Un estrany, llunyà

Un relat de: Sadurní d'Aloni

[A Carles Duarte, Cohelet,1]

Sorgit del món terrer,
per por a obrir els ulls,
em vaig quedar encegat
i encara avui no hi veig.

La terra sempre terra,
l'aigua ha estat aigua;
però mai han estat fang.

Sóc home de raó,
o al menys això he cregut:
quan l'he tingut en mans
mai n'he cenyit els punys,
quan ha fugit de mi
sempre l'he estat forçant.

Un estrany, un llunyà...
Per fantasies els meus somnis!
Però, ara dubto:
tindré por a la veritat?

Comentaris

  • A Molloba[Ofensiu]
    Sadurní d'Aloni | 01-05-2005

    Gràcies pel teu comentari. Hi estic totalment d'acord. Jo, com agnòstic, sempre he tingut aquesta necessitat que m'expliques. Sí, tens raó, valoro molt la musicalitat i el ritme dels meus poemes. Abans escrivia molt amb rima i altres recursos mètrics. Ara ja, només tinc en compte la cadència, la musicalitat, el ritme i, sobretot, la retòrica - sense el seu sentit pejoratiu, és clar -. Ah, tranquil·la, jo també sóc nou aquí, això de valorar els poemes és un fet molt subjectiu.

    Amb afecte,

    Sadurní d'Aloni.

  • panteïsme[Ofensiu]
    molloba | 01-05-2005

    Hola,
    El teu poema em recorda el panteïsme terral. Jo també he fet poemes a la terra, talment com si fos una deesa. Potser els agnòstics, com que també som humans, necessitem atorgar divinitat a quelcom tangible, com la terra, mare de la vida.
    Des del punt de vista formal, crec que el teu poema té molta musicalitat. Sempre he pensat que la música és molt important en un poema.
    Sóc nova en aquesta pàgina, i no m'atreveixo a posar nota a cap poema.
    Salutacions,
    molloba