Un pal ràpid

Des del cotxe no semblava que hagués de ser una feina complicada. En Quim seia amb els colzes recolzats al volant, agafant-se els avantbraços amb les mans. Mastegava, distret, un xiclet de nicotina i dibuixava una ganyota de desgrat a cada mastegada.
Al seient de l'acompanyant, en Soti mirava una pel·lícula porno baixada d'internet al seu ordinador portàtil. Els gemecs i les marranades exclamades en anglès li arrencaven murmuris d'aprovació.
En Quim va fer extensiva la seva ganyota de desgrat a l'actitud del seu company, un xicot més aviat curt però de físic contundent, molt útil per a les tasques més feixugues.
-Hòstia, noi! -va exclamar en Soti amb to lasciu- Tan bones que estan i mira que n'arriben a ser, de brutes...
-Soti -va rondinar en Quim-: deixa't de porcades i estigues per la feina!
-Molt bé -va somriure en Soti, tot plegant l'ordinador.
Per primera vegada des de feia temps, en Quim veia que la feina seria fàcil. Un pal ràpid. I, per curiós que resultés, el cop l'havia proposat en Soteres, alies Soti, l'home que seia al seu costat amb una erecció que li deformava els pantalons de xandall i els ulls encara perduts entre els pits ensiliconats d'alguna estrella del cinema per a adults.
-Doncs tenies raó -va reflexionar en Quim. Es va acomodar al respatller del seient i va creuar els braços a sobre el pit. El xiclet de nicotina li feia produir una saliva amargant i espessa, així que el va escopir per la finestra.
-Veus? Ja t'ho vaig dir. Aquesta penya és molt feliç. No tenen sistema d'alarma, ni una trista porta de ballesta... Amés, el vidre de la porta no és dels de seguretat. L'altre dia ho vaig comprovar dissimuladament. Jo el rebento amb un cop de cigala, aquest vidre...
-Ara mateix, tal com vas, no m'estranyaria -va comentar en Quim, distret. Observava la façana de la botiga Karmik, dedicada a la venda d'objectes i llibres esotèrics, espelmes per rituals i altres productes litúrgics. Des de la seva posició, a la vorera oposada, no veia quanta gent hi havia a l'interior, però no semblava que fos un comerç molt concorregut-. Quantes persones hi treballen?
-Dues noies. Són una mica friquis, però estan bastant bones. Jo diria que son lesbianes... potser els hi va tot... és igual: jo me les calçava a totes dues!
-Escolta, Soti, no fem d'aquest assumpte quelcom desagradable, d'acord? Jo no vull tenir res a veure amb històries rares. Entrem, fotem el pal i marxem, sense més complicacions.
-Eh, què insinues? -va protestar en Soti, fingint que s'ofenia- Que no sóc capaç de controlar-me?
-Permet-me que ho dubti, noi -va fer en Quim, sense cap rastre d'humor a la veu.
-Tranquil, Quimet, tranquil -va dir en Soti, amb el rostre i la veu obscurits tot d'una-. Fa molt que les observo. Si hagués volgut cardar-me-les, et ben asseguro que ja ho hauria fet, noi -va girar la cara i va mirar per la seva finestra. Ara sí que semblava ofès. Va abaixar la veu i va afegir, més per a ell mateix que per al seu interlocutor-: Amb el seu consentiment o sense.
-Bé. Farem la feina, però ens esperarem a última hora. Estàs segur que tenen pasta?
-Si, aquesta botiga fa més calaix que no sembla. Amés, elles hi viuen, allà dins. Tenen la rebotiga habilitada com a habitatge. Vés a saber, segurament sigui el seu niuet d'amor. Així que és probable que guardin la recaptació de més d'un dia, abans de fer ingressos al banc, per algun calaix, junt amb els vibradors i les boles xineses, potser.
En Quim va posar els ulls en blanc i va esbufegar. Finalment, plantejà:
-Doncs ho farem així: esperarem que hagin tancat i se'n vagin a dormir, i entrarem a la botiga. Un cop a dins, agafem els calés i a tirar milles.
-I si ens enganxen les noies?
-Les fem callar, però sense excessos -va remarcar en Quim.
-Molt bé.
L'estratègia semblava senzilla. La botiga es situava en un carrer secundari, de poca afluència de públic. En aquella època de l'any es feia fosc ben d'hora i el fred es convertia en el tercer integrant del grup de delinqüents, portant a terme la tasca de mantenir els possibles testimonis a les seves cases. A les onze de la nit, doncs, tota la zona semblava un desert asfaltat, amb façanes brutes per dunes i algunes finestres tristament il·luminades per estrelles.
En Quim anava al davant, caminant de forma distesa, amb les mans a les butxaques de la caçadora. Duia un passamuntanyes, la qual cosa no hauria aixecat cap sospita ni en el cas que algú l'hagués vist, donat que, realment, feia un fred sever.
Unes passes més enrera, caminava en Soti, amb una actitud semblant, però substituint el passamuntanyes per una braga militar pujada fins el nas i una gorra calada fins les orelles, de forma que només se li podien veure uns ulls petits i foscos que semblaven foradar la nit.
Un cop arribats a la porta de la botiga, en Quim va mirar l'interior per sota de les mans, que recolzava contra el vidre de l'aparador per evitar els reflexos dels llums del carrer.
-Coi, tu, fot cagar, aquest lloc -va xiuxiuejar.
-Això tu, que ets un cagat -va riure en Soti, sorneguer.
Però la veritat era que la botiga semblava un lloc d'un altre món, amb mussols de fusta a les prestatgeries, llibres amb estrelles de cinc puntes i ulls que tot ho veuen estampats a les portades, espelmes de set colors amb oracions a les Set Forces, ninots de follets, bruixes i dimonis que semblaven mirar l'exterior en busca d'un ànima per posseir, mòbils fets d'ossos -o alguna cosa que els imitava- penjant del sostre... tot a mig entreveure, amagat rere un tel de penombra estrany i gairebé sòlid, com pintura negra relliscant per una paret.
-Ara, més que mai, afirmo que serà un pal ràpid -insistí en Quim.
-Cagat -insistí, a la seva vegada, en Soti.
-Com ho fem?
-O trenquem el vidre de l'aparador o miro de forçar la porta. Tu mateix.
En Quim va mirar l'aparador. Una bruixa enorme, de cartró-pedra, assenyalava amb el pal de la seva escombra tota una col·lecció de llibres sobre les màgies d'arreu del món, que s'escampaven per sobre una tela daurada barrejant-se amb espelmes, amulets i pedres de diverses formes i colors.
-Força la porta -va decidir en Quim.
En Soti va fer una inspecció ocular del carrer i del pany de la porta abans d'agenollar-se per manipular-lo. En pocs segons, la porta estava oberta.
-No ho entenc -va dir en Quim-. És veritat que no tenen cap alarma.
-És perquè hi viuen. Tu tens alarma a casa teva?
-No. Però perquè el lladre sóc jo.
-No fotis -va riure en Soti.
-Calla, cony! -va somriure per primer cop en Quim.
Van entrar a la botiga i ràpidament en Soteres va dirigir-se a la porta d'accés a la rebotiga. Va romandre allà, parant l'orella per si escoltava alguna cosa.
Mentrestant, en Quim va passar a la part de darrera del taulell i va comprovar que les botigueres optaven per deixar el calaix de la caixa obert, tal i com aconsellen asseguradores i distribuïdors de caixes, per evitar destrosses a la maquinària. Començava a resultar monòton i enfarfegador trobar-se amb aquella situació, perquè, normalment, hi deixaven pocs diners. Això els obligaria a entrar a casa les noies.
-Què, res? -va preguntar en Soti amb un fil de veu. Se'l veia neguitós, semblava delir-se per entrar a casa les propietàries de la botiga. La seva mà ja aferrava el pom de la porta de la rebotiga.
En Quim va respirar sonorament un parell de vegades. En Soti, com un gos que tingués una salsitxa al morro i esperés l'ordre del seu amo per menjar-se-la, mirava la porta fixament, passant-se la punta de la llengua pels llavis. De l'exterior, arribava el so de sirenes llunyanes -inofensives, reconeixia en Quim d'ambulància-, les intermitències lumíniques d'algun cotxe que passava i marxava, d'alguna finestra que s'apagava o d'alguna altra que cobrava una breu vida.
-Collons -va remugar, finalment, en Quim. No li agradava massa la idea, però va accedir. Si volien treure alguna cosa, ja que havien entrat, haurien d'anar fins el final...
Immediatament, en Soti va fer girar el pom, com si estigués segur que la porta estaria oberta. Per a sorpresa d'en Quim, ho estava, i el seu company va abaixar-se el drap que li cobria la cara per mostrar-li un somriure carregat de malícia.
-Abans d'arribar a la casa, creuarem el magatzem -va dir en Soti-. Segueix-me.
-Ei, tu has estat aquí abans? -va preguntar en Quim, aturant-se a mig camí de la porta de la rebotiga. No li va fer gràcia aquell comentari, i per un moment va sospitar que aquell dròpol li estava parant una trampa. Feia temps que no s'havien vist, i aquella feina començava a resultar-li massa senzilla. Li havia resultat molt fàcil forçar la porta de la botiga, i ara aquella altra era oberta... I si en Soteres, alies Soti, s'havia passat a l'altra banda? I si la bòfia l'havia enxampat i ara els feia d'esquer per pescar-lo a ell, a canvi de deixar-lo anar? No li agradava gens, tot plegat, no podia creure que en Soti fos tan espavilat com per enganyar-lo, nogensmenys, l'instint de supervivència apareixia fins i tot en organismes unicel·lulars, així que no podia refiar-se'n... mentre pensava tot això, sense ni adonar-se de què feia, ja havia entrat al magatzem, la porta de la rebotiga s'havia tancat i no hi havia ni rastre d'en Soti.
Es va veure abocat al bell mig d'un passadís llarg i ample, molt ben il·luminat, per on corria un aire fred, perfumat de sàndal i patxuli. De fons, llunyanes, li arribaven les notes d'una música estranya, flonja, misteriosa. A la seva esquerra s'aixecava un entramat de prestatgeries altes, plenes d'objectes i caixes de cartró de diferents mides, que formaven estrets passadissos, als quals semblava no arribar aquella llum que inundava el corredor on es trobava.
-Ei, Soti! -va cridar, intentant no aixecar massa la veu.
Al final del passadís hi havia una porta oberta. Li va semblar veure ombres en moviment, i en Quim va caminar en aquella direcció, tement que en Soti no estigués fent quelcom horrible. Marejat per les essències que es movien per
l'aire com pesats insectes voladors, en Quim recordava la foscor de les paraules del seu company, amb el seu consentiment o sense, i volia evitar que un simple robatori amb força es convertís en una violació... o en assassinat. Ell no era cap assassí, i encara menys un violador.
Va arribar a la porta del final del pas i va veure que donava a un espai ampli, diàfan, però de sostre molt baix. La il·luminació allà era més baixa i tremolosa, com si s'alimentés de flames toves d'espelma. Els aromes es feien encara més potents, sòlids, en aquell lloc, i es barrejaven amb altres flaires que en Quim va ser incapaç de reconèixer. Tot plegat conformava una atmosfera espessa i ofegant, difícil de pair. Les fragàncies arribaven tan a l'extrem que es convertien en pudors i viceversa, tenien textura, es transformaven en un oli escalfat per la llum de les espelmes que relliscava per l'aire fins atapeir les fosses nasals i negar els pulmons.
En Quim començà a notar que li faltava la respiració, mentre els seus ulls recorrien aquella estança enorme, plena de llibreries carregades de volums antics i de penombres, decorada amb mobles d'èpoques indistingibles; en un racó hi havia un sofà que podia haver estat rescatat de l'espoli a la casa d'un noble de la Revolució Francesa. Contra una paret, es recolzava un estrany tòtem de fusta fosca i aspecte grotesc, representant alguna deessa de la fertilitat, exaltant una panxa i uns pits desproporcionats, amb dos rostres, un que li naixia just a sobre d'aquesta panxa i un altre al final d'un coll llarg i cargolat com una serp: tots dos treballats amb una riquesa extrema de detalls per tal d'aconseguir transmetre una sensació de repugnància i fascinació, intent totalment reeixit, per altra banda. Més enllà, al costat d'una llar de foc on crepitaven unes flames que a estones semblaven devorar-se a sí mateixes, sempre en trànsit entre el taronja i el groc, o entre el groc i el vermell, s'amuntegaven coixins de totes les formes i colors, formant una tarima al terra. I sobre aquesta tarima, en Soti jeia despullat, recolzat al seu cantó esquerre, mirant-lo des d'una postura distesa, com d'espera.
-Soti, què fas? -va bramar en Quim. Es temia que ja fos massa tard, i de forma instintiva va repassar tota l'habitació amb la vista, en busca de les dues noies que, suposadament, habitaven aquella espècie de chill out de discoteca. Però res no li va fer pensar que hi hagués ningú més, allà, que ell mateix i en Soti.
La música es barrejava amb les essències per contribuir encara més a atabalar-lo. Ara ja no sabia què diantre estava passant, però les coses acabaren per adquirir un to surrealista quan, de la foscor, van aparèixer dues dones despullades que es van unir a en Soti als coixins.
En Quim va intentar articular alguna paraula, però va ser incapaç. D'alguna manera, l'aparició d'aquelles dones li havia provocat una barreja estranya de sentiments, similars als que despertava l'horrible tòtem que havia vist abans. Una de les dones era morena, duia el cabell curt, les seves faccions eren severes, de pòmuls marcats i ulls i boca enormes. El coll era llarg i fi, al clatell se li marcaven clarament les cervicals. Era prima, esvelta, els seus pits eren discrets, coronats per uns mugrons grans i erectes; se li podien contar perfectament les costelles. En Quim va pensar, absurdament, que en Soti seria capaç d'envoltar-li la cintura amb una sola mà, de prima que era. Els malucs, això sí, eren enèrgics i sinuosos. Duia el pubis rasurat gairebé en la seva totalitat, a excepció d'una fina franja de pèl al centre. Les cames eren fortes i ben formades. L'altra dona era més voluptuosa, més generosa en formes. El seu cabell era llarg i també molt fosc, d'un negre intens. Els seus ulls i la seva boca eren igualment grans, així com els pits, rodons i plens, i els malucs es disparaven des d'una cintura de bogeria.
En Quim va notar que la respiració i els batecs del cor se li acceleraven quan va veure que les dones s'acostaven al seu company, que les esperava amb un somriure estrany als llavis.
-Què merda passa? -va cridar en Quim, notant, sense explicar-s'ho, un terror creixent. L'escena que s'estava desencadenant sobre els coixins havia començat desprenent una rara sensualitat, una mena de d'erotisme pervers que amagava quelcom desagradable. Les dues dones i en Soti havien començat compartint petons lascius a les boques i carícies desesperades, neguitoses. Mans i boques havien recorregut els tres cossos, amb una mena de fam continguda. Els gemecs que llençaven elles no tenien res d'humà, i els d'en Soti semblaven més queixes que cap altre cosa.
En Quim ja n'havia tingut prou, d'aquella situació, i començava a retrocedir en direcció a la porta que donava a la botiga. La música i aquella atmosfera carregada d'olors ignotes feien que no pogués pensar amb claredat. Amb prou feines podia respirar, i el cor semblava a punt de rebentar-li el coll des de l'interior.
Als coixins, una de les dones, la del cabell curt, s'havia assegut a sobre del membre d'en Soti i el cavalcava amb virulència, llençant uns grunyits que feien posar la carn de gallina. En Quim no podia deixar de mirar-li l'esquena, on es podien veure totes les vèrtebres. Però se li veien massa, com si poguessin estripar-li la pell i emergir en qualsevol moment. L'altra dona s'havia assegut a sobre la cara d'en Soti i s'abraçava a la seva companya i li llepava la boca i el coll mentre cridava com una bèstia. Cap de les dues semblava tenir cura d'en Soti, com si en realitat estiguessin més concentrades en satisfer-se a sí mateixes i entre elles que en compartir aquell plaer amb l'home amb qui cardaven d'aquella manera. En Soti movia els braços convulsament, com si s'estigués ofegant, i de tant en tant s'aferrava a les natges de la dona que seia eixarrancada sobre la seva cara i l'aixecava una mica per tal de poder respirar.
En Quim estava repugnat. Les posicions recargolades es succeïren, i a cada canvi, les dones semblaven més salvatges, més estranyes. La llum que arribava de la llar de foc semblava jugar amb els seus cossos, deformant-los progressivament.
Quan estava disposat a obrir la porta, la mirada d'una d'aquelles dones el va deixar glaçat. Li va dirigir una mirada carregada d'ira, i el trio va aturar la seva orgia.
En Quim ja no creia que aquella deformitat la provoqués el joc de la llum tremolosa de la llar de foc. Hi havia hagut un canvi real a la fesomia d'aquelles dones, un canvi que prosseguia, allunyant-les cada cop més de la humanitat.
-No, Quim -va dir en Soti amb un to que semblava narcotitzat. Així i tot, en Quim hi va poder distingir un deix de pànic.
-Soti, què cony estàs fent? Qui són aquestes boges? -va fer en Quim, visiblement aterrit.
La dona del cabell llarg, que ara recordava de manera colpidora al rostre esculpit al ventre del tòtem va aixecar-se i va fer un parell de passes en direcció a en Quim.
-Són súcubes, Quim -va fer en Soti, barrejant les seves paraules amb ratxes de plors i rialles embogides-. Són tot sexe, noi.
-Què cony vol dir això?
-Vol dir que accediran a tots els meus desigs, i jo als d'elles, ho entens?
En Quim es va sentir afeblit. No comprenia res del que estava passant, però tenia la sensació d'haver anat a parar a una trampa ben diferent de la que es podia imaginar. Va mirar entorn per intentar trobar una sortida, però va ser inútil. L'única cosa que va poder comprovar era que el tòtem havia desaparegut.
-Súcubes? Què collons vol dir això! Vull sortir d'aquí! -va exclamar en Quim.
Les dues dones esclataren en rialles. Unes rialles que van sonar com cucleigs carregats de malícia. Ara, la que s'havia aixecat primer era ben a prop d'en Quim, i l'altra s'acabava d'aixecar i havia començat a caminar, lentament, cap a ell.
Les seves figures ja no tenien res d'humanes, i es dibuixaven allargassades i monstruoses. Braços i cames eren troncs secs, els pits de totes dues queien en picat fins els ossuts genolls. Dels sexes eixuts apuntaven estranys tentacles que bullien d'activitat, i als rostres, les boques ocupaven un espai exagerat. Boques farcides d'ullals sota uns ulls oblics que miraven amb una fam immesurable.
-Els súcubes són dimonis, Quim -va murmurar en Soteres, absent, com si ell no veiés els monstres en què s'havien convertit les dones amb qui acabava de cardar-. Dimonis que tenen comerç carnal amb un home, sota l'aparença d'una dona. Ho vaig mirar al diccionari un cop, saps? Són dimonis que follen com déus... -va llençar una riallada estúpida, i a continuació va esclatar en plors. Sobtadament va callar.
-Què voleu de mi? -va gemegar en Quim. Aquelles criatures se'l miraven, dibuixant esgarrifosos somriures.
-Doncs, això, noi -va fer en Soti. En Quim sentia la seva veu com si li arribés de molt lluny, més enllà de l'atmosfera asfixiant de música i olors. Les dues criatures allargaven els seus braços per agafar-lo. Li començaven a estripar la roba, a esquinçar-li la pell i la carn-: només és un tracte. Elles satisfan els meus desigs i jo els seus. Els meus són ben bàsics, i els d'elles, en el fons, també. Jo vull cardar, que em facin tot el que somio que em faci una dona... o dues. Elles només volen saciar la fam que els desperta el fet de satisfer-me...