Un assumpte de pardals

Mauric ha tornat aquest matí, gairebé trenta dies fora de casa, massa dies per una traginada. No vol parlar, està fos, i el que és pitjor, deu estar malalt. Jeu a terra, vora de la llar, no em diu que ha fet, pots comptar, rompre, traginar, beure vi calent sense aigualir i menjar poc. Aferro les seves mans, exigent, però ell no estreny les meves. La seva pell és tendra i sense escalfor, la llum del foc la mostra groguenca, gelatinosa com la llet quallada a punt de premsar, la maleïda llum fa evident el seu estat desesperat i de retruc també ho deu fer amb el meu, reflecteix la meva por, l'encercla, suaument. Mai no havia vist la mort d'una manera tan certa, tan evident, tan a tocar. Una cosa porta a l'altre, és la seva explicació, Rodelic no trigarà a arribar, acaba, delega en el fill, com si d'aquest fill que té el cap ple de pardals em podés refiar de treure'n l'entrellat. L'any passat, quan Rodelic tot just havia fet quinze anys, van anar, pare i fill, dos mesos a la reserva de l'amo. Era la seva primera feinada a la terra del senyor i tot van ser novetats que el van meravellar. Va parlar sense descans de les bondats de les terres dominicals, dels camps tous de debò, sense pedres, de la disposició regular dels conreus, dels dibuixos que li suggerien les perfectes alineacions de les vinyes, dels camins amples que hi portaven, de les tanques altes i fermes que els protegien, de l'aigua que rajava abundant pertot. Rodelic, fill de remencers i artigaires, hereu de terres que molts anys enrera havien estat propietat de la família en virtut de la llei dels visigots, i que ara eren de l'amo en virtut d'el judici de Déu, un déu que va decidir escaldar les mans del seu avi, del meu pare, dins una olla bullent, enlloc de mantenir-les sense mal, per demostrar que era l'amo qui tenia la raó de reclamar la terra, està convençut i proclama als quatre vents que el nostre mas podria ser igual de meravellós, gaudir de la mateixa qualitat i tenir el mateix aspecte que el de la reserva dominical. Ara ja no només admirava la riquesa, ara la desitjava sense embuts ni temors, era una ambició que explicava amb massa alegria a tothom, amb una innocència beneita pròpia d'un curt de gambals, una qualitat que un pagès no es pot permetre.

No vol ni aigua, no deixa de suar, ha tancat els ulls per evitar els meus que no el deixen d'interrogar, estic lligant caps, no el penso perdonar, potser acabaré amb la seva vida miserable de la ràbia que em corre pel cos. Mauric devia observar que els pardals s'havien instal·lat de manera permanent en el cap del seu fill, que els seus somnis imprudents anaven a més. Una cosa era comprimir el volum de la nostra part de collita i donar a l'amo la part de menor densitat, el batlle que comptava sempre feia els ulls grossos, però una altre cosa era voler ser el que no ets, els cavallers són al costat de l'amo, el bisbe és al costat de l'amo, la justícia la dicta l'amo, per sobre del Comte i del Rei, no hi ha res a fer. Però no el perdonaré, Mauric sempre tira pel dret, quan el batlle els va cridar per la traginada devia pensar que era el moment, ara ho veig clar, Maleït, Déu no et perdonarà tampoc, encara que jo t'ajudaré, moriràs a les meves mans, no a les teves. Rodelic aprendrà la lliçó que li vols donar, arribarà quatre dies més tard que tu, acompanyat pel batlle del senyor, tampoc no voldrà parlar, estarà fos, vindrà prim, brut, no em mirarà als ulls, no en serà capaç. El teu home és mort, em preguntarà el batlle, però no caldrà resposta, ha mort intestat, afirmarà al batlle, va dir davant de tothom que no havia fet testament, abans de marxar més mort que viu i vinc a fer inventari, vinc a endur-me el que marca la llei. Rodelic no pensarà en les tendres terres del senyor, ni imaginarà les simetries que suggereixen les perfectes alineacions de les vinyes, el pare serà mort, ha collit uns bolets que no ha volgut compartir amb ningú i ha vingut a morir al mas, sense que ningú sabés, no el perdonaré mai, encara que els pardals d'en Rodelic aixecaran el vol, quin remei els quedarà ara que ja sabrà qui és en realitat.