Un nou món per Aina, capítol 2

CAPÍTOL 2

En Pere venia, tot i que no li venia de gust, d'entrenament de bàsquet encara que això, en vés d'animar-lo, l'entristia més.
Un Mercedes de color vermell llampant intentava encabir-se en un espai minúscul, entre un cotxe i un abocador d'escombraries. "No hi cabrà" pensà ell. Mentrestant, al seu costat, l'Aleix continuava amb les seves cabòries.
-... perquè, o sigui, saps? No sé què fer! És que ella passa de mi tio i això no és normal!!! Les ties no passen mai de mi... menys ella, és clar... per què passa de mi, oi tio? Pere?
De vegades, per no dir tot sovint, l'Aleix semblava un cregut de merda. Val a dir, però, que la fama que tenia entre el món femení li concedia el privilegi de poder pensar que el fet de que una noia passés d'ell era estrany. Tot i així, el cas actual era bastant més complex i a la vegada estúpid. L'Ella en qüestió es deia Judith i anava al seu curs és a dir, a tercer d'eso. Feia mesos que l'Aleix li anava al darrera com un desesperat i que, com era evident que es fes, no li deia res. Bé, si... la saludava, parlaven, reien... la Judith formava part de la colla, però pel que feia al que ell sentia per la noia, res. Per l'altra banda, i l'Aina li ho havia confirmat, la Judith estava penjadíssima però és clar, no seria ella la que es declararia, això la ho tenia clarissim. I així estaven, que si sí, que si no... des de principis d'estiu!
-Pere, que m'escoltes? -l'Al el mirava amb cara de preocupació
-Si... és clar... deies que la Judith no... no es fixa en tu, oi?
-Exacte! O sigui jo no ho entenc, tio, perquè...
-Al, si tornes a dir "o sigui" et capo! -el va amenaçar en Pere bromejant
-Bueno, i tu què creus que haig de fer?
-Demanar-li per sortir?
-Ah, no... - l'Aleix feia que no amb el cap - si li ho demano... és segur que em dirà que no...
-Segurissim, si... perquè, és clar, o-si-gui, la vermellor que li surt a la cara quan et veu és de l'al·lèrgia què et té...
L'Aleix el va mirar sorprès i incrèdul.
-De debò??? En serio es posa vermella quan em veu???
-Ai, Déu meu, Verge Santíssima...
Quan l'Al es posava així de tonto no hi havia qui l'aguantés, però ell havia de fer l'esforç i suportar-lo. Era el seu millor amic i l'Al bé que li havia fet costat aquelles darreres setmanes, quan ell s'ho havia passat tan malament per lo d'Aina. Encara ara, després de tres setmanes, trobava a faltar-la i a mida que passaven els dies s'anava adonant de que no li seria fàcil oblidar-ho tot i començar de nou, trobar-ne una altra. Era ben cert que l'havia espifiada deixant-la per un maleït esport però en aquell moment estava eufòric, havia guanyat, res podia aixafar-li la moral, ni tan sols la seva nòvia amb els seus maldecaps... De res servia arrepentir-se'n, ara. L'Aina ja no tornaria amb ell, ho sabia del cert, estava massa emprenyada. A ningú li agrada que l'humiliïn i menys davant de tothom, que et canviïn pel que ella considerava un estúpid joc de competició... Les trobades amb els de la colla eren dures perquè ella es trobava entre el seu grup d'amics que també eren amics seus, de l'Aina, de tots dos. Ell mirava d'escapolir-se'n sempre que podia i sortir sol amb l'Aleix per tal d'amargar-lo una estona amb les seves ploreres durant les quals deixava anar un munt de barbaritats, de vegades d'una manera cruel.
Al seu costat, l'Aleix mirava el terra. L'Al de vegades era pesat i fins i tot un pèl cregut però no era idiota, sabia perfectament que el que pogués explicar-li sobre la Judith, a en Pere, li importava tres pitos i una mica més. En Pere li passà el braç per sobre l'espatlla.
-Maques, les rajoles, eh?
-Són grises...
-Ei, escolta, per què no li regales alguna cosa, eh?
A l'Aleix se li il·luminà la cara de cop en sentir que es tornava a parlar del seu tema preferit.
-Què?
-No ho sé... bombons?
-No li agrada la xocolata... a més, em sembla que fa règim.
-Per què, si està com un pal d'escombra? Com no s'aprimi del òrgans vitals...
-Si el cor se li fa encara més petit potser no hi cabré...
En Pere rigué i l'Aleix esbossà un somriure.
-De què rius? -digué l'Aleix -A mi no em fa cap gràcia, em sents? Tinc un greu problema, sabies? Ja està bé, ets un mal amic...
-Au, va, xulo... que aquest mal amic et convida a una cocacola...
-I patates...
-Escolta, que no sóc pas ric, jo...
-Mmm... doncs llavors no hi ha tracte...
-Tracte? Quin?
-No ho sé, però oi que sona bé? Com a pel·lícula d'empresaris amb piles de diner negre i tal...
-Au, va...
-Que si tio, mira...
Però en Pere ja no responia, ja no escoltava una altra vegada. L'Aleix se'l quedà mirant. La mirada del seu amic s'havia desviat fins a quedar fixada en un punt concret. Allà, prop de la placeta de la font, just darrera un arbre com si tingués la intenció d'amagar-se, una parella es petonejava. La noia duia els cabells vermellosos lligats en una cua i gràcies a això i a la seva diminuta estatura era fàcilment distingible. L'Aina s'estava morrejant amb un tio, un que anava a la seva classe i que es deia Toni. En Pere s'havia aturat i se'ls mirava trist i decebut.
-Tio... -va dir l'Aleix
-Què?
-Tard o d'hora... havia de passar... l'Aina no és una monja, tu ho saps, no ho ha sigut mai...
-Jo tampoc... i encara no m'he enrotllat amb cap altra tia des del dia del partit.
-Ja... bueno, però és que tu... és diferent perquè tu ets com el dolent, saps?
-El dolent? Per haver-la deixat? Doncs més em valia... només fa tres setmanes que ho vam deixar Al, tres setmanes... i la molt puta ja està amb un altre.
-No l'insultis!
-I per què no? És una guarra...
-Calla! Que no ho veus? Que no te n'adones? Sóc el vostre millor amic... dels dos! I no m'agrada gens que us insulteu! M'ho passo fatal... entre l'un i l'altre em fareu tornar boig!
L'Aleix va començar a córrer deixant en Pere metres i metres enrera. Si s'hagués aturat un moment i s'hi hagués fixat, hagués vist com l'Aina els mirava de reüll i com un maliciós somriure s'esbossava en el seu rostre, com en Pere s'estremia en veure-la i com la ràbia s'apoderava del seu cos i el dolia. Tot això si s'hagués aturat, és clar.

La suor li regalimava coll avall i li calava la samarreta. Potser havia corregut deu minuts però aquests havien estat eterns i el moment de poder entrar a casa seva no arribava mai. En Pere l'havia seguit? No ho sabia pas. Aleix mirà per la finestra, a baix no hi havia ningú. Millor, no tenia ganes de parlar-hi, ni amb ell ni amb ningú. Es girà. L'habitació era gran. L'Aleix se la mirà amb tota la parsimònia del món, de totes maneres no tenia gaire per a fer, si més no alguna cosa útil. El llit al fons de la cambra, un armari a la dreta que sempre estava buit doncs la roba es trobava per sobre de l'escriptori, i repartida per tots els racons de la casa. El pis dels Prada és un desastre, va pensar. Sa mare, l'Aïda, treballava d'advocada en un bufet i s'hi passava la major part del dia. La resta l'emprava comprant coses diverses o a casa, on seguia revisant casos. Era "La mujer incansable" però pel que feia a les feines de la casa era un complet desastre. No tenia ni temps ni ganes de fregar i escombrar cada dia, rentar els plats, preparar un bon tiberi... així doncs, d'això ja feia uns cinc o sis anys que se n'encarregava una dona de fer feines. Abans, tenien la Paquita, una dona de l'Escala, d'aquelles de tota la vida. Una marassa! A ell li encantava perquè la Paquita el tenia molt consentit. Des de que s'havien mudat a Barcelona, però, que en tenien una altra que no era tan simpàtica i que a l'Aleix li feia l'efecte que li regirava les coses. Fins que un bon dia va decidir que prou, que la seva habitació no la tocava ningú i punt.
L'Aleix es va acostar a la taula i va recollir uns texans nous de trinca que la mare li havia comprat i que no li agradaven gens perquè li anaven justos i li marcaven el cul. Així doncs, els va estampar contra l'armari d'enfront i els pantalons van anar a petar al terra. Agafà les restes de la seva agenda escolar i intentà passar-ne les pàgines sense destrossar-la encara més fins que va arribar al dia actual és a dir el 6 d'octubre. Ja faltava menys pel seu aniversari, aproximadament quatre mesos. Per l'endemà havia de fer tres exercicis de matemàtiques, dos de llengua i una gràfica de naturals. També havia de preparar-se un examen per a la setmana vinent i llegir-se un llibre el qual, ell opinava, era un pal. Després de fer una ullada a les anotacions va tancar l'agenda havent ja arribat a la conclusió de que no tenia cap feina important. En tancar-se malament, l'agenda va descobrir una plana on l'Aina hi havia deixat el seu rastre.

Diuen que un animal de companyia fa més servei que un gos i que un gos en fa més que un home.
Així doncs, en quin lloc queden els últims?

Mai havia entès aquella paranoia de l'Aina. Perquè les ties escrivien coses tan absurdes i sense sentit? A baix, la noia havia firmat. Una firma d'estrella, si senyor. Era una jove promesa de l'espectacle i ell sabia d'algú que no la deixava fer-se lloc en aquell món. Tot i així, en Pere no era pas mal tio... i l'Aina tampoc. Eren persones i les persones no són ni bones ni dolentes, són com són, amb els seus defectes i les seves virtuts. Quina persona no tenia defectes, en aquell món de mala mort? A part de la Jud, és clar... la Judith no en tenia pas cap, de defecte. Era perfecte i amb la gent perfecte ja se sabia... bah, tan se val, no se sabia res i punt.
El telèfon va sonar.
-Si?
-Hola, Aleix! -la Judith!!!
-Hola Jud... vull dir, Judith, és clar, un lapsus...
-Et trucava per si volies quedar... és per anar a prendre algo, no sé...
-Amb tu?
-Amb mi, si... bueno, i els altres...
-Els altres?
-Si... bé, l'Aina i el Pere... no sé, és que em fa com cosa que vinguin... junts, a tu no?
-...
-Aleix?
Acabava de recordar-se d'ells, dels seus millors amics, de tot.
-Judith, d'això... no podré venir, eh...
-No? -Per l'auricular la noia semblà decebuda.
-No... és que no em ve de gust.
-Ja... bueno, pues adéu.
-Déu... déu.
Inte
ntar oblidar no serveix quan tot no et para de recordar les coses que et fan mal. Tan de bo l'amor no existís... sense ell no existirien els problemes. Si en Pere i l'Aina no s'haguessin enamorat ara res d'això estaria passant. Perquè van enamorar-se... o no, no ho sabia, com podia saber-ho, ell, si ni tan sols sabia si ell mateix ho estava!
Li costava recordar com s'havien conegut tots tres. Sabia del cert que havia estat en una boda, la de la Clara, la germana del Pere i en Carles, germà d'Aina. Però llavors la parelleta ja es coneixia d'altre trobades familiars i ell era molt diferent d'ara, massa. Tancat, molt tímid... insociable? El seu pare havia abandonat a la seva germana Laura i a sa mare quan aquesta encara estava embarassada d'ell, al·legant que el seu fill no era seu i que a més no tenia perquè aguantar a un nen amb la síndrome de Dawn, doncs les anàlisis indicaven que la criatura no estava bé. Tot i això, Aleix va néixer sent un nen normal i sense cap problema tot i que en créixer es va anar adonant de que era distint dels altres nens perquè no tenia pare i la seva situació familiar era diferent que la dels altres i va canviar la seva forma de ser. Fins que... fins que en Pere va arribar i li va obrir les portes. Era el fill de Teresa, una antiga amiga de la seva mare, i un dia va aparèixer allà, a la "seva" habitació i li va tocar els llapissos de colors i ell va plorar perquè eren seus... i després van pintar junts i es van fer amics... i en Pere el va convidar al casament. "La mare m'ha dit que hi convidi un amic..." va dir en Pere. I l'amic era ell, l'Al! En Pere va ser el seu primer amic i el va conèixer quan ja tenia set anys, ja no era un bebè ni molt menys i els seus companys de classe si que en tenien d'amics, però ell no. I llavors, a la boda, en Pere li va presentar Aina i l'Aleix va pensar que era una nena molt remenuda i molt tonta i que les pigues la feien encara més lletja i que no li agradaven els cabells vermells. Aleix va riure, de nen era una mica idiota, i ara? Potser també. Però a en Pere tampoc li agradava Aina perquè l'obligava a jugar a pares i a mares, i entre els dos li feien la punyeta a la nena. Van formar un trio on una rebia i els altres dos la feien enrabiar, però, en el fons molt en el fons, eren grans amics.
Fins que... fins que un dia, als catorze anys, Pere li va anunciar que estava col.lat per Aina i... ella també ho estava d'ell i... es van embolicar. D'això ja feia tres mesos, des de la nit de sant Joan. I ara...
"El dolent? Per haver-la deixat? Doncs més em valia... només fa tres setmanes Al, tres setmanes...." les paraules del seu millor amic retronaven dins del cap.
" És una puta, una guarra..." No era cert, res d'allò ho era i en Pere de segur que ho sabia i que no pensava res del que havia dit. En Pere... quan volia era capaç de fer molt mal... i quan no volia també. Si no, que li ho diguessin a ell, que l'havia estat aguantant durant aquells dies... I després l'Aina... que l'Aina en vés de cridar plorava a llàgrima viva, sempre queixant-se i engegant-li les culpes a l'altre... I cap dels dos se n'adonava... cap dels dos es donava compte del mal que li estaven fent.