Última carta

Estimat amor,

no sé per on començar…


Primer de tot vull dir-te que t'estimo; o això voldria… saps que l'odi em fa por.
No estic bé. No tinc gana, ni força i els ulls em fan mal.
Per dins encara estic pitjor; el cor em batega lentament i únicament tinc un lleu fil de veu.


Els nens pregunten per tu i jo els menteixo; els nens pregunten per mi i jo els menteixo; els nens pregunten per què ploro i jo els segueixo mentint. No vull que els vinguis a veure però almenys truca'ls.


Intento oblidar-te… però no puc. Em venen milers de records: Cambrils, Suècia, l'ultima pel·lícula que vam veure al cine, la rosa de Sant Jordi, el naixement dels bessons, el pastís de poma, l'olor de vainilla que feies al dutxar-te, la primera cançó que em vas cantar, la primera caricia, el primer petó.

M'ofeguen i m'entristeixen. Vas cambiar tant els últims anys… Ja no jugaves amb el meu cabell i cada dia arribaves més tard. Els teus peus em molestaven sota la taula, m'enrabiava per les explicacions que havia de donar-te, em mataven els teus comentaris i ja no disimulaves el fàstic que et feia.

Ara ploro -perdona la llàgrima que mulla el paper-, al pit sento impotència, i ràbia, ràbia, ràbia. Vull cridar-te, escupir-te tot el que penso; vull que visquis el que jo sento perquè vegis que si tinguès el cap sota l'aigua estaria millor.

Tot això ara no t'ho puc dir, però t'ho escric. Arribarà el moment; i seré forta i no em sentiré inferior a tu i no em faràs por.


Tingues clar que no sóc la teva nena i, saps què? ja no t'estimo. No vaig ser feliç al teu costat. No em vas fer feliç. No ho vas saber fer.

Un últim consell: mira't i cambia. Jo sortiré endavant.