Un dia i una nit

EL VIATGE


Es octubre de 1998. Un grup de 10 persones iniciem un llarg viatge que ens durà desde Barcelona fins a Bamako, la capital de Mali, tot atravessant el desert. Aquesta és una ruta clàssica i, també, llegendària dintre de la simbologia viatgera: la Transsahariana occidental.

No et vull cansar, amic, amb experiències i vivències intenses que han quedat gravades en la meva memòria per sempre. Tan sols em referiré a les impressions del vivac que vàrem fer al Trópic de Càncer, al bell mig del Tanezrouft: el mític desert dels deserts. Això és el que significa aquest mot en la llengua tuareg (o tamashek, que és com ells prefereixen ser anomenats).


EL TANEZROUFT


Ens trobem al Gran Sud d´Algèria i deixem endarrera l´últim oasi: Reggane. Enfosqueix. Em venen al cap velles històries i lectures de l´infantesa i de la joventut: les aventures de Tintin, Juli Verne i els seus inoblidables llibres i, sobretot, la pel.lícula Lawrence d´Aràbia i l´extraordinària sequència de la trobada en el pou del protagonista i el personatge encarnat per O. Sharif.

Preparem aviat el campament. Ens envaeix una imposant sensació d´inmensitat, de sol.litut i, perquè no dir-ho? de desamparament i, fins i tot, d´inquietud. El silenci es total, absolut, pregón. Es això el que buscava quan vaig sortir de casa? No t´ho puc dir. No sabria pas dir-t´ho.

Impossible de trobar un recer. Impossible cercar cap protecció. No n´hi ha de relleus aquí. Tot es pla, sorrenc, uniforme, monòton, inabastable. Segons una vella llegenda tamashek aquí, en el Tanezrouft, es va perdre en el s- XIX tota una caravana de 1800 camells. Es tan sols una llegenda? Potser si, però no ajuda a calmar els ànims. Malgrat tot, dormo tranquil. Es la meva primera nit al desert.

A trenc d´alba desmuntem el camp i seguim la ruta. De nord a sud són uns 800 kms. Poques referències per a l´orientació: les restes d´una fortificació militar francesa; les dunes que es troben sobre la mateixa línia geogràfica del Trópic de Càncer i l´anomenat arbre del Tanezrouft (que, en realitat, és un vell esquelet d´arbre de 2 m. d´alçària que miraculosament es manté encara dret). Això i restes de cotxes que no han acabat la travessia, restes d´animals i algunes restes més macabres. Si no trobes cap d´aquestes fites és que no vas en la direcció correcta i pots tenir greus dificultats.

Gràcies la més que notable perícia del guia arribem cap a mitja tarda al cercle de dunes i a la placa que asenyala el Trópic de Càncer. Som a temps per a muntar el camp, gaudir del capvespre i, inclús, per a tenir alguna sorpresa.


EL TROPIC DE CANCER


Arribem i descansem uns minuts. Son aproximadament les 6h de la tarda: Durant el dia hen enregistrat una màxima de 54 graus. Afortunadament, ja no hem de suportar aquest infern de foc. Pujo a dalt de la duna que està orientada cap a ponent. No és molt alta pero si majestuosa.

Lentament i gairebé sense que ens en adonem apareix cap a migjorn un puntet. Diria que es mou. Es un genet dalt d´un camell. S´apropa, a poc a poc es va engrandint. Es un tuareg, un tamashek. Ja es aquí. Baixa pausadament de la seva montura. El temps no compta per a ell. Quina importància pot tenir aquí el temps? Ell ho sap perfectament: al desert només existeix el dia amb el seu sol aclaparador i la nit. Ha deixat el camell. Es alt, molt alt; va vestit amb aquelles robes blaves i la chèche (turbàn) de color blau molt fosc. Els seus gestos i el seu posat són extremadament elegants. Te una mirada intensa i serena; la seva veu es clara i profunda: és, sens dubte, un inouilh, un aristòcrata tamashek. Malgrat que diu haver una llarga ruta, el seu rostre no presenta cap vestigi de cansament. Sorprenenment, no hi ha gens de pols gris sorrenc en el seu vestit. Es l´arquetip de l´esbeltesa i de la distinció. Es troba en el seu món. Decididament, nosaltres som els estranys aquí. Compartim una mica d´aigua i torna a marxar. Crec que solament ha volgut compartir amb nosaltres l´aigua. El desert, el seu desert, no.

Novament estem sols. El termómetre baixa ràpidament. Ens hem d´abrigar. Son fredes les nits. La darrera vam arribar a una mínima de 5 graus. Avui probablement serà igual.

Torno a pujar cap a la duan de ponent. Aquí l´horitzó és l´inmensitat. El sol baixa. Perd la seva groga brillantor i agafa una tonalitat d´or vell. Ara és vermell intens. Empalideix i és torna morat, blau. Per un instant es queda suspés, com penjat, per daumunt de la sorra. Sobtadament, desapareix de forma ràpida, gairebé violenta. Tot plegat ha durat uns breus moments. Impossible d´intentar capturar aquesta màgia amb una fotografia. Malgrat tot, si que em quedarà per sempre en el meu cervell. O potser hauria de dir en el meu cor?

Impressionat per la bellesa del capvespre baixo fins al campament. Hem de preparar el sopar. Menjem i torno a la duna. No em vull perdre la nit.

Contemplo una infinitat d´estrelles. Aconsegueixo identificar l´Estrella Polar. Cassiopea sempre és fidel al llevant, com a casa; allà la trobo. Són les úniques que sé localitzar pero n´hi han moltíssimet més. No hi ha lluna; la nit és molt clara. Es podria llegir un llibre. Fa fresca. L´aire és lleuger, diàfan, transparent. Els estels són a tocar. De fet, n´hi ha d´aire aquí? El fred es fa més intens, més viu. Es l´hora del vivac.

M´introdueixo dins del sac. No vull pas dormir: em perderia un espectacle únic. El silencia és absolut. Tal com si fós una nit de Sant Llorenç al Pirineu, hi ha molts estels que es fónen dins la foscor després d´una curta carrera. Sembla talment com si els perseguissin. Els intento agafar. No vull que aquesta nit màgica s´acabi mai. Finalment, l´esgotament em venç i la són em guanya.

Cap a la matinada em desperta un soroll, un cruixit o, potser, uns gemecs repetits: Són minúsculs granets de sorren que s´estimben contra el sac de dormir i d´altres objectes. Es el Sirocco; el Khanzim dels tamasheks. S´apropa una tempesta de sorra? El vent del desert és temut fins i tot pels mateixos tuaregs. Afortunadament, no passa rés. Això si, tindrem soroll la resta de l nit. Finalment, comencen les primeres clarors: és l´albada. La nit ha sigut intensa, magnífica, emocionant. Rapidíssimament es fa de dia. El compte de fades s´ha acabat.


CONCLUSIO


Amic, he intentat explicar-te tota la seducció i la mística del desert concentrada en un dia i una nit inoblidables. He aconseguit encomanar-te "la crida del desert"? Així ho espero.

Jo hi tornaré de nou perquè, un cop l´has conegut, el desert t´envolta amb els seus braços i perquè un viatger sempre te altre projectes i idees al cap: com escriu M. Herzog "hi ha d´altres Annapurnes en la vida dels homes".