Tot jugant a dòmino

Aplegats al voltant d'una taula hi havia cinc persones, quatre jugant a dòmino i una mirant. Discutien de temes ben diversos.

"Proposo un brindis per la continuïtat del govern", deia un d'ells. "Quina continuïtat'? El govern ha de canviar", deia un altre. "El govern ha de seguir perquè ha fet les coses ben fetes, com cal, i perquè cal recolzar el govern en tot moment. Sinó el país se'n aniria en orris. Tu com sempre no ho comprens". "Jo tampoc no ho comprenc", deia un tercer, "el govern per definició s'equivoca, de la pitjor manera possible, i ha estat injust amb el nostre poble, perquè l'hauríem de recolzar. Jo no els penso votar". "Tu no els has votat fins ara, perquè els hauries de començar a votar?"

Hom es pregunta què tenen a veure cinc homes jugant al dòmino, més la cambrera del bar que de tant en tant s'afegia a alguna conversa, amb el govern. El govern i les persones són coses perfectament diferenciades, que no tenen res a veure les unes amb les altres i que no es poden influir mútuament. És clar, perquè el govern d'influència de les persones no en rep gens ni mica. I les persones tampoc del govern, encara quels consellers i el president s'escarrassin a aconseguir que les seves accions tinguin conseqüències. No aconsegueixen res de res.

"El futbol marxa bé", deia un. "Què vol dir bé, anem cinquens". "Cinquè aniràs tu perquè jo vaig primer". "Tu sempre ets de l'equip que guanya, així és ben fàcil anar amb l'equip primer. A més, que ens importa a nosaltres els futbol, o els altres esports? No som esportistes i no tenim cap familiar que ho sigui, si més no d'elit". "Home, hi ha l'emoció". "No es pot tenir emoció si no se senten els colors, i jo no trobo cap raó de pes per a sentir cap colors en particular, per això considero que no m'he d'emocionar per res relatiu a l'esport". "Tu t'ho perds". "No em perdo res".

En efecte, les cinc persones jugant al dòmino no tenien gaire a veure amb el futbol, ni amb cap altre esport, eren grans i no practicaven, i els seus fills i nets, i els seus nebots i els seus fills tampoc no eren esportistes d'elit. Aleshores no tenien cap raó per amoïnar-se per uns resultats, d'unes persones que no tenien res a veure amb ells. Però hi havia l'emoció, la tensió acumulada, això es pot sentir en qualsevol banda, també en l'esport. L'emoció desfermada desprès de molta espera. O la decepció. Qualsevol de les dues opcions els esqueia. La cambrera tampoc no era amig del futbol, per bé que hi entenia, perquè quan passaven els partits per la tele panoràmica del local sempre hi havia algú que feia comentaris interessants o informats, i ella, a còpia de sentir, havia acabat aprenent.

Hi havia al bar esmorzant en una altra taula un depenent d'un supermercat proper, ques prenia un quart d'hora lliure a mig matí, i que deixava algunes monedes a la màquina escurabutxaques. Quan marxà els del dòmino comentaren la seva actitud.

"Una pèrdua de diners. Tots els jocs d'atzar, no hi ha manera de guanyar-hi ni un ral, jo no jugo mai". "Tu t'ho perds. Perquè hi ha la incertesa, i perquè si en saps pots guanyar. El que passa és que tu no saps". "I tu saps molt, oi? Per això mai no guanyes". "Qui ha dit que no guanyi mai, de vegades guanyo i de vegades perdo". "Però", i tornava el que havia encetat la conversa, "perds més vegades de les que guanyes". L'altre replicava: "Però quan guanyo guanyo més que perdo quan perdo".

Tots restaren en silenci. Algú parlà. "Vols dir que no t'estàs embolicant? Perquè guanyar, el ques diu guanyar, no guanyes al capdavall".

Sempre pot tocar la loteria. Sempre hi ha alguna persona amb un balanç positiu d'apostes. Algú que li ha tocat la grossa, ha fet menys despesa en butlletes que el premi que s'ha endut. Però segurament això és un engany. La cambrera del bar no jugava a la màquina. Ella sabia que guanyava diners de l'aparell, no pas en perdia, quin objecte hagués tingut que hi jugués?

"Els immigrants ens envaeixen", seguia qui encetava totes les converses, "i no volen estar entre nosaltres, la major part d'ells volen guillar. Estan aquí per deutes i per orgull, per la necessitat de no tornar amb les mans buides. Una veritable llàstima". "T'equivoques de mig a mig", deia un altre, sense argumentar. "I és pot saber perquè m'equivoco?". "Perquè el nostre país és millor i es viu millor, per això venen". "No pas. Això és el ques pensen ells quan surten del seu país. Quan arriben aquí s'adonen que no era així, i ja no poden tornar. No tenen ni prou diners com per fer el viatge de tornada, molts d'ells. És una llàstima. I al capdavall els que se'n beneficien són els rics, els quels tenen contractats. Aquests se'n beneficien. Però és una mala inversió, al meu parer". "I es pot saber perquè?". "Perquè cap polític no voldrà subvencionar ni ajudar un sector on la majoria de beneficiaris de les ajudes, directa o indirectament, són estrangers, vet aquí".

No cal dir que l'home que parlava no tenia simpatia pels estrangers. Els altres els toleraven, i n'hi havia algun que n'era ferm partidari. Els arguments seus eren la concòrdia universal i l'ineluctable destí de les nacions, a polir les seves diferències, i equilibrar-se, més en un món globalitzat. A més deia quels estrangers afegien, mai sostreien. Potser tenia raó, però de cap manera no va poder convèncer el que hi estava en contra o tenia reserves, i que havia estat immigrant a la seva joventut.

"No plou gaire últimament", deia un altre. "A mi em sembla que ha plogut prou". "T'equivoques, hauries de comprovar les dades de les estacions pluviomètriques, i parlar amb proprietat. Aquest més duem ... litres per metre quadrat, que és menys de la meitat de la mitjana. Això vol dir que ha plogut poc". "Ja, però el més passat va ploure molt, amb la qual cosa la mitjana dels dos mesos s'equilibra. No pots dir que 'últimament' hagi plogut poc, perquè 'últimament' pot voler dir els darrers dos mesos tant com el darrer mes, i fins i tot tres mesos. Aleshores parles sense coneixement, a la babalà, només per enraonar una mica". "D'això res", digué l'al·ludit lleugerament ofès, "tinc dades pluviomètriques des de l'any seixanta-dos a l'observatori del Mas d'en Forroll, més a més, i tenint en compte totes les pluges anuals, en intervals de mesos, puc afirmar que últimament plou poc". "No ho pots afirmar, perquè no pots acotar aquest 'últimament', ets un tanoca, però si no ho entens no seré jo qui t'obri la closca per ficar-te a dins el concepte, tu sabràs".

El silenci es feu al grup. El picapunt no tenia cap ni peus, i el que parlava efectivament tenia les dades de pluges, i havia plogut poc darrerament. Tenia raó, però no se la volien donar, perquè en aquest tema era un erudit, i agafava aires de sapiència quan deia "darrerament no ha plogut gaire". Aires de suficiència que molestaven els altres, i per això bo i sabent que tenia raó, li duien la contraria.

A la taula hi havia cinc copes de diferents líquids. Qui prenia anís, qui un cigaló, qui una copeta de conyac. Cadascú amb la seva beguda preferida. I la renovaven un cop i un altre. Fins atènyer un estat d'embriaguesa notable, que dissimulaven perfectament per ser experts en el tema, però que els feia dir algunes bajanades. De tota manera la conversa seguia per uns viaranys normals, i fins i tot es podria dir que tot i mamats eren capaços de dir coses relativament coherents.

"L'home no ha trepitjat la lluna". Sentencià un d'ells després de fer un xarrup a la seva copa de licor de crema. "Què dius ara?", replicà un altre, "si ho varen passar per la tele, que no te'n recordes?". "Era un muntatge". "No era cap muntatge. Tota la comunitat científica està d'acord en que l'home ha arribat a la lluna, això no es pot dubtar". "Es pot dubtar. Perquè per creure alguna cosa s'ha de poder repetir, o n'hi ha d'haver moltes proves, i cap raó per dubtar-ne la veracitat del fet. Però això de la lluna no entra dins aquests supòsits. Perquè l'únic que hi ha són unes imatges en blanc i negre de baixa qualitat, que podien ser falsificades perfectament. Per tant això no és cap prova. Ara bé, si hi hagués prou gent que anés i tornés de la lluna aleshores ens ho podríem creure, però per unes imatges no. I no em surtis amb que la missió va ser seguida per centenars de radiotelescopis, perquè això no garanteix que l'aparell que va arribar a la lluna dugués ningú a dins. El que jo penso era que mentre enviaven una nau buida amb un robot per deixar aparells, en algun deserts rodaven les escenes. Així de clar".

No valia la pena discutir amb ell, no sobre aquest tema. Els altres ho sabien, i no tenien intenció de polemitzar. La tarda era molt llarga, les fitxes del dòmino repicaven contra la taula. Quan un d'ells guanyava una partida somreia amb satisfacció. De fet en sabien prou tots com per guanyar alguna vegada amb una mica de sort, i no paraven gaire atenció al joc, que tenien mecanitzat, cadascú amb el seu sistema, quels deia quina fitxa havien de posar sobre la taula en cada moment, d'una forma automàtica. Així podien deixar el cervell lliure per pensar les seves coses.

La cambrera els observava de gairell, per tal que no sabessin quels estava mirant. La cambrera era una noia jove, la filla del propietari, sempre havia estat al bar, des que va deixar l'escola als setze anys. No tenia altres interessos a la vida, només seguir endavant. Les converses que escoltava, si bé eren de gent borratxa o a punt d'estar-ho, l'interessaven. Li donaven un perfil humà, de jubilats i aturats, que no tenien altra cosa que fer que passar el dia en aquell bar. No era un bar d'esmorzars, de parelles que volen parlar o passar la tarda. Era un bar per gent desfeta, com ara els jugadors de dòmino. Cadascú tenia la seva xacra. Que si l'esquena, que si els peus, els genolls, el coll, algun malfuncionament d'òrgans interns. La seva edat ja no els perdonava.

Per això no es movien gens. Tot els feia mal, anar al lavabo era un esforç. Mirar el sostre, fins i tot desplaçar le
s fitxes des de la renglera al damunt de la taula.

"Penso que el govern s'equivoca volent aplicar el pla d'infrastructures tal com està plantejat. L'haurien de modificar, no hi ha alternativa". "I tu què saps? Els del govern bé que deuen saber el que es fan, oi? Tu no has de dir res de res". "Jo sóc un entès en aquestes matèries, i dic quel pla d'infrastructures és erroni". "Tu només saps que llegir el diari. Segur que en alguna columna has llegit un comentari d'algú que sí sabia en contra del pla d'infrastructures, i per això ara ens surts amb aquest bluf. No tens ni idea".

Efectivament, havia llegit al diari una notícia relativa al pla d'infrastructures, però això no treia que no pogués tenir la seva opinió. "Que sàpigues que el que he llegit al diari ja ho pensava jo feia molt de temps, però no ho comunicava a ningú perquè precisament no sóc cap autoritat en la matèria. I a més et vaticino quel pla d'infrastructures no prosperarà, perquè algú l'haurà de retirar, sia l'actual govern o el quel substitueixi. És un pla mal fonamentat, li manca la presupostació, i a més agredeix interessos paisatgístics i de biodiversitat de primera magnitud. No es pot fer i prou".

"El que tu diguis". Ningú no tenia ganes de discutir. Tanmateix es passaven el dia fent-ho. Les converses eren curtes. La bona polidesa indicava que no havien d'aferrissar-se massa en les seves argumentacions. Al capdavall eren amics, de feia molt de temps de la mateixa joventut. No havien de caure en malsentesos i baralles a les seves edats.

Però el tema sempre era a sobre de la taula, un o altre, i les opinions ben diverses. Es feia de nit, al carrer ja funcionava l'enllumenat, tenien encara una estona abans de sopar, una mitja horeta, per fer les últimes partides. A casa els esperaven, els fills o la dona, amb el sopar preparat, o els que per circumstàncies se l'haguessin de fer ells mateixos, per a ells o per a les dones incapaces, tenien a la nevera els ingredients precuinats. Només calia escalfar-los per tenir la teca a punt. El bar tancava, les converses es quedaven portes endins. La cambrera s'eixugava les mans amb el davantal, per darrera vegada.