Petjades vora el mar

La llum difosa del capvespre ens mostra un camí de petjades vora el mar. La mirada atenta del bon observador, ens informa que sobre la sorra ataronjada caminen quatre petjades; dues de més grosses, d'un peu allargassat i segur, i dues de més menudes, d'uns peuets petits i sincers. Sense cap mena de dubte s'estimen i passegen plegats vora la immensitat blava. Abraçats, albiren l'horitzó, rogenc i immesurable com el seu amor. Sembla mentida - deuen pensar - la precisa informació que regalen quatre petjades a la sorra. Per arribar a dites conclusions, és cabdal observar l'orientació de les petjades, la distància entre elles, la profunditat del rastre... i el més elemental, copsar l'efecte que l'onatge exerceix sobre elles. Quan el llençol blau les cobreix, curiosament, no s'esborren, sinó que perduren intactes en la sorra, com les autèntiques petjades. Passa a passa, avancen cap a un futur d'amor. En aquest moment, ella s'atura i contempla tot el camí recorregut, totes les passes marcades, els records viscuts i desitja, amb intensitat, caminar, ben lluny. Ell, pronuncia unes paraules que la fressa de l'onatge no ens permet escoltar; però per la oïda d'ella, aquestes han silenciat la remor de les ones.
L'atent observador ens adverteix que uns quants metres més endavant, desapareixen les petjades dels peus petits i el camí avança solitari. Què ha succeït? Què queda de tot el descrit a les línies superiors? Arribat aquest instant, el lector em permetrà, en defensa de la parella d'enamorats i de la història, que intervingui. Quan les primeres llambregades del far despuntaven sobre els seus caps, ella ha pujat a coll i be i acariciant la robusta esquena del seu home, han caminat, tots dos, amb una mateixa passa. Quan arriben a casa, ell descansa a la pàtria dels braços de l'estimada, i ella, en silenci, plora d'emoció. Apaguen el llum i s'estimen, mentre allà fora, el far continua il·luminant les petjades vora el mar.