Un cabdal de bellesa

Són belles perquè sí, tant si les mires com si no les mires. No tenen altre funció que la d’alegrar la mirada d’algú , algun dia, en algun moment, d’alguna manera, encara que sigui un instant...
són així de simples.

Són fràgils, com la bellesa efímera, però el que transmeten, ni és efímer ni és fràgil.
Són així de contradictòries i de suggerents.

Tenen els colors de la vida : es tenyeixen del groc del món, del blau del mar, del gris de les tardes, del verd del bosc, del vermell de l’amor, del taronja de la tendresa, del lila de l’encís, del negre de la nit, dels marrons de la terra humida, del rosa de la timidesa i del blanc de les estrelles...
Són així de boniques.

Es deixen bressolar pel vent i si es trenquen no ploren. Quan cauen a la mare terra, s’adormen en un dolç son, fins que un nou brot les desvetlla... i ningú se n’adona.
Són així d’agraïdes.

Tant si viuen, com si moren, tant si plou com si no ho fa, tant si la nit és fosca, com si el dia és clar... elles, atentes, ens fan present el misteri de l’amor, que per força ha de ser bell, com elles.
Són així de necessàries.

Si n’ompli’m la casa dins de gerros , si en regalem per mostrar el que no sabem dir d’altra manera, si ens fan obrir els ulls, al contemplar-les a la vora del camí, al mig de les pedres, als balcons i als jardins, si esperem la primavera per veure-les néixer... no pot ser per altra cosa, que per la urgència que tenim de ser estimats gratuïtament, en el moll de l’os, en el més pregó del ser, en allò que és bell, perquè és de debò.
Són així les flors .

Glòria vendrell i Balaguer