UN INSTANT

“Quina bellesa...” pensava mentre ho contemplava embadalida. Una cosa tan perfecta, tan natural. L’harmonia que desprenia i com ballava amb el vent al so dels meus pensaments...era preciós. Estava envoltada de perfecció. Però només pensar que aquella perfecció era efímera m’entristia.
I, perquè aquest sentiment de tristesa quan hauria de ser feliç i sentir-me agraïda? Perquè si se’n va vol dir que va existir.
I és just en aquell moment que vaig comprendre que era afortunada, que podia gaudir de tot el que m’envoltava, que podia sentir la simfonia del vent, la remor dels ocells en els arbres...ballar amb el moviment de la Terra.