Tornar de la Vida

No m'ho podia creure. No podia ser veritat. No era possible que allò m'estigués passant a mi.
Acabava de trucar a casa seva i un dels seus germans m'havia confirmat el que deien les llistes de passatgers de l'avió que s'havia estavellat als Alps. Feia deu minuts havia parlat amb una senyoreta de la companyia aèria. Aquella nit de reis li havia tocat una de les pitjors feines. Confirmar els noms dels morts en aquell maleït avió.
Un NO en majúscules se'm repetia constantment dins el meu cap, com un martelleig d'aquells que produeixen migranya.
I es que no podia donar-se aquella situació tan inversemblant. El meu millor amic mort al mig dels Alps. Un avió que el tornava a casa per passar la nit de reis amb els seus i alguns dies més, s'havia estavellat a la frontera germano-austríaca.
Per què havia passat aquell desastre? Per què el meu amic havia decidit tornar just amb aquell avió?
Segons la companyia aèria, el govern alemany i l'ambaixada espanyola, l'avió amb destinació Barcelona, amb 133 passatgers i 8 tripulants, havia sortit de Munich a les 10:03 minuts i s'havia estavellat als Alps, molt a prop de la frontera germano-austriaco-suïssa, mitja hora després.
Sobre la causa del sinistre, encara no s'havien pronunciat gaires hipòtesis, però les poques que es podien sentir pels mitjans eren el mal temps, i una avaria en un dels motors. Esperaven trobar la caixa negre en les pròximes hores.
La població més propera era Füssen. Era aquí on s'estaven instal·lant els equips de rescat, i els serveis d'identificació de cadàvers i altres tasques macabres.
Tot just eren les 12 del migdia d'aquell 5 de gener maleït. Tan sols feia una hora i mitja que el meu millor amic s'havia fos com la neu, en un ambient tan inhòspit com eren unes muntanyes desertes cobertes d'un vestit blanc desesperant i buit alhora.
L'última trucada des de casa seva em comunicava que els equips de rescat estaven a punt d'arribar a l'avió. Diversos helicòpters sobrevolaven i inspeccionaven l'accés fàcil per a tots els dispositius. Les possibilitats de supervivents eren inexistents, l'explosió, les baixes temperatures i l'estat de l'aparell no donaven gaires senyals d'esperança. Havia de començar a despertar-me i creure'm que mai més el tornaria a veure. Que les seves paraules no hi serien mai més implicades en l'aire que m'envoltava. Només serien dins els meus records i pensaments.
Vaig decidir marxar de la clínica aquell migdia i passar la tarda a casa a l'espera de novetats des d'Alemanya.
Quina ironia, el país en el qual la nostra amistat s'havia fet de ferro. Aquelles ciutats que ens van veure madurar o no en alguns moments. El país que ens va formar, i se'ns va quedar una temporada. El mateix país l'havia matat.
La trucada que em va glaçar la sang va sonar quan encara no eren les dues de la tarda. El seu pare, en un moment de serenitat em va demanar si us plau que anés a identificar el cadàver a Füssen. Ells no es veien en cor d'anar-hi, i havien pensat en mi ja que sabia alemany i coneixia la zona. La seva petició va acabar dient-me que no estava obligat a fer-ho però que els hi faria un gran favor.
No m'ho vaig pensar dos cops, en realitat estava esperant aquesta situació des que vaig saber la desagradable notícia.
Em van dir que el cònsol de Barcelona i l'ambaixador alemany a Madrid estaven organitzant i llogat un avió per als familiars. El seu pare també em va dir que estava apunt d'arribar-me una transferència amb diners per el cost de les tasques que hauria de realitzar. No volia acceptar els diners, però no es va deixar persuadir.
Si, havia decidit que hi aniria. Que l'intentaria veure per últim cop i que faríem aquell últim viatge de tornada junts.
Però no agafaria un avió, aniria pas per pas, com aquell primer viatge quan anàvem cap a Augsburg a fer un semestre de la nostra carrera.
Mentre feia totes les gestions necessàries per emprendre el viatge aquella mateixa tarda o vespre, els meus pensaments no paraven ni un moment en centrar-se. Aquell últim viatge que faria amb ell havia de ser especial per moltíssimes coses més a part de la seva mort injusta. Havia d'immortalitzar aquelles hores abans de tornar amb ell. Com ho podria fer? Em preguntava mentre feia una bossa de viatge en 5 minuts, buscant el passaport i el carnet d'identitat i trucant a tothom a qui la meva absència provocaria una alteració més o menys important. La primera trucada, és clar, va ser per a la meva filla Ariadna. Tenia vuit anys. Vivia amb la seva mare des del nostre divorci, que aviat farà nou mesos. La trobava molt a faltar. Però el divorci era inevitable. No podíem continuar enganyats més temps.
Tots dos estàvem divorciats. Primer va ser ell i dos anys després jo.
Si les nostres vides havien evolucionat bastant paral·leles des dels inicis a la facultat de Veterinària feia ja quasi dotze anys.
Vaig trobar el meu passaport sota un diari de feia tres mesos. Guardava el diari perquè hi sortia el nom de la meva clínica de petits animals com a noticia, ja que la reformava i introduïa nous serveis, un nou equip i una nova imatge.
És clar! Un diari! Faria un diari del viatge que emprendria aquesta tarda, explicant per on passaria, quina relació tindria amb el meu amic i els records proporcionats per aquells pobles, aquelles ciutats, aquells trens…
El meu tren nocturn direcció Zurich sortia a les 20:30 del vespre de l'Estació de Sants. Arribaria Zurich a les 09:30 del mati.

Dia 1. Barcelona-Zurich. Tren Hotel Nocturn
La meva butaca donava a la finestra. Em va alegrar que fos així. Tothom s'estava instal·lant a les butaques o als departaments. Famílies senceres entraven i feien un xivarri d'allò més animat. Potser era un regal de reis pels nens, o simplement els pares havien decidit anar a passar l'últim cap de setmana de Nadal fora.
Al meu costat tenia un matrimoni suïs suposo. Parlaven tota l'estona de Zurich. Eren grans. Ell amb el cabell blanc i un bigoti poc prominent. Ella rossa, amb molts cabells blancs i tenia un posat bastant bèl·lic.
El tren va començar a moure's amb set minuts de retard, començava el nostre últim viatge amic meu, vell amic.
Amb l'inici de la marxa d'aquell tren de llarg recorregut, una colla de records van començar a apoderar-se de la meva consciència i del meu present.

Teníem vint-i-dos anys quan nosaltres dos, vell amic, vam demanar una beca per estudiar durant un semestre a l'estranger. Tu vas demanar Alemanya com a primera opció i jo, Àustria. Però per sort, i ara puc dir per sort, jo vaig anar a parar a la mateixa ciutat que tu, i a la mateixa universitat que tu, i a la mateixa residència universitària. Si, Augsburg, el sud d'Alemanya, ens obria les portes. Situada a prop de Munich, la petita ciutat ens va acollir formidablement. Amb uns paisatges extraordinaris, una gent acollidora i nous coneixements i experiències sobre els nostres estudis de veterinària.
També cal dir que Augsburg, com per a qualsevol estudiant de programes d'intercanvis també ens va brindar l'experiència de sortir de festa i coses per l'estil.
Recordo que vam marxar junts de Barcelona a finals d'agost de fa quasi dotze anys. Vam agafar un avió amb destinació Munich. Era migdia i estàvem tan engrescats que fèiem mil tonteries per l'aeroport, a l'avió, a tot arreu. Tothom ens mirava. Segurament fèiem el ridícul. Però érem joves, anàvem a viure noves experiències, a conèixer gent i a disfrutar de l'oportunitat que ens donava la vida i la resta de coses que ens envoltaven.
Vam arribar al migdia a Munich. Vam dinar a l'aeroport i després vam buscar l'estació de tren.
Vam agafar el tren a les cinc de la tarda i aproximadament en una hora vam arribar a Augsburg. La residència no era lluny. Ens vam instal·lar i vam començar a conèixer a tots els nous habitants que venien d'arreu del món. Durant uns mesos, el mateix sostre ens vigilaria des de la seva tranquil·litat de pedra.

Em vaig adonar tot mirant el rellotge que el tren hotel nocturn portava ja dues hores en marxa, estàvem a punt d'arribar a Perpinyà. El sopar s'estava servint. Me'l vaig menjar amb no gaires ganes, i tot seguit vaig anar al vagó restaurant, només per aixecar-me un moment i tornar a pensar i assimilar els fets d'aquella nit de reis. Una nit, on moltes llars esperaven amb deliri l'hora per obrir regals. Jo ja havia regalat a l'Ariadna una joguina de moda i mil coses més. Aquesta tarda, abans d'agafar el tren hi havia anat. Li vaig prometre que en dos o tres dies seria amb ella i el primer dia d'escola l'hi portaria jo.
El vagó restaurant era ple de gent. Normal en un tren d'aquelles característiques. Era avorrit estar allà tancat durant tretze hores. Vaig mirar per la finestra, però de nit no vaig poder diferenciar cap tipus de paisatge, només llums de tant en tant.
Tot tornant cap a la meva butaca, em vaig preguntar si seria capaç d'arribar a Füssen, i reconèixer un cadàver. Un calfred em va recórrer de cap a peus. Ho podria fer? Vaig continuar la meva marxa cap a la meva butaca.

Els primers dies a Augsburg van ser especials. Eren dies de conèixer gent, de parlar amb tothom i anar construint els fonaments del que després serien grans amistats. El meu amic i jo estàvem a quart de carrera, i les nostres assignatures a Alemanya eren tres per aquell primer semestre de curs. Cirurgia General, Patologia, i Malalties Infeccioses.
El meu amic tenia el somni de treballar amb cetacis, i jo volia ser veterinari de petits animals i tenir una clínica pròpia. Així seria, o suposava que seria feliç.
Nosaltres ens vam conèixer a l'escola d'idiomes de la facultat. Anàvem junts a classe però amb tanta gent no ens havíem conegut en profunditat. A la classe d'idiomes érem vint persones i el seu rostre em sonava d'haver-lo vist, així que vaig seure al seu costat. Ens vam presentar, ens vam donar la mà, i aquella encaixada era un tret de sortida a dues vides paral·leles amb diversos elements en comú que malauradament, havien acabat just aquell matí.

Vaig acabar d'escriur
e aquestes paraules a la llibreta que feia les funcions de diari i la vaig tancar amb força. Emprenyat. Emocionat. On ets? Em preguntava una vegada i una altra. L'única resposta que rebia era el sotrac incessant d'aquell tren nocturn.
La nit avançava sense que cap força la pogués parar, igual que aquell comboi, que havia recuperat els set minuts de retard arribant deu minuts abans a Perpinyà

Dia 2. Zurich-Konstanz. El llac.
El tren nocturn va arribar a Zurich puntual. Quan vaig tancar el diari, em vaig evadir en pensaments d'allò més inversemblants. Segurament després em deuria endormiscar, perquè quan em vaig despertar passàvem ja per Berna i poc després arribava al meu primer destí.
Vaig baixar del tren, quasi marejat de tantes hores assegut. Va ser tot un luxe estirar les cames després de tantes hores encongit en aquella butaca, no gaire còmode. Vaig caminar darrera de tots els passatgers. Tampoc sabia cap on em dirigia. Havia estat un parell de vegades a l'estació central de Zurich, però encara no m'havia situat.
L'anunci de la sortida d'un tren regional per megafonia, em va despertar. L'efecte de tornar a sentir l'alemany per tot arreu em va ressituar ràpidament.
Abans de triar la forma d'anar a Füssen, vaig pensar que seria adient trucar a la família del meu amic, per avisar que ja havia arribat a Zurich i per preguntar de com estaven les coses. Si s'havien recuperat tots els cadàvers, si la repatriació estava organitzada…
Desgraciadament, encara quedava molt per fer al lloc de l'accident. El problema principal era el difícil accés a la zona.
Amb les últimes notícies des de Barcelona, vaig decidir que passaria per Augsburg abans d'arribar a Füssen. Em desviava bastant del meu camí inicial, però em veia amb l'obligació moral d'anar-hi.
La pròxima parada era el llac Konstanz. El meu tren cap a Saint Gallen sortia en disset minuts.
El llac Konstanz va aparèixer com una visió fantasmagòrica. Envoltat de cims blancs, una boira misteriosa el cobria. Pel bon temps el llac t'entregava la seva esplendor majestuosa sense miraments.
De les tres vegades que visitava el llac, aquesta era la més mística. Clar que no vaig voler pensar en la causa de tal misticisme, perquè ja era prou evident.
Vaig dinar en un petit restaurant que hi havia a prop del llac. Un restaurant ja conegut per la nostra història. Després dels postres, vaig obrir el diari i vaig fotografiar el moment en paraules.
La primera vegada que vaig visitar Konstanz va ser el primer cap de setmana que el meu amic i jo estàvem a Alemanya. Encara no coneixíem gaire gent i vam decidir fer una excursió. Envoltat de verd i amb barquetes al mig, el llac donava una imatge de pau i esperança. Era una imatge de postal i alhora terapèutica per als moments d'angoixa.
El segon cop que visitava Konstanz va ser l'estiu abans de néixer l'Ariadna. La meva exdona i jo vam visitar el meu amic i la seva família a Munich i vam passar el diumenge tots sis a Konstanz. L'estampa era un quadre de felicitat afegida, semblant a la llet rica en calci que s'anuncia. Els nostres matrimonis començaven a fracassar. El seu poc després de la trobada. El meu uns anys més tard gràcies als múltiples alts i baixos que van anar esdevenint.
Si és cert vell amic, Konstanz va seguir la nostra evolució de principi a fi. En tres vegades aquell savi llac ens ha vist créixer, estimar i desaparèixer.
Vaig abandonar el llac gelat poc abans de les sis de la tarda. El meu autobús cap a Augsburg partia pocs minuts després. Repenjat a la finestra de l'autobús, una o dos llàgrimes van regalimar rostre avall.
La nit s'havia convertit en el meu company de viatge. La foscor i l'incertesa s'estenien davant meu amb aires amenaçadors. Però simplement eren els diferents estats de la por.
Amic meu, cada cop que faig un pas cap a tu, la meva por augmenta. No vam ser bons amics? No esperàvem amb il·lusió les nostres trobades ? Quin era el causant d'aquesta por?

Dia 3. Augsburg. La ciutat.
Em vaig despertar cap a les sis del matí. Encara no s'havia fet clar, però la llum del dia era imminent. De camí cap a Augsburg vaig realitzar diferents trucades. La primera, per reservar una habitació en algun hotel al centre de la ciutat. La segona va ser per a l'Ariadna, i la tercera va ser per els pares del meu amic. Em van comunicar que el dia següent estaria tot enllestit per identificar cadàvers. Füssen seria la meva pròxima i última parada en aquell viatge que recordaria pas a pas.
El matí d'Augsburg d'aquell diumenge 7 de gener va començar amb tristor. El carrer estava desert. Vaig buscar un lloc per esmorzar tranquil·lament tot llegint algun diari.
El cafè calent i un tros de pastís de formatge em van fer sentir una mica millor. Em van donar més forces per emprendre l'última part del viatge sense tu, vell amic.
Però abans de iniciar la retirada, em vaig donar unes hores per caminar per la ciutat. Vaig visitar la facultat, la residència universitària...

El meu amic havia conegut la que seria la seva dona a Augsburg. Alemanya de naixement, visitava amb freqüència Augsburg per visitar els seus avis. Ella i els seus pares vivien a Milà on tots tres eren professors d'alemany. Segurament va ser el seu caràcter, els seus ulls verds els que et van captivar, igual que a tot el personal masculí de la residència, el dia que va entrar per la porta per fer-nos un curset d'alemany científic. La Julianna et va mirar i va somriure, segurament va pensar ‘mira el graciós de la classe'. Després de fer-te la vida impossible amb preguntes que tu no sabies respondre, tu la vas convidar a venir a una festa d'aniversari d'un noi japonès veí d'habitació de la residència. Ella va accedir de bon grat i aquí va començar la vostra història d'amor, que semblava que fos eterna. Com totes.
Quan vam tornar a Barcelona, ja éreu uns amants de ferro. Tu hi anaves un cop al mes, i ella també. Potser us veieu cada dues setmanes, bé a Barcelona, bé a Milà o Augsburg. Va ser durant aquest període, ja que tu vivies en una altre dimensió, que jo vaig conèixer la Marta. Ella acabava d'obrir una agència de viatges. Ens vam conèixer per allò tan típic dels amics comuns i poc després ja començàvem a quedar sovint als vespres quan ella tancava el seu negoci.
Vam acabar les carreres i tu, vell amic, vas dir que necessitaves la Julianna i que marxaves a fer un màster a Munich sobre cetacis en captivitat. Era el primer pas per aconseguir el que realment volies. Treballar amb cetacis.
El seu casament es va formalitzar un any després de la seva "fugida" tal com jo li deia en to de broma. La seva llar es va situar a Munich, on els dos havien trobat una feina. El meu amic compaginava la feina en una clínica de petits animals i els seus estudis. La Julianna treballava en una editorial.
Quan van arribar a Barcelona pel meu casament, un any després del seu, la Julianna lluïa amb gràcia i elegància, tal com era ella, un embaràs avançat. No m'ho havien dit i va ser una de les coses més boniques d'aquell dia, després que la Marta, vestida de blanc, m'enlluernés amb la seva llum que també semblava que no s'havia d'apagar mai.
Dos nens van néixer d'aquell matrimoni. El meu amic ja havia accedit al zoològic de Munich, i ja es perfilava com un gran veterinari de cetacis. Ara sí que la seva vida era perfecta.
Què calia dir de la meva? Doncs que si fa no fa era igual. Un cert paral·lelisme ens havia perseguit des del primer dia de la nostra amistat, i tot just s'ha trencat fa un parell de dies.
La meva professió també m'aportava la felicitat corresponent per al meu trencaclosques particular anomenat vida. La meva família estava apunt d'augmentar i l'amor estava servit.

S'havia fet l'hora de dinar i ja em dirigia cap a l'estació de tren. Arribaria a Füssen cap a les sis de la tarda. S'acostava el moment de la retrobada vell amic.
Vaig comprar un entrepà a l'estació mateix i vaig dirigir-me a l'andana corresponent.
El tren va començar a moure's. Deixàvem enrera Augsburg. La nostra ciutat. Fins sempre.

Dia 4. Füssen. Els castells de Lluís II de Baviera
El tren va arribar a les 6 de la tarda a l'estació de Füssen. Una nevada considerable em va seguir des de Augsburg. També la nit, la seva foscor, i la por. Aquest cop la por em va dominar i vaig enfonsar-me al tren. La gent em mirava estranyada. Jo no podia parar de plorar i de dir el teu nom en veu baixa. Vaig tancar el diari amb ràbia i em vaig eixugar les llàgrimes que queien sense parar.
Vaig sortir del tren i vaig mirar cap a dalt i a l'esquerra. La intensa nevada i la boira no deixaven veure la immensitat d'aquells dos castells. Els castells de Lluís II de Baviera. Un rei atrapat en un moment de la història, i que la seva única forma d'escapar era deixant de viure.

Havíem visitat els castells en tantes ocasions! Sempre que un estava baix d'ànims baixàvem fins a Füssen i miràvem cap al cel, on veiem dos castells de conte de fades. Un era Neuschwanstein i l'altre era Hohenschwangau. Eren meravelles que impressionaven a qualsevol que els visités.
El meu amic em va anunciar en aquests paratges la seva separació de la Julianna, i dos anys més tard en el mateix lloc, jo vaig anunciar la meva.
No els veia, però sabia que hi eren. Això vaig sentir quan vaig tornar a mirar enlaire i no vaig veure els castells. Aquesta sensació tan estranya però alhora esperançadora se'm va presentar com una de les lliçons més importants de la meva vida. Buscar-te, no trobar-te però saber que hi ets. Tan és el lloc, si dalt d'una muntanya o dins els meus records. Ell hi era.
Em vaig identificar com a familiar del meu amic i em van deixar passar a la sala on reposaven tots els cadàvers, o el que quedava d'ells. Era massa macabre, les llàgrimes em començaven a caure al caminar per aquella nau buida habilitada per a la fúnebre tasca. Dos homes alemanys, amb rostre seriós, em van acompanyar per les taules. La documentació que portava a sobre es va quedar amb ell en el moment del xoc. Així va facilita
r les coses, però no va evitar que algú confirmés la identitat.
Van obrir aquell maleït sac, i amb un acte de coratge em vaig atansar cap allà on es començava a obrir la cremallera.
Vell amic ha arribat el moment. Sóc aquí. I tu? Vaig fer un gest amb la mà perquè no obrissin més la cremallera. Vaig mirar aquell rostre per últim cop. Tots els meus moments amb ell se'm van presentar encadenats en forma d'espiral convergent. Un darrera l'altre fins que vaig assentir amb el cap, vaig dir que si amb un filet de veu i la cremallera es va tancar.
La signatura de quatre o cinc papers burocràtics va ser l'última cosa que vaig fer abans d'abandonar aquell lloc.
La neu havia parat de caure i la temperatura, freda, però agradable en el meu estat de plor constant.
Em vaig allotjar en una pensió on hi havia més familiars que havien vingut a fer el mateix que jo. Tothom evitava a tothom. Pocs eren els que tenien conversa. Tothom estava a la seva habitació. Pendent de l'hora de tornar a Barcelona el dia següent.
En la intimitat de la meva petita habitació, vaig obrir el diari, per escriure el que serien algunes de les últimes paraules escrites.
Ja està, ja ho havia fet. La por s'havia esvaït mitjançant plors. Ara quedava la tristor, la buidor i el començament d'una etapa sense ell. Les persones s'acostumaven a viure amb altres persones. A tenir-les presents fent alguna funció en les seves vides. A vegades t'ajudaven a trobar el camí, altres t'ajudaven a equivocar-te. Però que passava quan algú molt important deixava de fer-ho? Era una de les tantes preguntes que em feia, i que sabia que tenien resposta, però estava de camí.
El matí de dilluns 8 de gener va començar amb un sol brillant i viu. La neu engalanava els cims i les valls. La boira per art de màgia havia desaparegut i Neuschwanstein desplegava el seu esplendor millor que mai.
L'observació del magnífic castell em va portar tres o quatre minuts.
Ara ho entenc. Tu ets el millor final romàntic. Li vaig dir al castell.

Dia 5. Aeroport de Munich. El destí.
L'aeroport de Munich estava ple de gom a gom. Alguns funcionaris ens van indicar la cua de facturació i altres qüestions burocràtiques per la tasca que estàvem a punt de realitzar.
Vam embarcar sense cap problema. Els taüts reposaven un al costat de l'altre a la bodega d'aquell boeing. Jo seia a la finestra. Al meu costat no va seure ningú.
Aquest és el nostre últim viatge vell amic. Hem anat junts a tot arreu. Ara tornem junts per sempre.