Última visita

A primer cop d'ull, sembla que no hi ha massa que explicar de l'home que descansa al sofà. Si em refereixo al que podeu veure vosaltres mateixos, anotarem el següent: cara perplexa, mirada trista, braços decaiguts i immobilitat quasi continuada, interrompuda únicament per algun badall. Conforme amb el que observeu, potser pensareu que és un jubilat que no encerta a omplir els buits del dia a dia; però pel bé d'aquesta història i de la seva lectura, em veig obligat a intervenir: l'home que descansa al sofà és un malalt d'alzheimer. Continuant amb la intromissió, us informo que és metge, i dic "és" i no "era" perquè metge es neix i metge es mor, i encara que no s'exerceixi, sempre s'és i sempre es serà. Han estat més de cinquanta anys de dedicació absoluta als seus pacients, i ara... Alerta! Sembla que ens ha escoltat i retorna d'algun indret. La incomoditat de saber que parlen d'un mateix el deu haver posat a l'aguait. Ens saluda amablement, amb una alegria intensa i inusual que poc durarà. Aviat tornarà a aquell misteriós estat, a aquella mirada perduda. Què deu passar pel seu cap en aquests moments? Permeteu-me que no us contesti. Qualsevol elucubració en aquest sentit seria una especulació gratuïta que aquesta història no mereix. Com a compensació, us explicaré l'origen del blau que ostenta sota el genoll esquerre. S'havien fixat? Fa un parell de dies, un sobtat esparpell de lucidesa el va aixecar del sofà. Secretament, com el felí que sotja la seva presa, va lliscar per l'escala fins arribar a la porta. La fortuna, que sempre somriu al nen entremaliat, va voler que la porta estigués oberta. Amb decisió, es va dirigir a la porta del jardí, la que dóna al carrer. Però, decepció! la porta - aquesta sí - estava tancada amb una volta de clau. Així és la vida - deuria pensar el Doctor - de vegades t'obre una porta, però immediatament, et tanca la següent. El Doctor mai va ser home que es doblegués fàcilment, fins i tot davant d'aquesta adversitat. Sense vacil·lar més que l'obligat pel seu pes, va agafar una cadira del jardí, va pujar sobre ella i va iniciar la maniobra d'escalada. En aquell precís moment, en la coordenada temporal, va coincidir el moviment de la cama amb el crit escruixidor de la muller del Doctor, que per primera vegada apareix en el relat. Com a conseqüència del crit, de l'ensurt, de l'enganxada o vagin vostès a saber, el nostre doctor va desplomar-se cadira avall. Potser s'hagin cerciorat de l'ús del determinant "nostre", llicència que no és casual ni respon a un intent subtil de captatio benevolentia, sinó que és el "nostre doctor" per la senzilla raó que nosaltres som els "seus" pacients. Però no ens desviem de la història i refermem-nos en l'escandalós regany de la muller. El Doctor deixa anar un plor cabalós al que la dona contesta amb una llàgrima seca i silenciosa. Aquesta és la discussió de tots els dies. El Doctor vol anar a visitar al consultori; ell es deu als seus pacients, als malalts que estaran esperant amb els seus dolors que l'infermera els faci passar. Ens fem ressò del seu lament: "Quin sentit té estar assegut en aquest sofà?". Les parets entapissades de l'habitació se li cauen a sobre. Sempre va anhelar la llibertat, fins i tot, una vegada va somiar que la tenia. "No era un somni, imbècil", sentim de fons. De jove, va desitjar un veler per solcar els mars amb Teresa; en aquella època recordava el seu nom. Ara es consumeix en aquest sofà amb la mirada perduda cap a alguna part, segurament, a la consulta mèdica. Permeteu-me, a aquestes alçades de la narració, la gosadia d'explicar la meva primera visita amb el Doctor. En aquells temps, deuria rondar la trentena, d'anys s'entén. La meva mare es queixava d'un dolor a l'esquena i vam anar a un metge que ens havia recomanat un veí. D'aquella visita, la meva mare va sortir molt alleugerida, i jo molt enamorat d'una infermera, que més tard, descobriria que era la filla del Doctor. Pocs anys més tard ens vam casar i el Doctor es va convertir en el meu sogre. En aquests moments torna a mirar-me i en somriu. Dubto que s'hagi reconegut en la història i que em reconegui com el pare dels seus néts. Tant se val! Li cobreixo les cames amb la manta. Descobreixo nous blaus en el seu cos fatigat. Cada un d'ells fa referència als seus pacients, a l'estimació que sempre els hi va processar. Ara, l'home que està assegut al sofà dorm plàcidament. A primer cop d'ull no hi ha massa que explicar, però només ell sap que està a punt de marxar de viatge amb la Teresa, creuant l'horitzó amb el veler que mai va tenir.