Cercador
Un matí rutinari
Un relat de: ooori- Compartir:
El matí anava creixent amb placidesa a l´aldea. El sol ja s´alçava molt alt a l´horitzó i els més menuts jugaven a la boca de la cova que els havia refugiat durant la nit. El foc que hi havien plantat encara cremava. Era un matí de ple estiu, càlid i tranquil, rutinari en la vida d´aquells homes – n´hauríem de dir així? – d´aquella espècie que es va extingir a Europa fa uns 30.000 anys, quan no van poder superar la competència dels nostres avantpassats, els humans actuals.
Però no. A l´inici, tot va canviar només subtilment. L´aire de l´estiu va transportar fins a uns timpans probablement més sensibles que els nostres un brunzir extrany. Era un soroll greu, que feia pensar en una marabunta llunyana, o en l'estampida, somorta per la distancia, d'una banda de grans mamífers d´aquells que només coneixem pels llibres d´il•lustracions i la paleontologia. Després, aquell so va semblar més el murmuri constant d'una onada, continu, persistent, segur. Els més grans estaven inquiets. Els nens van cessar les seves activitats, detectant la por en el rostre i l´actitud dels adults. En qüestió de segons, potser minuts, la remor es va fer més persistent, més propera, i reververava d'una manera que la tribu no sabia identificar. Alguns van començar a percebre una fressa inquietant de vent i presència al fullam dels arbres veïns. Podia ser un d´aquells monstres que sovintejaven al folklore i a les llegendes dels avantpassats? Un animal gegantí de les rondalles dels antics? De sobte, el so es féu encara més ronc, més brusc, més baix. S'hi podia distingir clarament un bategar ritmic, tac-tac-tac-tac, com el de pedra contra pedra quan es tracta de fer foc, que va durar fins que, inopinadament, el brogit es va aturar. Bragur i alguns dels més forts de la tribu van decidir acostar-se i, albirant des de la fullaraca, van aconseguir veure l'objecte.
No s'assemblava a res que haguessin vist mai. Era d'un color principal brillant, però, cosa inaudita per a un animal d'aquella mida, també lluïa altres colors, tots ells molt vistosos. De l'interior de la bèstia van sortir aleshores quatre éssers. Eren sorprentment semblants a ells mateixos i, a l'hora, diferents. Alts i esbelts, lleugers. Semblaven dèbils i malaltissos. Angels o dimonis? Potser déus?
Cap dels neanderthals no sabia llegir. Ni tan sols sabem fins ara si tenien capacitat suficient per fer-ho. Si no, haguessin pogut distingir clarament sobre la bèstia metàl•lica unes lletres amb la inscripció "Neanderthal World, Beijing" i a sota les paraules "Equip de control d´ADN i clonació". Van seguir observant. Es van mirar entre ells. Sense parlar s'ho van dir tot: calia atacar aquells extranys o oferir-los un regal de benvinguda?
Però no. A l´inici, tot va canviar només subtilment. L´aire de l´estiu va transportar fins a uns timpans probablement més sensibles que els nostres un brunzir extrany. Era un soroll greu, que feia pensar en una marabunta llunyana, o en l'estampida, somorta per la distancia, d'una banda de grans mamífers d´aquells que només coneixem pels llibres d´il•lustracions i la paleontologia. Després, aquell so va semblar més el murmuri constant d'una onada, continu, persistent, segur. Els més grans estaven inquiets. Els nens van cessar les seves activitats, detectant la por en el rostre i l´actitud dels adults. En qüestió de segons, potser minuts, la remor es va fer més persistent, més propera, i reververava d'una manera que la tribu no sabia identificar. Alguns van començar a percebre una fressa inquietant de vent i presència al fullam dels arbres veïns. Podia ser un d´aquells monstres que sovintejaven al folklore i a les llegendes dels avantpassats? Un animal gegantí de les rondalles dels antics? De sobte, el so es féu encara més ronc, més brusc, més baix. S'hi podia distingir clarament un bategar ritmic, tac-tac-tac-tac, com el de pedra contra pedra quan es tracta de fer foc, que va durar fins que, inopinadament, el brogit es va aturar. Bragur i alguns dels més forts de la tribu van decidir acostar-se i, albirant des de la fullaraca, van aconseguir veure l'objecte.
No s'assemblava a res que haguessin vist mai. Era d'un color principal brillant, però, cosa inaudita per a un animal d'aquella mida, també lluïa altres colors, tots ells molt vistosos. De l'interior de la bèstia van sortir aleshores quatre éssers. Eren sorprentment semblants a ells mateixos i, a l'hora, diferents. Alts i esbelts, lleugers. Semblaven dèbils i malaltissos. Angels o dimonis? Potser déus?
Cap dels neanderthals no sabia llegir. Ni tan sols sabem fins ara si tenien capacitat suficient per fer-ho. Si no, haguessin pogut distingir clarament sobre la bèstia metàl•lica unes lletres amb la inscripció "Neanderthal World, Beijing" i a sota les paraules "Equip de control d´ADN i clonació". Van seguir observant. Es van mirar entre ells. Sense parlar s'ho van dir tot: calia atacar aquells extranys o oferir-los un regal de benvinguda?