Crònica castellera

Diada castellera a la plaça Paeria. Les dues del migdia.

Dins la seva modèstia, la d'avui esdevé una jornada lluïda i esplèndida, tant per l'èxit de les diverses escomeses de les colles nounades, com per l'acollida popular, els aplaudiments, el bon humor d'un matí de Festa Major.

El sol, còmplice de l'alegria general, omple ben bé un quart creixent de plaça i fa apinyar la gent, que mira d'escapolir-se d'una calor sufocant.

T'hi he vist. Estaves enfilada en un dels bancs de pedra del sinofós. Esvelta, encantadora, radiant; ensenyant les dents blanquíssimes a través d'aquell teu somriure que sempre m'ha corprès.

M'he quedat encongit. Alhora però, transpirava una eufòria minúscula, continguda; feia tant de temps ...

No t'he vingut a dit res. Ni tan sols he gosat fixar gaire la mirada cap a on eres. Et veia de passada, ràpid, com buscant trobar algú altre entre la multitud. Contemplant-te fugisserament. I em deia, com m'he dit tantes vegades, d'oblidar-te. Per sempre. Fa massa temps que m'esmicolo per dins. És una ferida que no cicatritzarà mai, perquè sé que ets feliç i sempre em silenciaré per que així perduri la teva felicitat. I mentre, jo moro callant cada dia.