temps amagat

La vida havia canviat molt per en Damià. Sentat davant del parabrises del cotxe, observaba la tempesta més gran en molts anys. Els llams queien a extrem i extrem de l'horitzó. Aquell seria un viatje complicat. No tan sols per la tormenta metereològica, sino també per la que vivia el seu esperit.

El cotxe circulava per tombs estrets i complicats. Hi havia lluna plena però els núvols l'eclipsaven totalment. En circunstàncies normals la lluna ajudaria en el viatge, pero aquella nit no tenia res de normal. Per començar, l'haver sortit d'aquell poble i haver emprés aquell viatge sense aixecar cap sospita, ja havia suposat el joc de mans més complicat que Dàmia s'havia propossat mai. També podria ser obre de lo'atzar. Un atzar capritxos que havia mogut els fils del destí fins al punt de posar a Damià en el lloc de premer el botó en el moment adequat... i el va premer ben fort!

Tampoc era molt recomenable iniciar aquell viatge sota aquelles circunstàncies adverses: un temps dolent, un cotxe que no ere el seu, una misió que podria complicar el que, en el fons, era la seva raó essencial d'arriscar-se i que no era una altra que passar uns minuts fora del temps de la dimensió normal. Un temps que era d'un altre rellotge, un temps que no contava per a ningú més que per a ell.
Tom darrera tom arrivà al primer poble. Una mirada al rellotge no fa res més que confirmar que la carretera està massa mullada com per a correr i que el viatge es farà més llarg que de normal. Ben mirat aixó jugaria al seu favor. El que necessitava era guanyar temps al rellotge real. Tant a destí com a l'origen necessitava guanyar-lis temps per a ell. En tot aixó que ja fa el tros de carretera d'accés al segon poble. Bé!! Tot indica que avança correctament, lent però eficaç. Hi ha cops que ès millor aixó que no pas arriscar-se massa i perdre tot pel camí.

Ara la carretera és més ample, peró continua amb molts toms i les marques molt desdibuixades. Arriva al tros del pantà. Quant s'acabi, començarà la bona carretera. Allí podra guanyar el temps que normalment no hagués perdut al tros dels toms estrets. Un cop d'ull al telefon. Continua mut. Una trucada podria cancelar tot el viatge. Difícilment mai més es podrien donar aquelles circunstàncies. Però continua mut i ben mut.

Per fi la carretera s'obre i prem l'accelerador. Les agulles del cotxe reccionen i el soroll del pneumàtic xafant l'asfalt ofega la música. Impresiona molt a Damià l'aspecte tenebrós de la tempesta. De moment eren gotetes que de tant en tant possen en funcionament el sístema automàtic de netejavidres del cotxe. Però més endevant pot suposar boira, una cortina de pluja, pedra glaçada... Ara el cotxe sembla que voli, rectes i rectes, trencades per toms oberts que tan sols fan disminuir un xic la velocitat. No cal premer el fre. En minuts entrà al proper poble, creuà el pont romà i s'enfilà pel carrer que molts sovint es utilitzat com a circuit de curses urbà. En els mateixos minuts ja ha deixat el poble al darrera. Intentava recordar la forma de la carretera. Tom a la dreta, a l'esquerra, però és massa fosc per què les trasses del paissatge l'ajudin a orientar-se. La foscor no ajudava gens ni mica, tot i que, segons Damià, la foscor amaga les veritats.