Tretze anys després

Em van enlluernar els més tímids i cursis versos, adolescentment afalagadors, que mai ningú m'havia dedicat.
Em vaig deixar engolir pel verd llac cristal·lí dels seus ulls amb la promesa de que mai deixaria d'estimar-me.
Va anar donant nom a tots els estels de l'univers mentre, carregats de desig, es clavava profunda i repetidament dins meu a les llargues nits dels nostres primers hiverns.
Em va convèncer de que junts faríem el camí de la vida, velant-nos mútuament, guiats per la brúixola dels nostres sentiments.
Deia que a on no hi arribés un, hi arribaria l'altre.
Varem lluitar plegats per tot allò que somiàvem quan no teníem ni pa, ni sostre, escalant l'escarpada muntanya de les nostres curtes vides i, de la mà, varem aconseguir coronar el cim, però...

Un cop allà, el verd llac cristal·lí dels seus ulls es va tornar un pantà d'aigües tèrboles i llotoses que només reflectien suïcidi, passant per alt que "t'estimo" és una expressió que no solament es demostra amb actes carnals.
Va abandonar la seva brúixola dels sentiments en alguna butxaca oblidada i es va acabar la tinta de la ploma amb la que escrivia tot allò que mai no em deia.

I tots els estels de l'univers van perdre el nom mentre em queien polvoritzats al damunt, transformant el meu desig en rebuig, a l'adonar-me'n de que s'havia convertit en un estrany i era jo qui havia deixat d'estimar-lo.

Em va dir que ell mai havia deixar de fer-ho, i aquest cop ja no me'l vaig poder creure.

Potser era la primera cosa certa que em deia en molt de temps però, va arribar amb el temps just només que per a convertir-se en un bon epitafi pels anys compartits de la nostra vida, i no poder odiar-lo a les hores, ni fer-ho encara ara, tretze anys després.