Cercador
Tu, la teva mirada i el teu somriure
Un relat de: Júlia(amb accent!)- Compartir:
Tu, la teva mirada i el teu somriure.
Obro els ulls i sento que sóc on era ahir, on seré demà
Sento que res no canvia, que tot és igual, però això tan se val, perquè m'agrada que sigui així.
M'agrada llevar-me i pensar que segueixes al meu costat; m'agrada recordar l'olor del teu perfum aquell que em fa estremir.
I m'agrada somriure sense adonar-me'n quan recordo el teu tacte sobre el meu dèbil cos tant indefens davant la teva presència tant fonedís pres dels teus petons.
Fonedís com els meus pensaments quan te m'acostes però radiant alhora.
Tants dies esperant-te, tantes nits plorant per tu tants somriures que em vaig haver d'inventar, per amagar les llàgrimes que en veure't lluitaven per escapar.
Tant dolor tanta angoixa tant de temps convertits en pols per l'efecte d'una sola mirada , a vegades un sol rosament, furtiu, dissimulat que se t'escapava sense voler(o potser era volent?)
Encara ara que cada dia et sento a prop, recordo aquells batecs, estridents, contundents, delators que provocaves en el pobre òrgan que m'ha dut a la glòria, quan creia que em duria a la roïna.
Tumtum tumtum eren, són i seran les sonores empremtes del que sento...La melodia que, quan amb molt de compte i delicadesa apropes al meu pit la teva orella(a la que tantes vegades he xiuxiuejat paraules d'amor) escoltes alhora que se't dibuixa un juganer i càlid somriure.
I és gràcies a aquest somriure que m'escolta i a aquells ulls que em parlen, que dia rere dia em llevo desitjant que res no canviï, que quan abaixi la mirada us trobi esperant-me: a tu, la teva mirada i els teus llavis que em somriguin.