Tot és mentida

Tot és mentida, res no es veritat, la veritat és mentida i la mentida veritat. En Jonàs sentia les paraules martellejar-li dins el cap. Es demanava perquè no podia trobar res que li dongués confiança, res que l'abstragués del condicionament a una realitat canviant i sense punts cardinals. Els altres tenien les seves veritats, les posaven com a certes sense plantejar-se el perquè. Ell no tenia aquesta sort, havia de lluitar constantment en contra de si mateix, per repetir-se un cop i un altre que tenia raó i alhora no la tenia. Havia de reinventar-se de maneres ben diverses per poder-se justificar. La major part de les seves energies les invertia en això.

I mentrestant els altres tan feliços. Amb les seves vides anodines i les seves necessitats fictícies. Només ell s'adonava sovint d'algunes coses. Tenia aquesta sensació de trobar-se sol. I s'hi trobava. La veritat era utilitzada per d'altres com a justificació de si mateixos. La veritat era mercenària i bel·licosa. Era llancívola i penetrant, eren les veritats dels demés, contraposades a les seves veritats personals. Certament hi havia per meditar una bona estona. I per bé que en Jonàs no era de grans pensaments, no tenia la pasta de crear grans infraestructures mentals que l'ajudessin a justificar-se, observava que tenia una necessitat de fer-ho d'alguna manera. Descartar-se dels altres totalment li resultava impossible.

Així que entrava en un estat de simulació. Havia de viure la mentida com una veritat. La conxorxa en el que tothom estava ficat l'havia d'acceptar com a positiva. La xocant realitat dels fets l'havia d'ignorar. En Jonàs se sentia perdut. Havia d'explicar-se d'alguna manera, el món li demanava un perquè. Ell no tenia res de semblant. Regirava al seu interior amb desfici i no trobava res. Només la sensació d'inutilitat que havia presidit molts dies de la seva vida, la intenció de no servir per a res, de no ser productiu, de no bellugar les coses, de no incitar els altres al treball, de continuar sent una relativa bona persona.

La veritat doncs era enemiga. Sempre la veritat coartada, la dels fets accessoris. Venia a destorbar-li en la seva calma aconseguida a base de solitud. La seva calma estava per sobre de les consideracions de ningú. Les veritats agressives podien esperar. Ell només tenia que seguir endavant amb el cap cot, dir que sí, donar la raó, no esperar res a canvi, no esperar de la vida més que subsistència, i estar preparat perquè la subsistència estigués per sota del que ell mateix considerava subsistència. Tot plegat podia canviar en un moment. Les veritats antigues caurien com ídols refusats per noves creences. Tot plegat era només una excusa, un pretexte ambigu per tal de perpetuar els que hi fossin allà a on fossin.

La resta només eren bajanades. L'únic que hi havia de cert era l'error de la dominació d'uns per sobre dels altres. La dominació engegava les veritats. La capacitat de sotmetre era la que justificava les posicions. El cinisme de tot plegat se li feia prou evident a en Jonàs, que es desesperava amb raó. El pensament només havia de servir doncs per elaborar situacions ja creades, situacions ja fetes que no tenien res de permanent, que podien canviar ara i adés, i les grans idees havien d'adaptar-se a la realitat dels fets. No hi havia gaires que tinguessin una idea i la seguissin fins al final, més enllà dels fets i de les objeccions. Totes les idees per en Jonàs eren dignes de ser portades fins al final, només pel fet de ser idees. Totes les opcions eren igualment justes. Canviar d'ideari per interès, un insult a la humanitat.

Així que la veritat només podia ser personal. Qualsevol intent d'estendre-la a un conjunt de persones estava abocada al fracàs. En Jonàs no volia saber res doncs d'ideologies o de regles generals, per bé que sabia que n'hi havien, i que eren justes. No en volia saber res perquè eren veritats de mentida, veritats no viscudes, no experimentades. Tampoc no volia abocar-se a l'experimentació. No era la seva intenció forçar-se en excés. Perquè les experiències viscudes per la força obeïen al seu entendre a idees prèvies, i per tant no tenien valor en tant que dirigides per aquestes idees no podien modificar la percepció de la realitat sinó només reafirmar-la tal com era en un moment donat.

Després hi havia tot l'estol de doctrinaires que tenien ben entaforada a la senyera el seu compendi d'estratègies i directives segons les quals pretenien dirigir la vida dels altres. Eren persones encarcarades per unes fites ja aconseguides, que ni es plantejaven abandonar el seu saber fer i la seva experiència. Persones abocades a ensenyar el camí als altres. El camí que conduïa però al seu recer personal, als seus èxits professionals, a la seva trajectòria vital.

Per en Jonàs, l'exemple d'un mateix manca de tota validesa. Arribar a on un altre ja és només es pot justificar si hi ha diferència d'edats, i per tant una possibilitat versemblant de seguir un camí ja transitat. En altres casos l'exemple d'un mateix frega l'ofensa. Per en Jonàs era profundament ofensiu que pretenguessin que havia de seguir l'exemple d'algú altre en termes purament pràctics quan era evident que no era el camí que volia seguir, ni volia arribar a d'on havia sortit. No volia tornar a fer el que ja havia fet. El seu millorament personal havia de passar pel canvi, per la novetat i la sorpresa, no pas per retornar a uns orígens que havia deixat enrera. El seu cas era el d'una reincorporació, ara bé, les raons que se li donaven eren poc convicents.

Havia doncs de reinventar-se a si mateix en la mentida, acceptar la bajanada per tal d'arribar a aconseguir el que d'altres amb una trajectòria rectilínia havien aconseguit. La seva velocitat no era superior en gran mesura a la de qualsevol altre. No podia esperar arribar a la mateixa posició que havia assolit un quidam que sempre havia avançant cap endavant. La qüestió de la veritat no era aquesta.

Es tractava més aviat de la veritat humana, de la veritat de sentir-se a gust amb si mateix. I s'hi sentia. No tenia motius objectius per no sentir-se'n. Eren les demandes de tercers les que li feien dubtar. Eren les objeccions malicioses de persones interessades les que el posaven en contradicció radical amb la seva essència, que era pacífica i honesta. No volia participar de la disbauxa general, l'atabalava haver de mentir i agredir per sistema, haver de robar polidament i haver de sostreure el menjar de la boca a d'altres per poder-s'ho menjar ell. Potser era llei de vida, potser no.

A en Jonàs no l'atreia esbrinar si la veritat era veritable, si la mentida es podia identificar amb uns quants paràmetres, si les coartades eren les seves excuses o eren les accions dels altres, en particular dels que havien aconseguit els seus objectiu a la vida, que per elementals i anodins en Jonàs refusava. No tenia interès per aquestes esbrinances, només l'interessava la seva profunditat de pensament, i el respecte a totes les idees i punts de vista per igual, proveït que fossin prou originals.

Així doncs en Jonàs desconfiava de la mentida col·legiada, d'aquell corpus de pensament digerit per una, dues o tres generacions de professionals. De tota la panòplia d'armadures argumentals que conformaven les directrius de comportament d'un gremi o un altre. Tot plegat eren defenses enfront de la variabilitat de la realitat tal qual. En contra de l'esdevenir de les coses, sempre arbitrari i sense subjecció a normes. En Jonàs preferia observar la combinació dels fets que intervenir-hi activament en la seva composició. En Jonàs ni volia sentir a parlar de lluites. La seva lluita era contra ell mateix només, i era en el born del seu cap a on es desenvolupaven les batalles, usualment pacífiques per altra banda.

Perquè l'única veritat es trobava a dins el pou de la seva emocionalitat, l'únic que hi havia de cert era la seva relació amb el món, l'únic que el podia salvar de la desfeta era tenir-se a si mateix a prop seu, no pas amb coneixement, i no pas per la via dels altres sinó per la seva experiència personal i solitària.

Així doncs en Jonàs no volia saber res del que eren mentides de supervivències, tan necessàries com l'aire o el menjar, però tenyides de falsedat i invenció.

I no era que en Jonàs estigués desenganyat per res que li hagués passat. No es tractava de timidesa o apocament, ni tampoc que se sentís ferit. Era una experiència conscient i voluntària, la de conèixer el seu interior abans que qualsevol conducta exterior, la de fer-se bé a si mateix, fins i tot caient en l'autocomplaença i el laconisme, la de no deixar-se entabanar per ningú, que no tingués una raó competent i ben defensada, de tal manera que pogués pensar en Jonàs que hi podia trobar alguna veritat útil en seguir-la.

En Jonàs sospitava el fet general d'ocultar el pensament propi, d'acceptar els fets tal qual només en simulacre, d'estrafer conductes i aprovacions, de no apassionar-se per res i mantenir el cap fred. En Jonàs mirava sovint els altres i els veia glaçats, incapaços d'adaptar-se a la vida, de comprendre el món tal qual, d'enfrontar-se a les urpes de la realitat salvatgement. Tot plegat era acceptat, la mentida generalitzada, la persecució sistemàtica del feble, l'anorreament de l'altre, la crítica tàcita de la cultura aliena. Tot plegat era un compromís amb el més exacerbat reduccionisme existencial. El mecanisme de sacrifici consensuat i recompensa previsible. Però tot plegat funcionava per raons totalment alienes a aquests contractes amb la vida, sense que hi hagués una veritable relació de causa-efecte i sense que estigués garantida en absolut la idonitat de les accions amb resultats satisfactoris.

En definitiva tothom al seu voltant volia oblidar la seva condició de vivents. La seva responsabilitat enfront dels fets escruixidors de l'existència, la seva lleugeresa en acceptar conscientment il·lusions per tal d'oblidar realitats tangibles. Tot plegat responia a una conxo
rxa de proporcions multinacionals per tal de justificar, sempre argumentar i defensar, que l'statu quo havia de ser el que era i que qualsevol canvi substancial en el seu plantejament donaria lloc a un cataclisme. Després en Jonàs observava que la inventiva i la capacitat de canvi sovint obsoleia fonaments de la societat que es donaven per inamovibles. Altres vegades havia de ser una cruenta revolució la que fes la feina.

Així doncs la mentida tendeix a perpetuar-se a si mateixa, a transmetre's de generació en generació. A construir un espai de poder sobre el qual poder-se sustentar, i així segueix sense possibilitat de canvi per temps indefinit. Han de ser esdeveniments dramàtics els que trastoquin amb agitació els fonaments, per tal de demostrar la seva feblesa objectiva.

En Jonàs però no creia que tot absolutament fos mentida, que no hi hagués veritats sobre les que recolzar-se. Això hagués estat una infidelitat a si mateix. En Jonàs sabia que al seu interior hi havia algunes veritats, i que podia compartir per inèrcia les veritats de grans majories, o de minories informades. En Jonàs sabia que l'adhesió a alguna causa era necessària, que la vida sense objectius es feia del tot impossible, que si hom no s'adheria a les causes nobles aleshores ho faria a les innobles, i que ja en la consideració de nobles i innobles de les causes ja hi havia una adhesió a la mentida. En Jonàs només veia amb claredat l'engany general de tant en tant. Aleshores podia fer una tria de les seves idees, observar aquelles que li eren més útils i les que li sobraven. Podia esporgar-se per dins, deixar d'alimentar allò que li era sobrer. Purificar-se.

En Jonàs tenia el convenciment que no assoliria la veritat a la vida, que no obtindria la recompensa de tot comprendre-ho, que se li escaparien aspectes fonamentals de l'existència, que no seria mai home culte, i que no tindria respecte ni prestigi. Se li en fotia, en tant que pogués entrar en contacte amb les seves realitats d'una manera civilitzada. L'únic que volia en Jonàs era la calma, la tranquil·litat d'esperit que li permetés prendre's les coses desapassionadament, desafectadament, sense esmerçar-hi parts de les seves parts toves més interiors. En Jonàs volia protecció davant l'engany, tenir les paraules a la boca que li permetessin enganyar més del que era enganyat, saber que dir i que pensar.