Tinc por de despertar el món

Un relat de: pagoda

Ja fa quatre mesos que tot plegat va començar, els nervis del primer dia s'han evaporat i ara sols en queda un lleuger record.

Ens hem conegut durant quatre mesos, hem compartit moments alegres i moments tristos i ara ens queda compartir un últim moment, el moment de les notes finals del primer quadrimestre.

És el primer cop que la majoria de nosaltres sofrim aquesta experiència ens preocupa principalment una nota, la de projectes. Som estudiants d'arquitectura.

Estem nerviosos esperant que els professors pengin el full a la provisional sala de gràfiques.

Portem un quart d'hora esperant, els més pessimistes ja han fet les seves prediccions mentre els optimistes intenten animar la gent que ja sap que ha suspès.

Finalment arriba el moment.

Sona el telèfon. No entenc res. Estic gitada i miro el telèfon que tinc al costat. No ho entenc. Veig un nom a la pantalla: Marta.
Despenjo el telèfon: - Hola sóc la Marta, que t'he despertat?
- No,estava escoltant música, què passa?- menteixo
- Res es que ja han penjat les notes i era per dir-te-la i que no et calgués venir fins aquí.
- De veritat? Què he tret?
- Ho sento, un quatre
- Merda! No ho entenc... I a tu com t'ha anat, i a la Carla?
- Jo un sis i la Carla un quatre i mig
- Ostres un quatre i mig, pobra. Bé gràcies per dir-m'ho.
- Si després vols que quedem m'ho dius d'acord? Ara vaig a trucar a la Carla.
- Bé, ja et diré alguna cosa, moltes gràcies.
- Fins després
- Fins després

Silenci.
No passen cotxes, ni hi ha gent movent-se per l'edifici. Sols silenci.
El meu cap està buit.
Sento el meu cor accelerat. No ho entenc.
De cop sento el ressò del quatre dins del meu cap... el meu cervell m'està parlant: "un quatre... no ho entenc... un quatre... no ho entenc... no pot ser... m'estarà enganyant? No, no ho faria mai.... no pot ser... un quatre".

Després de cinc minuts així, em quedo asseguda damunt del llit. -" Un quatre, no ho entenc"- em diu el meu cervell.
De sobte una llàgrima baixa per la meva galta i em va als llavis, està salada i és molt amarga. Em crema quan baixa per la galta.

I començo a plorar en silenci. No faig soroll tinc por de despertar el món.
Simplement ploro. Tot el temps destinat a l'assignatura se n'ha anat... com si res... les nits fins a les dotze o la una de la matinada projectant per a res... no ho entenc.

La meva respiració es tranquil·litza. Aniré a preguntar que ha passat, quina és la raó del quatre. No ho entenc. Vull saber la raó.

Em calço i marxo. Els trenta minuts de camí es fan eterns. Arribo. Toco a la porta. Surt un dels cinc professors.
Quan estic dins el professor m'ho explica intentant que no plori. No ploro. Surto. Arribo al pis.

Simplement: no tenien una raó. Un quatre, sols això.

Una altra llàgrima aquest cop menys salada em diu que encara em queda una altra oportunitat d'aquí cinc mesos.

Ploro en silenci. Tinc por de despertar el món.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

pagoda

5 Relats

1 Comentaris

3499 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00