Cercador
Tornar
Un relat de: BanbeboI de sobte vaig veure com s'apropava. Ja no era el mateix que havia marxat. Havia canviat, Tot. Per fora era més fosc, més dur, més gran, més majestuós, potser. Per dins, vés a saber què hi portava ara. Era un complet desconegut. Però el vaig reconèixer.
El dia que va marxar tot el que portava a dins estava neguitós, es movia, amunt i avall, amb llàgrimes als ulls deia "adéu! Torno aviat, espereu-me!", però sense cridar. Només ho deia amb els ulls.
Després, durant tots els dies que va estar fora, jo vaig seguir la meva vida normal. Vaig seguir jugant amb els petits, vaig seguir essent jo... però per dins alguna cosa em deia que no. Que allò no anava bé.
Les notícies eren confoses. No enteníem res. De sobte ningú sabia res de ningú i tot era angoixa en la mirada de la gent. "Què ha passat? Què està passant?". Això deien les mirades de tothom. Ens miràvem i no calia parlar, en els ulls es veia l'angoixa de la incertesa que viatjava lluny, a reunir-se amb el que havia marxat.
I de sobte vaig veure com s'apropava. Per casualitat, no ho buscava, jo només passejava per allà. Però tot havia canviat. La bandera s'hissava amb un monstre blanc sobre el fons negre com els seus ulls. Un calfred em va recórrer de dalt a baix. N'havia sentit a parlar d'això, d'ells, però no m'ho podia creure. No podia ser. Ell no. No podia... no, no podia ser.
Llavors va ser quan el vaig reconèixer. Estava allà a dalt. Portava una vestimenta completament diferent a la que jo recordava. Més fosca, més bruta, més... deixada. Des de sota vaig intentar captar la seva atenció. Em vaig concentrar amb totes les meves forces en els seus ulls. Però això també havia canviat. Ara... ara només en tenia un!
Amb el seu únic ull, però, va arribar a mirar-me. Hi vaig veure una guspira de reconeixement, fins i tot, potser, va somriure, però va ser un instant. Tot havia canviat, tot. Sé que els meus ulls van recorre'l, cridaven com mai havien cridat "Siusplau, tu no! Siusplau vine amb mi! Siusplau reconeix-me i tornem a començar!". Però ell no ho va sentir. Va baixar del vaixell. Es va fer silenci a la boca de tothom qui contemplava l'escena. Alguns van córrer, volien provar la sort d'amagar les seves pertinences. Jo no. Les meves cames no responien, vaig quedar-me palplantada allà. Ell va passar per davant meu, es va aturar una mil·lèsima de segon. El seu ull es va posar sobre els meus. "Noia, ara sóc un pirata. He de viure sol. No convé que ens vegin junts. Mai".
Tot això em va dir el seu ull la última vegada que el vaig veure. I després... ja no vaig saber res més. Aquells pirates m'ho havien tret tot. La casa, l'amor i... la vida. Els meus ulls vessaven llàgrimes imploraven la clemència que només pot oferir un cor disposat a estimar.