Ulls que es troben

Vas cridar un nom, urgent, impacient.
Les meves passes em conduïen també impacients llunys del meu lloc de treball. Era divendres; i la tarda m´empaitava cap al descans d´un merescut cap de setmana.
En sentir la teva veu, el meu cos es va inquietar. De cop i volta, el relax que tot just començava a sentir, va escapar-se, poruc.
La meva mirada i la teva es van trobar. No sabia qui eres, què feies en aquell graó assegut, amb els ulls disfressats fantasmagòricament de bosses negres. La teva pell s´ensumava esgotada, bruta i...bonica.
Vaig comptar exactament un minut.Només vas necessitaar un minut per relatar-me la teva vida;la teva situació. Havies arribat, per mar, terra o aire -poc importa com-d´un altre país en la recerca d´una vida millor. Buscaves desesperadament una mirada, algú que et reconegués; visible, ésser amb vida.
En aquell moment, em van venir al cap tots els discursos polítics sobre la immigració, tota la teoria i les bones voluntats socials. Totes, cap ni una em vaig oblidar. I quina resposta podia tenir jo? què li podia oferir? casa, conversa, menjar, diners...? quina ombra de culpabilitat per no saber què oferir-li, atacava el meu cor?
No vaig trobar respostes ni probablement les trobaré; però del que estic segura que vaig trobar uns ulls sincers, un cor desitjós d´ésser considerat, com el de tantes persones que dia rere dia ho intenten.