Trista uniformitat

Havia una vegada un tren que viatjava pel món sense parar. Tothom que hi pujava quedava admirat del servei que prestava : bell, adient, sempre a punt...

Però va arribar un dia en que les rodes es van cansar de sempre rodar i van voler ser seients per seure, i el motor va decidir ser finestra, per descansar de tant engegar i parar, i les portes van voler ser escales i les escales portes...

Tot d’una, tots van voler fer de tot.... però va passar que el tren no arrencava, no corria, no viatjava... i al final va deixar de ser un tren.

Sí que el van fer servir per altres coses : primer va anar a un museu de ferrocarrils, després va servir de ferralla i de desguàs ...

Però mai més va tornar a ser allò tan bonic, que qui el va construir havia somiat.

Glòria Vendrell i Balaguer