Un matí de juny

No feia ni tres minuts que estaves desperta. M'havies fet dues preguntes: què mires? -et vaig dir: a tu, guapa-,
fa molt que estàs despert? -no ho sé, més o menys un
quart d'hora-. Les dues respostes eren certes però incomplertes perquè, en aquells moments, no trobava les paraules per dir-te que tot just sortia d'un estat intens, màgic, gairebé hipnòtic! Com explicar-te que, minuts abans, l'espai que ocupàvem era un univers en si mateix, que la llum que omplia l'habitació jugava a un sensual i fascinant joc d'ombres amb el teu cos? Nua, dormida, serena, d'esquenes a mi, no sé en quin instant va començar la transformació de l'espai, l'alquímia. Només sé que el temps semblava aturat, que la llum no era llum, ni les ombres eren ombres. La matèria es fonia i es feia transparent, invisible. Les parets, la finestra, el llit,... desapareixien. Estàvem en una mena de món eteri, enlloc i arreu alhora. Només el teu cos se'm feia cada cop més present, com l'única realitat del moment. Jo, desposseït de tota voluntat, de pensaments... et mirava. Al temps que els meus ulls es passejaven pel teu cos, el meu cor semblava engrandir-se. La teva esquena, suau, perfecta, em seduïa lentament. Les teves cames, llargues, mig arronçades... Quanta harmonia! La cintura formava una corba profunda, insolent, sensual. Mirava el teu cos i em sentia afortunat, enamorat, excitat. La bellesa del teu cos m'emocionava.
Si és cert, com diuen, que en el moment de morir, tot el que em viscut ens ve a la memòria com una pel·lícula, llavors només em puc sentir agraït a la vida que, des de fa tant de temps, em regala instants com aquest i d'altres que tu ja saps. No tinc cap pressa per morir, però... què he de témer si sé que el moment serà tan dolç?