Tornar als vells temps

Escriuré, viuré cada mot, cada paraula i en elles calcaré cada gest, cada mirada, cada pensament. És el nostre vehicle. Aprofitem-ho, no?
A través d'elles he viscut la llarga vida que he tingut. Tinc 22 anys i mai creia arribar a aquesta edat. Mai havia imaginat un demà amb futur, mai he cregut en arribar a ser gran. Ara em trobo amb un peu ficat dins dels dubtes d'acabar els estudis. Qui sap què se'n farà de mi...
De moment em limito a passar els segons, a respirar i a intentar saber viure. I cada segon queda enrere i tot el meu passat queda en l'Ara.
Queden rastres d'angoixa a tots els meus passos, i gravada a la ment la més pura sensació de frustració. Llegeixo les paraules escrites dels meus pitjors dies i només hi ha sang, crits, ràbia i punyals clavats. Sovint el meu cos explota i la por s'apodera de mi. En aquests moments ja no sóc jo, no queda cap rastre del meu ser. Jo sóc por. Tremolo i la mirada es bloqueja. Els muscles són rocs i les llàgrimes pluja. El cor batega com un rellotge perdut. Al pit hi tinc clavat el punyal, que sembla anar-me matant lentament. Tot és dolor, tot sembla perdut, tot sembla tornar als vells temps.