Tu pots si vols

En Jonàs escoltava perplex les paraules d'algun motivador: "Tu pots si vols, ho tens tot al teu abast, a tocar de la mà, pots aconseguir el que vulguis, només amb una mica de voluntat, et semblarà fàcil, no t'hauràs d'esforçar, diners i possibilitats seran teus, somriuràs a totes hores i una sensació de beatífica felicitat envairà el teu pit, sentiràs la bellesa de viure, la joia d'existir, les temptacions seran totes justes, ho tindràs tot al moment, només que posis una mica de la teva voluntat i el teu determini conqueriràs el món, seràs emperador de nacions, tindràs als teus peus les voluntats dels altres, perquè la teva serà més forta, i tindràs una bona feina remunerada i una muller que t'escalfi el llit".

En Jonàs no tenia gaire confiança en aquestes admonicions, li semblaven un pèl buides, com si no tinguessin un contingut substancial propi, com si no representessin una veritat. Però allà els tenia, al seu davant els motivadors, amb les seves paraules d'encomi: "Podràs pujar al damunt dels edificis i llençar-te sense paracaigudes, la mort serà només un miratge, tindràs esperances plenes, la buidor la podràs foragitar de la teva vida, seràs un amb l'univers, i en seràs dos i tres i tots els que vulguis, ningú no et durà la contrària, les teves opinions seran escoltades, només q'ens paguis o ens justifiquis una mica. De tu es diran meravelles, perquè hauràs aconseguit l'esperit d'empenta, de tirar endavant amb valentia, només et cal un petit esforç, només que signis aquest paper, només una mica de compromís. T'espera la felicitat sense peròs, sense pal·liatius ni objeccions, seràs un superhome llençat al futur, sense cap entrebanc ni cap dificultat, no hi ha res que s'oposi entre tu i el triomf més esclatant, no tens res a témer de la victòria final, q'es troba a les teves mans i que només tens que agafar. A tu t'esperen les meravelles de la satisfacció, el que tenen altres serà teu, els seus desitjos seran teus, els seus somnis els crearàs tu, i també els teus propis somnis, només que t'esforcis encara una mica més".

Aquestes arengues desproporcionades li semblaven producte d'un excès d'eufòria, d'una mena de malaltia encomanadissa que segurament tenia cura, però de la que ningú no se'n preocupava per considerar-les poc nocives. No ho eren en absolut, en Jonàs es veia a si mateix empetitit per tant d'optimisme. Seguia escoltant d'uns i altres les seves entusiastes apologies del mèrit i la recompensa de l'esforç.

Verbigràcia: "Tingues-te a tu mateix per la teva força motora, per allò que condueix les teves accions, agafa les teves regnes amb força i estreny les mans amb contundència, que ningú no pugui dir que no tens personalitat, ningú no podrà dir de tu que no ets una persona capaç, perquè ho ets, i ho has de demostrar, el món ha de saber de la teva perícia, de les coses soprenents i magnífiques que tens al teu abast i que no et costa cap esforç de realitzar. Han de saber de quina pasta estàs fet, t'has de mostrar al món amb audàcia, per tal que coneguin el teu bagatge de bones disposicions, has d'afrontar el futur amb esperança, amb orgull i potència, has de ser prepotent quan toca, discret quan pertoca, eloqüent quan els altres callen, silenciós quan diuen paraules de més, has de ser tu mateix esplendorosament, perquè puguin saber fins a quin punt tens la gràcia divina del teu costat, i de quina manera pots esfondrar qualsevol argumentació en contra dels teus principis. Només t'ho has de creure, creu-t'ho i triomfaràs, el món es retrà als teus peus, observaràs els clatells amb la front al terra, t'adoraran com un Déu o com un ésser sobrenatural, perquè a les teves mans està la teva reforma, la teva metamorfosi miraculosa en un ser nounat de poders de suggestió i comprensió de la realitat incomparables. Els altres han de saber de tu".

En Jonàs però tenia poc interès en els altres. I molt menys en que sabessin d'ell. Se sentia desorientat per tanta xerrameca sense fonament. Al capdavall havia arribat fins a on era d'una manera prou científica i ordenada, fent les passes equivocades en els moments adients. No tenia esperit de reforma.

"Que diu insensat? Com pots pensar que hi hagi per a tu alguna cosa que no siguin privilegis, que puguis estar-te destinat algun patiment, això és pels altres, perquè tu tens la convicció del teu costat i l'estima de tu mateix, i la confiança, i l'oportunitat, i les temptacions del món et semblen llamineres, i així ha de ser, perquè ets una persona perfectament normal que no s'ha d'avergonyir de res, ni de la seva imatge perfecta, com és la teva, ni de les seves expressions correctes, les que tu tens, ni del seu posat adient i contextualitzat, com és el teu. No tens res de que amagar-te, ni la teva personalitat és secreta, ni la teva confiança pot amargar més que als que no accepten la felicitat que se'l regala. Perquè has de saber que hem entrat d'un temps ençà en el regne de la felicitat ubiqua, trobable a tot arreu, a disposició de qui la vulgui gaudir. Només has d'adonar-te que les petites reticències que oposes a la consecució del benestar són puerils i sense sentit, que te n'has de desfer sense cap mirament, i així poder entrar en la societat dels bons i perfectes que tenen la sort de cara, que no és altra cosa que l'acceptació i el compromís. T'esperen feines perfectes, i parelles perfectes, i idees perfectes, i pagaràs impostos amb alegria, i miraràs les notícies amb desafectació, i t'il·lusionaràs per un cap de setmana en un paradís prefabricat. Tot això és al teu abast només que posis una mica de la teva part. Si vols pots, ja ho saps, no cal insistir-hi. Ho saps de sobres que l'únic culpable de la teva desgràcia ets tu mateix si aquesta arriba a produir-se, que no, que l'únic responsable de la teva tragèdia seràs tu en el cas poc probable que arribi a esdevenir. Els altres no són culpables, són amics i bones persones que han vingut al món només per ajudar-te. Pots instrumentalitzar-los lliurement, segons les teves necessitats, perquè tu ets el centre del món i la teva ment i les teves idees el centre de tu mateix. I tinc la confiança cega en que les teves idees són positives i productives, i que res no es pot objectar a la teva dedicació pel progrés i per la salut teva i dels que t'envolten".

En Jonàs sovint se sentia aclaparat per tant d'engrescament. Al capdavall la seva vida no era un anar i venir de joies inexplicables. La seva confiança en la persona humana es trobava sota mínims, i tenia el pressentiment que els altres no eren tan bones persones com li volien fer creure. Però seguia escoltant, amb el pensament que les bajanades al capdavall no li farien cap mal.

"L'únic que et demano és el compromís i l'acceptació, cegament perquè els beneficis són segurs, a l'empresa de la vida has de ser el director, a la corporació de l'existir tu has de ser el director general, has de ser amo de les teves responsabilitats, i has de tenir-ne tantes com calgui, tantes com t'ofereixin. Així aconseguiràs, i estic convençut d'això que dic, el cim de totes les teves expectatives i il·lusions. No pensis que és absurd o ingenu creure en la positivitat del món, jo ho crec fermament, hi ha un principi positiu i benestant que domina sobre tota la resta, i l'objectiu de la creació, pels mitjans que sigui no és altre que la felicitat humana. No permetis que el teu cervell et torturi amb idees negres, no li deixis, si cal que no pensis no pensis, abocat al treball, abocat a l'activitat desaforada, a l'empenta i la proactivitat, sigues el rei de la creació, com et pertoca per la teva condició humana. Sigues el director de la teva simfonia, a on no hi ha dissonàncies ni humors estranys, fes cua al cinema per veure només pel·lícules de final feliç, no permetis que els pensaments t'esclavitzin, deixa de banda el que tu creus per abraçar la veritable religió del que creu tothom, així seràs tan feliç com estúpid, t'ho concedeixo, però feliç al capdavall".

"I no és la felicitat el bé suprem, i no han estat persones felices els que han creat el nostre món, i no és l'origen de totes les causes un ésser per sobre de tot feliç. Visca la felicitat sense raó! Visca la glòria de sentir-se arropat per multituds d'altres éssers igualment feliços i sense preocupacions! Visca tot!"

En Jonàs pensava molt altrament. De visca tot res de res. Triar per a ell no era fàcil, però calia fer-ho. De que li serviria deixar-se endur pel corrent, tancar els ulls a tantes coses, ignorar les nafres que li cridaven que hi fiqués el dit? De res no li serviria deixar-se adormir per l'oblit de les ofenses passades, de les ràbies justificades, de les venjances que se li anaven podrint a la base de l'estómac. Ni volia ni podia perdonar, i molt menys al gruix que acceptava martiris que a ell no li deixaven viure.

En Jonàs no volia sentir a parlar més de motivacions. Les trobava insulses. Volia retornar al seu estat original de desesperança. Perquè qui no espera res ho té tot. I qui espera tot no té res. Però no esperar res aleshores és esperar-ho tot. Un galimaties vaja. Els motivadors seguient parlant-li a cau d'orella, amb un xiuxiueig suggestionador i dolç.

"Escolta amb claredat el que ara et diré. Pots obtenir el que tu vulguis del teu esforç. Hi ha recompenses pels que creuen. Si tens determinació i orgull podràs aparèixer davant els altres com un triomfador, ningú no podrà resistir-se a la teva fe, transmetràs la confiança que t'hagis anat guanyant al teu interior. Has de cuidar-te molt, abandonar els mals hàbits, deixar els mals pensaments, deixar de banda els neguits absurds. Els altres són els teus amics, en ells has de confiar, l'altissim està per ajudar-te, els polítics per fer-te la vida més fàcil, el canon digital per protegir els autors, l'església vaticana per guiar-te espiritualment, has de deixar d'odiar capellans i presidents, artistes de renom i grans triomfadors. Has de contemplar-los complagut, sense enveges ni rancúnies, sense amargors, que després es d
eixen veure quan parles. Has de ser un amb la felicitat, la felicitat suprema de fondre's amb tot allò reglamentari i preconcebut. Una mica d'egoisme no et farà mal, pensar en tu mateix agressivament en tant que relacionat amb els altres no et perjudicarà. I sobretot has de parlar d'empatia en tot moment, i abraonar-te amb qui et discuteixi la teva condició de persona amb sentiments envers allò aliè. A bufetades has de defensar la teva condició humana preciosa i suprema, la de comprendre els teus i els dels altres sentiments. Això si que ningú no t'ho ha de poder discutir, i si ho fan mossega!".

En Jonàs tenia la dentadura suau, pel que feia al tracte amb els demés. No els entenia i era conscient que ell era difícil d'entendre. Era una relació d'armistici que semblava satisfer les dues parts. Perquè ho havia de canviar? Perquè esforçar-se en aconseguir un impossible? No hi havia raons objectives, de subjectives en Jonàs en tenia poques. Observar el món amb relativa parcialitat ja li conferia una condició semidivina. Podia aspirar a més? Havia de seguir escoltant que el seu problema era d'actitud només? És que potser hi havia qui pensava que era massa mandrós?

De cap de les maneres no era mandrós. Només que tanta adhesió per superfluiositats el treia de polleguera sovint, i poc aguantava els altres quan es posaven integrats.

En Jonàs tenia certa adherència cap a la gent que no servia per a res, que no tenia una funció pràctica a la vida. Eren el seu exemple i la seva guia, a ells es volia assemblar. De fet prou que s'hi assemblava. No era que volgués passar per la vida sense contribuir al bé comú, no era això, sinó que el molestava la devoció que tenien alguns, o tots, per servir a interessos espuris, que no els hi eren propis en primera persona, del qual s'aprofitaven uns altres que si servien els seus interessos principals, a saber l'ego, la vanitat i l'orgull. I en Jonàs no volia ser fusta en el foc d'un altre. Si volien cremar llampantment s'haurien de cercar altres soques.

En Jonàs però queia en el parany de la motivació. Fins i tot s'havia deixat arrossegar sovint pels seus enganys. Havia sentit que tenia força al seu interior, que no tot eren febleses, i una força integrada en un tot social. Algun vegada havia sentit que formava part de quelcom major que ell, i fins i tot havia compartit la joia bonhomiosa de l'ésser superior que en la seva infinita felicitat viu aliè a les misèries dels mortals.

Mes tot era engany i prejudici. Del que havia d'alliberar-se era del món, amb les seves sotjances interessades. Tothom estava d'allò més engrescat a fer-li veure els avantatges d'una vida en concordança amb tothom, de la meravella de germinar i créixer amb la resta de llavors al fons del solc. En Jonàs però no ho veia clar. Ni ho volia veure. Ni tenia esperances de reforma, ni pensava que hagués de fer un esforç, ni trobava raons objectives o fins i tot subjectives que el subjectessin a la realitat, la qual visitava quan volia o l'interessava, i quan no volia o no l'interessava ignorava en un exercici libèrrim de la seva sobirania personal.