Tu

Era estrany avui tornava a bufar el vent, feia temps que no el notava acariciant-me la cara, les mans, el cos...
Caminava, sí, avui tornava ha trepitjar aquella sorra que tantes vegades havíem trepitjat tu i jo.
Era de dia, no se ben bé quina hora però prou com perquè el sol piques la meva pell blanca, i tant blanca.. Ara en feia d'anys que no tornava veure el sol, quins records quins munt de records, te'n recordes de la primera passejada amb barca? feia vent, igual que avui i el sol cremava més que ara, quin munt de posar-te crema, jo et mirava i somreia, amb prou feines arribaves a l'esquena.
Me aturat, em pregunto on deus parar ara, des d'aquell dia que vàrem dir que un dia tornaríem, però no va ser així, que ens va passar? Érem feliços...
L'aigua ha arribat els meus peus, mira que havíem jugat qui corria sense que l'aigua toques... sempre perdia, tu eres més ràpid que jo, o te les enginyaves perquè jo quedes endarrera embadalida per alguna cosa.
Mira si n'havíem passar d'hores a la mar, ara en canvi amb prou feines la tasto.
Però avui he tornat aquella platja on ens vàrem coneixia, deixarem les tovalloles esteses, i el menjar sota l'ombrel·la perquè no s'esclafes massa,... però ja no hi tornàrem...
Que se'n devien fer de les nostres coses?
He tornat ha llogar una barca, no ha pogut ser la mateixa, es veu que algú la va comparar, qui pot haver comprat la nostre barca? M'han llogat una ben iguala, jo em conformo. M'agradaria que em poguessis acompanyar altre cop, mira que xalàvem aquell dia..
Me'n recordo com et va costar pujar-hi, jo reia perquè t'havia amagat l'escaleta per complicar-te una mica la pujada, tu reies, feies veure que no podies pujar, llavors jo t'ajudava des de dalt, i de sobte ja ens veus els dos dintre l'aigua.
Que devia pensar la gent que mirava? Però no ens importava, estàvem contents.
No recordava la sensació d'alta mar, el vent bufa amb més força, l'aire és més fresc, recordo que tu m'abraçares i hem vares dir que no deixaries mai d'abraçar, que estaria sempre entre els teus braços, ... Mira que ens agradava somiar, érem joves, i no ens adonarem del canvis que ens porta el temps.
He aturat la barca, des d'aquí semblen formigues les persones.
Fa massa fred, no crec que aguanti massa estona més. El cos em tremola, va se n'hora que torni cap a la costa. Algú em crida em fa senyals, cada cop em costa més estar-me en peus, el cos se'm debilita, com m'agradaria que poguessis tornar abraçar, almenys em sentiria amb forces per poder arribar fins a la costa.
Se que sempre deies que passes el que passes lluites, que seguis endavant, però no puc, et sento xiuxiuejant-me que aguanti, que queda poc per arribar-hi, però fa massa temps que se'm van acabar les forces.
Recordo que el vent bufava cada cop més fort i jo vaig agafar fred i tu cada cop m'abraçaves amb més força, però tot i així el fred no se'm passava, hem xiuxiuejaves que aviat arribaríem a la vorera i que allà el sol m'esclafaria, que no patis que estaries sempre al meu costat, però ja no recordo haver arribat, els ulls se'm van tancar, i tu hem miraves preocupat, m'acariciaves, i deies que no em deixes vencer... no entenies ben bé que passava, jo tampoc,... se que cridaves que obris els ulls, però jo ja ho intentava, però pesaven com si focin de ferro.
Vaig notar que unes gotes per la meva cara, eren els teus ulls que ploraven?
És estrany aquesta sensació, noto com si el temps tornes endarrera, aquell fred intens, contrastat amb el plor de les teves llàgrimes dolces i càlides acariciant-me la meva pell....

No et vaig poder dir adéu, ni un arreveure..., m'ha costat molt tornar venir, mesos , per no dir anys... Creia que si tornava igual et tornaria veure. Encara deus pensar en mi?
Va sent hora que me n'entorn- hi cap a casa, m'hagués agradat tornar-te veure, que hem tornessis abraçar, que el vent ens acaronés... però no, no és així,... és estrany, però tinc la sensació que sempre he estat entre els teus braços, serà que veritablement no vares deixar-me mai d'abraçar ? llavors, que passaria si tornés obrir els ulls?