Temps de soledat

macoooo!!! sempre tan pessimista, tu, eh... anima't quan menys t'ho esperis pots trobar algú que et canvii la manera de veure les coses! (jo... jo també era molt pessimista... tenia molts problemes i tenia ganes d'engegar-ho tot a rodar... i ara... ara tot i tenir-los... certa persona ¬¬ m'anima i fa que tiri endevant xD) així doncs... ja em diràs que et va semblar el que et vaig donar ahir... eh... que... em fa molta vergonya xD et vaig prometre un comentari i pim, pam, PUM! aquí el tens! només dir-te que m'ha agradat molt! craaaaak! xD que dius que ara ja no escrius tant perquè et fa pal... doncs no, no... que ho fas molt bé! i de mica en mica et farem un peazo crak, i després un macro crak xD (i que deixo ja d'escriure, perquè és un comentari mooooolt llarg, sense cap sentit... perquè tampoc hi diu res d'interessant... acabo de venir d'entreno i l'entrenadora m'ha dit que sóc més rara que un gos verd...aviam si tindreu raó tots plegats... i si no sóc d'aquest món? deixo la pregunta a l'aire...)
petons maquíssim! i a seguir escribint!! pa' ti un 10! que t'ho has currat! =D

Es molt trist però m'agrada, sobretot l'última estrofa quan es parla del temps de reflexió. No sé si és una vivència personal però si és així et diria que enmig de tanta foscor segur que trobaras un estel que com a mínim et condueixi de nou a veure el sol, és a dir, que no desesperis, tot apereix quan un menys s'ho espera. Si és inventat i sino també, doncs, està molt bé perqué llegint-lo fas que el lector es posi dins l'història.

Una abraçada

-.-NaTaShA-.-

...que la soletat és necessaria, però com tu dius també potser un temps de confusió i de tristor. Passeja per les rambles o per un lloc que hi hagi molta gent i sense esperar res tan sols mira als demés, te'n adonaras de que hi ha molta gent més sola que tu. Benvingut/uda a relats i una abraçada.