Un dimecres d'excursió

Em llevo tard i amb la sensació d'haver dormit com un soc. Només aixecar les persianes i veure la muntanya lluminosa i vestida de primera tardor em dic: - avui toca excursió. Així que, un cop dutxat i després d'esmorzar d'una esgarrapada (cafè amb llet i quatre galetes), escolleixo una ruta a fer i em preparo la motxilla ràpidament. Surto a un quart d'una, una mica tard, però penso que tindré bon sol. És previst trigar 4 hores i 45 minuts per fer els pics de Mil Menut i de Ransol - la ruta escollida.

Mentre tanco la porta de l'habitació, m'assalta un remordiment per un instant (- No t'has fet el llit... què diria la Paula?) però pacto amb la meva consciència que no ho direm a ningú. Prenc el cotxe per anar fins al punt de partida a la vall de Ransol, i abans del tombant cap a la carretera forestal m'he d'esperar a que una oruga d'una construcció maniobri per deixar-me passar. Agafo la corba cap a l'esquerra i 50 metres més enllà em trobo amb la mateixa situació, aquest cop però, amb una excavadora. En aquest país sempre estan fent obres... És ben empipador! Aquest cop ja no puc passar, està barrat el pas... És pot saber què els passa? S'han confabulat contra la meva petita excursió o què? I ara què faig? Giro cua uns metres i aparco a la vora de la pista. Trec el mapa i m'adono que, de fet, estic ben a prop del punt de partida i que podria començar a caminar des d'aquí mateix... si és que no em prohibeixen el pas també a peu! Mentre ho estic sospesant, la colla d'obrers recull, pugen tots a una furgoneta i se'n van - deuen anar a dinar, penso. Endavant, via lliure... Travesso les obres a peu. Tot de monticles d'arena i grava per arribar finalment a l'indicador "Pic de Mil Menut", "Refugi de Cóms d'en Jan".

Creuo un pontet i segueixo pel camí a la dreta d'un abeurador. Arribo a una cruïlla que la guia no menciona. Provo cap a l'esquerra i m'endinso en un bosc de pi negre. Respiro fons, començo a endinsar-me en el paisatge cada cop més atapeït de vegetació. Tot caminant, al cap d'una estona, sento un ocell molt de prop, el busco i, efectivament, el tinc a un metre escàs. És un ocell petit i negre, amb el pit i el clatell blancs. Està picotejant una branca delitosament. Segueixo endavant poc convençut, ja que les indicacions de la guia no concorden amb el que em vaig trobant. Arribo a una clariana on reposen una dotzena llarga d'arbres morts. Semblen petrificats, tenen un aspecte trist i gris, però tenen una bellesa digna, restes nues d'una esplendor passada.

La guia no sembla indicar gaire bé el camí. Decideixo guiar-me pel mapa i arribar al Refugi del Cóm d'en Jan remuntant el riu Jan directament. Per tant, reculo una mica per encarar l'ascenció per la via recta des d'una desviació del camí que m'he trobat abans. És un recorregut molt dret i que passa molt a ran de la vegetació. Vaig pujant per la vora dreta del riu fins arribar a un punt en què he de creuar-lo. Continuo per la banda esquerra que és encara més agresta. Estic esbufegant de valent. Aquest no pot ser el camí, però m'és igual. Arribo al final de la pujada, hi ha una bonica cascada. A una roca del mig del riu hi ha asseguts una parella d'excursionistes, descansant. Ens saludem amb una lleugera inclinació del cap i continuo. Veig que per on ells han vingut hi ha uns senyals grocs. Ho tindré en compte per la tornada.

El terreny planeja una mica i després puja lleugerament fins arribar a un estany, on hi ha uns cavalls pasturant, i finalment, a la Barraca de Cóms d'en Jan.

És oberta. És un refugi petit i es veu força net. Hi ha una llar de foc i unes lliteres metàl·liques sense matalassos. En una paret hi ha penjades diverses eines: un mall, una piqueta gran, una pala i una serra. Trobo que és una bona pensada que hi siguin.

Després d'un refrigeri que consisteix en un grapat d'avellanes i un glop d'aigua, segueixo per la dreta del refugi seguint els senyals grocs, direcció a la Pala de Jan, deixant a l'esquerra de la barraca el camí que va a la collada de Meners. Vorejo el Bony de la Coma de Jan i continuo ascendint pel costat d'una paret de roca. Aquest tram és força fred, ja que fa vent i no li toca el sol. A dreta i esquerra trobo clapes de neu i, fins i tot, algunes regateres glaçades com estalactites es recolzen sobre la paret de roca. Em poso l'impermeable cordat fins dalt.

Un quart d'hora després deixo l'obaga per tornar a trepitjar terreny assolellat. Em trobo una parella de mitjana edat que ve de tornada. Diuen que els hi preocupa la baixada, perquè l'ascenció l'han trobat molt costeruda. Intercanviem una breu discussió sobre les alternatives del descens, però concloem que no hi ha cap cap opció completament satisfactòria, totes tenen un tram o altre on cal anar amb una mica de compte. Ells no han arribat on volien, però han decidit no continuar més endavant, prefereixen tornar. Ens desitgem sort i me n'allunyo.

Des d'on sóc s'endevina la Pala de Jan al capdamunt d'una tartera i els pics de Mil Menut i de Pala de Jan, d'alçades molt similars (4 metres de diferència segons el mapa). No puc pas dir que estigui "paladejant" la pujada (perdó per la broma fàcil) perquè la veritat és que estic sense alè. En aquest punt he de deixar l'ARP (Alta Ruta Pirenaica) i carenejar per fer el pic de Mil Menut. L'ascenció, cansat com vaig, em supera. M'aturo abans de defallir i devoro àvidament un fabulós entrepà de botifarra blanca de cal Vilanova, boníssima. Per postres, avellanes per variar.

Prossegueixo l'ascenció cap al cim. Cada quatre passes m'aturo uns segons i continuo. Sembla que no s'hi arribi mai! A cada pas salten centenars de llagostes als meus peus. N'està literalment inundat.

Arribo finalment al cim. M'assec, bec aigua i trec el mapa. Vist el que em queda de ruta decideixo que per avui ja en tinc prou amb tornar i llestos. A veure, un moment... la veritat és que des d'aquí dalt i mirant el mapa, el panorama canvia una mica... Em sembla que enlloc del Pic del Mil Menut he fet el Pic de l'Estany Negre, vaja. El meu esperit esportiu decideix que li és igual (es tractava de fer una mica de muntanyisme, no?). El meu esperit explorador, en canvi, se sent pregonament decepcionat (quin sentit de l'orientació, mare meva). Entre aquestes tribulacions contemplo el meravellós paisatge i sembla que em reconforta per enfrontar-me a la baixada.

De tornada vaig a poc a poc, vigilo de no relliscar o torçar-me un turmell. Quan arribo a la cascada segueixo els senyals grocs, fins a la primera cruïlla, des d'on segueixo un camí que em duu a la carretera on tinc el cotxe aparcat, sense haver de creuar les obres. Mentre vaig apropant-me, contemplo una mica espantat com un ramat de vaques passa pel costat del cotxe, però se n'allunyen al cap de poc i puc arribar feliçment al cotxe, m'assec al volant, llenço un sospir (són les sis) i ja només penso en la dutxa d'aigua calenteta que m'espera.