Tarot

Li ho va dir la dona que tirava les cartes al Parque del Retiro
―No necesito echarte las cartas, llevas la muerte alojada en tu rostro..
Era un dia grisós i pesant d'octubre i el parc no estava massa concorregut. Havia decidit donar un tomb pel parc, no tenia massa temps i el parc era a prop de l'hotel. La reunió començaria en una hora. Amb una mica de sort podria tornar en el darrer pont aeri.
Va veure la renglera de dones assegudes en una cadira plegable, darrera d'una tauleta amb les cartes del tarot a sobre. Només ni havien dues de lliures. Es va acostar a la més jove, semblava més creïble, menys entabanadora que les altres. Tenia un aire màgic, una mirada com dos rajos verds que penetraven. No es va resistir a provar-ho per primer cop.

No va poder suportar la predicció. Aquella tarda, a la reunió. Durant el vol. Els dies següents. Les paraules de la dona retrunyien contínuament en el seu cap i el mal presagi es va convertir en una càrrega aclaparadora que l'anava aixafant com una formiga.
Minut a minut la incertesa del perquè, el quan i el com es moriria, el rosegava més que el propi vaticini de la mort.

Una setmana després el van trobar penjat.