t'estime, t'estimo, t'estim..

Qui ho anava a dir?

Tant de temps enredrant-me i pensant que mai ho podria sentir, que mai ho tindria, que no ho trobaria enlloc..

..i de repent apareixes tu, que ni m'havia parat a mirar-te abans, em parles, em fas veure coses que mai ningú m'havia mostrat..tu, amb la teua dent perfecta, amb les teues ganyotes quan em somrius, amb les teues abraçades, els teus t'estime, les teues "manies inconfessables" com diria Pau, la teua facilitat per fer-me riure, per fer-me sentir viva, per contagiar-me ixa música..ixe "calfred per la columna vertebral", les ganes inhumanes d'estimar, d'abraçar, de besar.. i aixo que estic segura que ningú aposta per nosaltres..t'han s'hi val..em sent com mai amb tu, consegueixes curar totes ixes ferides que pensava que mai sanarien.

Ho sé, es prompte i de vegades em costa mostrar el que sent, xo ho sent, de debò que si..estic tota la setmana desitjant veure't, tocar-te, sentir-te, que m'acaricies els cabells i que em mossegues el coll.

"No se el final d'esta història, però vull ser esta nit el teu heroi"..i que res més importe, que "sigues tu l'únic govern que em governa", com aquella nit a Alcoi, com ixes nits cara al televisor, que si, que ho sé, no sóc fàcil d'entendre..però d'això es tracta, de que ningú em compren com tu, de que ningú s'escabussa en els meus ulls com tu, de que "ja no aguante més, que vaig a rebentar. Quina sensació d'inmortalitat, com si tan sols existirem en el món nosaltres dos, com si acariciara els núvols amb les mans....."