Un llibre misteriós

Hi havia una vegada, un nen que es deia Nil que vivia a la ciutat de Pedratrista. Era molt amic de la Naira, i com que vivien en el mateix bloc de pisos i estudiaven a la mateixa escola, sempre estaven junts. S'inventaven jocs nous, i jugaven també als jocs de sempre. L'últim que s'havien inventat,és que eren dos detectius. Avui investigaven la desaparició de la Paula, la nina preferida de la nena. Es van posar l'equip d'investigadors: la gorra de cuadrets de l'avi, la gavardina del pare i molt important, la lupa perquè no se'ls escapes cap pista. Preparats doncs, van començar a caminar ajupits mirant a terra, primer pel passadís, després per les habitacions.
-Para! Mira quina cosa més estranya- va dir en Nil tot senyalant una borleta de llana de color rosa.
-És del mitjó de la Paula! Molt bé, així doncs, això vol dir que no pot estar lluny. Seguim buscant!- digué la Naira tota emocionada.
Com que aquella era l'habitació on hi havia la rentadora, de seguida es van pensar que la mare havia rentat la nina, però això, no era misteriós ni divertit... Si obrien la porteta de la rentadora i la trobaven allà dins s'hauria acabat el joc i això no podia ser, o sigui que van decidir buscar en un altre lloc per posar-hi més emoció. Van obrir la porta d'un armari enorme, i s'hi van ficar a dins fent veure que era una habitació secreta. Un cop a dins van tancar la porta i van encendre una lot per buscar bé en aquella foscor. Però la sorpresa se la van emportar quan s'hi van trobar una porteta de color daurat tancada amb una claueta del mateix color.
-No obris aquesta porta, deu ser on la mare guarda les joies i s'enfadarà molt si li toquem-
-Estàs segura que és un joier? Jo diria que és massa gran; si hi cabríem tu i jo a dins...L'obro?...-
-No, no ho facis! - va insistir la Naira.
En Nil no li va fer cas i la va obrir. No s'imaginaven pas trobar-hi un passadís secret al darrera, però és el que hi havia i tot i que la nena seguia dubtant, va seguir al nen a quatre grapes pel misteriós lloc. La seva mare no li havia dit mai que tinguessin una porta secreta dins l'armari, on portaria?
De seguida es van poder anar aixecant i seguir l'aventura caminant. Queien gotes d'aigua del sostre degut a la humitat i això feia, que la nena es sentis incòmode i volgués tornar enrere.
-Tornem?-
-I ara? Però si ja quasi hem arribat al final del túnel. No tens curiositat per saber que hi ha?-contestà en Nil.
La nena, callada, va continuar caminant. Sí, que en tenia de curiositat, però aquella humitat...
De cop, aparegué una altra porta, aquest cop, folrada amb una moqueta de color grana. El mànec era de fusta i no hi havia pany ni clau, o sigui que devia estar oberta. Sense dubtar, el nen, la va obrir. A l'altre costat, un sofà de metre i mig del mateix color de la porta i al darrera una prestatgeria plena de llibres. Semblava una biblioteca, els nens es van quedar bocabadats. La quantitat d'històries que hi hauria allà. Però especialment els va cridar l'atenció, un llibre que esperava sol en un d'aquells prestatges, que algú se'l llegís. Potser no es podia tocar per algun motiu i per això estava allà. La Naira va ser la primera d'agafar un llibre, dels molts que hi havia, i es va asseure al sofà. A en Nil no li agradava tant llegir i per això es va decantar per un còmic. S'hi van passar una bona estona i van decidir que seria el seu secret i que hi anirien cada dia a llegir una estona, i...potser algun dia s'atrevirien a agafar el llibre misteriós.
Van tornar pel mateix passadís humit fins arribar a l'armari, van tancar la porta i amb compte de que no els veiés ningú van sortir.
-Si que heu estat tranquils avui- va dir la mare de la Naira, una mica estranyada.
-Hem estat buscant la Paula- contestà la nena per despistar.
-Ai si!, l'he posat a la rentadora; feia dies que no es rentava i necessitava un bany, demà ja la tindràs seca.-
En Nil es va acomiadar i se'n va anar a casa seva, demà tornarien a la biblioteca secreta.
Aquella nit, els va costar adormir-se per l'emoció.
Al dia següent, només sortir de l'escola, van berenar i despistant a la mare, un altre cop, es van ficar dins l'armari. El mateix recorregut, la mateixa humitat, la mateixa porta color grana...
-Naira, per què no llegeixes amb veu alta i jo t'escolto?-
-No entenc com no tens ganes de llegir... però bé, quin llibre vols?-
-Vull el llibre misteriós!- va dir convençut en Nil.
La nena, també tenia molta curiositat per saber què tenia aquell llibre que no tenien els altres, i tot i que tenia una mica de por del que pogués passar, i va accedir.
Les tapes eren de color blau cel amb uns núvols blancs dibuixats. Quan les miraven, semblava talment com si estiguessin veient el cel. No tenia títol. Al obrir-lo si que n'hi havia. Amb unes lletres que semblaven fetes de branques d'arbre deia: "Mil contes d'avui i de sempre".
La nena va començar a llegir, i en aquells moments una llum, com si d'un projector es tractés, va aparèixer, a la paret blanca que tenien just davant del sofà. Tal com anava dient en veu alta la nena, les imatges anaven surtin, com si d'una pel·lícula es tractés.
-Oaaala!- va exclamar el nen.-Quina passada!-.
Primer va aparèixer el paisatge on transcorria la història, després els personatges. La Naira seguia llegint en veu alta fins que va pensar què passaria si ho fes mentalment. De cop va desaparèixer tot, i en Nil, una mica enfadat li va dir que què feia, que seguís llegint. La nena ja ho feia, però no en veu alta i per això, el llibre misteriós no funcionava.
-Ja no vull llegir més, si vols fes-ho tu, jo me'n vaig a casa-.
Una mica enfadat la va seguir, no entenia el que li passava, però si havien descobert un manera de llegir mol més entretinguda, segurament devia ser cosa de nenes, va pensar.
Un altre cop van aparèixer al armari i un cop dins la casa, la Naira, sense dir res es va tancar a la seva habitació. En Nil es va acomiadar com cada dia i va marxar, pensant que demà ja se li hauria passat el que tenia, que no sabia què era...
Aquell dia a l'escola pràcticament no van parlar, i a la sortida la Naira li va explicar.
-No vull tornar a llegir aquell llibre per a tu, no t'enfadis, però si vols tornar a la biblioteca secreta hauràs de llegir tu tot sol, aquell o qualsevol llibre i crec que al final m'ho agrairàs-.
El nen no entenia res de res, però hi va accedir. De la mateixa manera que havien fet sempre hi van tornar, una tarda i una altre. Però per en Nil, no era el mateix, si llegia ell, no podia mirar les imatges i mica en mica va anar deixant el llibre misteriós, arraconat en el lloc on el van trobar el primer dia. Va anar agafant altres llibres, amb històries fantàstiques i de terror, contes i faules, i mica en mica va anar descobrint el que la nena li havia volgut ensenyar, fent-lo llegir a ell. Potser aquell llibre misteriós era màgic i projectava imatges en una paret blanca, però per això ja hi havia la televisió i el cinema, llegir un llibre era molt millor. Imaginar-se cada un dels detalls que llegia feia que la seva història fos única, ningú no es podia imaginar una paraula,un paisatge o un personatge de la mateixa manera, perquè la imaginació és molt més gran que el que pot quedar reflectit en una o varies imatges. Ara ja sabien tots dos el perquè aquell llibre estava allà arraconat, abandonat, oblidat i separat dels altres, perquè qui el va posar allà sabia apreciar la lectura. Aquell dia van tornar a casa i ho van explicar tot a les seves mares que es van quedar meravellades, i sobretot molt orgulloses de saber com uns nens de vuit anys, els seus nens, havien après, tot sols, el valor dels llibres.






Fi.