El millor llibre mai escrit serà en blanc!

Sé que la mirada ,ara que estic sola, és cruel.
No vull que em vingui la inspiració per maltractar-me més. He de renunciar a escriure? A pensar? I tot per deixar-me de fer mal. És patètic, res té sentit. Les coses que m'estimo són fràgils i sovint irreals. Masses anys encegada. Però qui et diu que ara no ho estiguis? No sé res, no sabem res, ignorància per damunt de tot, no hi podem fer res. Tot són intents d'una il·lusió, una figura, un espectacle...tots busquem la raó de viure quan no en veiem cap. Quan la vida segueix i sembla que surt el sol, llavors no és el moment per preguntar-se sinó que és l'hora de seguir endavant. Sort d'aquestes espurnes d'esperança! Tot ens canvia, mai no hem sigut de cap manera, la Queralt, va ser, era i potser serà, però mai pots dir és, ja no és aquella Queralt.
Una música dolça em pot fer canviar, una frase em pot fer esgarrifar, un silenci matar, un crit embogir, un somriure desitjar, una trucada viure, tot és i deixa de ser a la vegada.