Cercador
El típic poema sobre París
Un relat de: ooori- Compartir:
I ara escriuré
el típic poema sobre París.
Perdoneu-me, jo almenys
sí que hi vaig viure.
Hi vaig complir els vint-i-tres.
Vivia al cinquième,
al costat de Notre-Dame
i estudiava cinquè d´econòmiques.
Havia tingut, fins aleshores,
només dues nòvies. Res massa seriós:
les dues eren estrangeres.
I tampoc encara massa amics.
La cervesa era allí l´únic mitjà
per fugir de l´escomesa de la cultura,
que a París t´assetjava literalment a cada cantonada
- anant pel carrer un dia gairebé m´empasso Moustaki-
Però eren altres temps: Roman Polanski també circulava
lliurement pels Champs Elysées
i els locals de cine d´autor eren una epidèmia:
no sabien que la "nouvelle vague" havia mort.
Plovia quasi cada dia, però poc,
així que només els turistes incauts duien paraigua.
A més, del trajecte de la Universitat a casa
em vaig llegir set llibres sencers.
Heu de saber que "París era una festa"
i Hemingway el seu profeta
perquè a la ciutat havia estat
"molt pobre i molt feliç".
Recordo que entre els espanyols desplaçats
la convivència fou pacífica,
però ens vam fer més amb els transatlàntics:
a ells els importava un rave el català.
A París vaig tenir la meva tercera nòvia: una francesa.
Ja ho he dit: res seriós.
Però vaig fer grans amics
que subsisteixen encara.
Un dia vam descobrir plegats que París
ja no era una experiència,
només un record.
Deu fer d´això uns deu anys.
I finalment, he de donar la mala notícia.
Al tornar vaig tenir la sensació
d´haver viscut per fi
a un país de gent civilitzada.
el típic poema sobre París.
Perdoneu-me, jo almenys
sí que hi vaig viure.
Hi vaig complir els vint-i-tres.
Vivia al cinquième,
al costat de Notre-Dame
i estudiava cinquè d´econòmiques.
Havia tingut, fins aleshores,
només dues nòvies. Res massa seriós:
les dues eren estrangeres.
I tampoc encara massa amics.
La cervesa era allí l´únic mitjà
per fugir de l´escomesa de la cultura,
que a París t´assetjava literalment a cada cantonada
- anant pel carrer un dia gairebé m´empasso Moustaki-
Però eren altres temps: Roman Polanski també circulava
lliurement pels Champs Elysées
i els locals de cine d´autor eren una epidèmia:
no sabien que la "nouvelle vague" havia mort.
Plovia quasi cada dia, però poc,
així que només els turistes incauts duien paraigua.
A més, del trajecte de la Universitat a casa
em vaig llegir set llibres sencers.
Heu de saber que "París era una festa"
i Hemingway el seu profeta
perquè a la ciutat havia estat
"molt pobre i molt feliç".
Recordo que entre els espanyols desplaçats
la convivència fou pacífica,
però ens vam fer més amb els transatlàntics:
a ells els importava un rave el català.
A París vaig tenir la meva tercera nòvia: una francesa.
Ja ho he dit: res seriós.
Però vaig fer grans amics
que subsisteixen encara.
Un dia vam descobrir plegats que París
ja no era una experiència,
només un record.
Deu fer d´això uns deu anys.
I finalment, he de donar la mala notícia.
Al tornar vaig tenir la sensació
d´haver viscut per fi
a un país de gent civilitzada.
Comentaris
-
No tornarà[Ofensiu]Carles Ferran | 05-07-2012
No hi ha com l’època d’estudiant, sense més obligació que l’estudi -al teu ritme- ni més entreteniment que la companyonia, la lectura i l’observació, per entrar en els budells d’una ciutat i treure’n tot el suc que té, abans de tenir que enfrontar-te a la lluita de cada dia. I si aquesta ciutat és París, encara més.
A mi m’has fet recordar els sis anys que vaig passar a Saragossa estudiant. Mai veuràs les coses amb tanta intensitat i tanta lentitud. Mai tornaràs a ser conscient de tants detalls al teu voltant. Però en tens el record.