TRUCADA A MITJA TARDA

He aconseguit arribar al sofà i fa cinc minuts que he entrat en un estat d’inconsciència voluntària que és el preludi d’una potent migdiada. Imatges de la nit anterior inunden el meu cap i ja no sóc capaç de distingir entre realitat i somni.
Sona el telèfon. No vull contestar. Malauradament, m’he desvetllat. M’aixeco i despenjo l’auricular d’aquell estri de tortura.
—Sí? —contesto amb la mala llet de qui espera que el seu interlocutor li demani per fer una enquesta o pretengui vendre-li alguna assegurança o qualsevol altra cosa no demanada.
—Voldria hora —diu una veu segura.
— Dos quarts de quatre, serè i despert —contesto, amb un punt de sarcasme.
Es fa el silenci i estic temptat de penjar.
—No, vull dir hora pel doctor Giner —m’inquireix aquella veu.
—Doncs hauria de trucar al CAP.
—No és el CAP?
—No, no ho és. Segurament s’ha confós a l’hora de marcar el número —dic, conscient que el meu número i el del CAP són similars i que no és la primera persona que es confon.
—No pot ser. Jo he marcat bé —em respon amb un evident punt d’indignació i penja sense dir res més.
Penjo, m’estiro al sofà i faig un nou intent d’agafar el son. Torna a sonar el telèfon. M’aixeco i despenjo el telèfon.
—Sí?
—Voldria hora —diu aquella mateixa veu d’abans.
Es fa el silenci. Sé que només tinc una opció, ràpida i definitiva, per acabar amb aquest despropòsit:
—Amb quin doctor?
—Amb el doctor Giner.
Li demano el numero de la seva Targeta Sanitària.
—Demà a dos quarts de cinc de la tarda —dic, amb falsa amabilitat.
—Però el doctor Giner visitava els matins! —respon amb una ombra d’indignació.
—Doncs ara visita a les tardes! —replico amb seguretat, fent creïble la meva afirmació.
—D’acord, d’acord... —contesta amb resignació.
—Puc fer alguna cosa més per vostè?
—No, gràcies.
—Doncs ja té hora per demà a la tarda. Sigui puntual.
Penjo i reprenc la meva migdiada, sabedor que tinc 24 hores de treva fins que aquella veu torni a trencar la màgia del moment.