Cercador
NO HI HA COSA MÉS NOBLE I EXTRANYA
Un relat de: Andy- Compartir:
Vas engegar el cigarro submergit en les profunditats dels teus pensaments. Escoltaves música, aquella música que jo escoltaria mesos més tard. El fum desapareixia, invisible, intocable. Un altre dia més que em miraves, però no em veies. Es curiós que ara et preguntis què faries sense mi. Creia recordar que et deies Lau. Mai m’ha agradat aquest nom, però ara quan el sento, somric, fins i tot el trobo bonic.
Maig ens va trobar. La meva imaginació estava cansada de veure’t esperar-me en aquell camp de roselles blanques. Cada dia, tancava els ulls uns instants i gaudia trobant-te a faltar. Records imaginaris. Desitjava estar amb tu, compartir tot amb tu i ho vaig assolir.
Juny va ser diferent. Ja no em calia veure’t en falsos records, ara els records eren reals. Per fi et vas apoderar d’un raconet del meu cor, i jo també em vaig apoderar del teu. Em vas regalar anècdotes i històries. Recordo que no paràvem de riure, de crear nous jocs.
Ja han passat totes les estacions, i ara...ara quan et miro t’entenc, entenc tot el que passa pel teu cap, entenc les teves mirades i els teus somriures. Sé que quan estàs concentrat obres mica en mica les foses nasals mentre fas força amb els llavis i sé que quan et mors de ràbia no pots evitar riure.
Ara entenc la mirada que em vas fer aquell primer dia, quan llençaves el teu cigarro ja consumit pel temps.
I es que a hores d’ara és estrany trobar una amistat tant real com la nostra, una amistat més sublim que l’amor.
Maig ens va trobar. La meva imaginació estava cansada de veure’t esperar-me en aquell camp de roselles blanques. Cada dia, tancava els ulls uns instants i gaudia trobant-te a faltar. Records imaginaris. Desitjava estar amb tu, compartir tot amb tu i ho vaig assolir.
Juny va ser diferent. Ja no em calia veure’t en falsos records, ara els records eren reals. Per fi et vas apoderar d’un raconet del meu cor, i jo també em vaig apoderar del teu. Em vas regalar anècdotes i històries. Recordo que no paràvem de riure, de crear nous jocs.
Ja han passat totes les estacions, i ara...ara quan et miro t’entenc, entenc tot el que passa pel teu cap, entenc les teves mirades i els teus somriures. Sé que quan estàs concentrat obres mica en mica les foses nasals mentre fas força amb els llavis i sé que quan et mors de ràbia no pots evitar riure.
Ara entenc la mirada que em vas fer aquell primer dia, quan llençaves el teu cigarro ja consumit pel temps.
I es que a hores d’ara és estrany trobar una amistat tant real com la nostra, una amistat més sublim que l’amor.