres, el que vull dir-te és que necessito de la teva presència, que sense tu sotsobro en un mar de realitats incontestables, que amb tu es desfan per la gràcia dels teus ulls i del teu cos. No sé veure el moment en que algú guanyi la guerra, i aleshores vencedors i vençuts poguem retrobar-nos, i fer les nostres coses, ja saps de que et parlo. No m'importa que ens separi la distància, només és aire per a la meva combustió, que segueix abrusant-me, cremant-me amb desesper, perquè no tinc ulls per cap altra cosa que no sigui el caliu dels teus pits, la frondositat del teu cos, els moments dels que podrem gaudir en companyia. Et trobo a faltar com un membre del meu cos, i més encara, i em desperto petonejant els llençols pensant-me que ets a prop meu, estic embogint sense tu, has de venir aviat a curar-me.

Signat
...

Aquesta mena de correspondència agradava al poeta, per bé que la tal Llúnia no volia saber res del poeta, ni volia enllitar-se amb ell ni li permetia cap de les coses que deia a la seva carta. Només que li deixava que s'esplaiés explicant-ho. El poeta necessitava explicar emocions encara que fossin fingides, adreçades a algú que no les sentia, una falsedat de cap a peus, però una necessitat al capdavall, que havia de satisfer d'alguna manera. Per això li escrivia les cartes.

El destí de la carta fou incert. Com que no es podia enviar correspondència a l'altre banda de la badia, optà per un mètode alternatiu, si fa no fa com tothom. En aquest cas es tractava d'un veí del barri que havia instal·lat un canó de llarga potència, a dins de les bales del qual es col·locaven objectes petits i cartes, que es disparaven a l'altra banda de la badia, amb una punteria relativa. Aquest mètode no garantia la recepció de la missiva, pel que el poeta no podia saber si havia arribat. No cal dir que la Llúnia no li contestava cap de les cartes, i que va haver d'assabentar-se en acabar la guerra de quines havien arribat i quines no. En particular varen arribar vint-i-cinc de les quaranta cartes que li va escriure, que ella guardava en un calaix. S'havia sorprès molt que li n'enviés tantes, i ho va atribuir a la tensió de la guerra, que es palpava a l'aire, que era compartida per tothom.

El poeta sempre feia els seus espectacles al mateix teatre, a on li tenien reservat un espais pels dijous per la tarda, a les sis trenta. Una hora on s'hi congregaven a l'espai alguns fidels, persones de tota mena, modernes, sense ambicions intel·lectuals especials, ja que veure el poeta no era cap finesa ni calia tenir una sensibilitat especial. El teatre no era ben bé un teatre, perquè tenia una barra on servien cafès i tales escampades per la platea, des d'on la gent veia l'escenari, petit, encabit a una cantonada, alçat un pam de terra. Era una barreja de moltes coses, i pagaven. A part hi havia la venda dels seus poemaris. Aquest era tot un altre tema, perquè el principal venedor era ell mateix, passant per les terrasses deixava una mostra de la seva obra i provava de vendre un exemplar d'algun dels seus poemaris. De tant en tant algú, per curiositat o per pena li en comprava un. Així podia seguir endavant, tapar forats, comprar, vendre, la seva vida era com la de qualsevol altre. Un cop a casa escrivia les seves composicions, per recitar al teatre i per incloure en les seves monografies.

"Tensió de l'ambient, que es pot tallar amb tisores esmussades, tu en mig de tot, em mires distant, ja no hi ha res, no ens separa cap abisme, no hi ha vertigen, només l'espai, quatre rajoles, t'adones que tot ho veien els nostres ulls, sense llum que els arribés, en mig de la foscor?"