Fora de temps

Quan es va despertar, com cada dia, es va espolsar la peresa estirant els braços i efectuant les rutinàries operacions de rascat d'esquena i cap.
Després va sortir al jardí, encara amb el pijama, assaborint el primer dels cafès prohibits, amb molt de sucre. Era un magnífic matí, el sol brillant com mai, anava empenyent el diumenge cap el migdia. Encara que per a ells, tots els dies ja eren diumenge.
La va trobar morta, en un racó, al costat de les orquídies, amb els guants de jardiner posats. La boca i els ulls -ben oberts- denotaven un cert aire de sorpresa.
Finalment es seus desitjos més ocults, prenyats de penediment -com si un desig pogués estar prenyat de penediment!- s'havien fet realitat.
Tant de temps allotjant aquell desig inconfessable, que l'avorriment i la manca de paraules havien alimentat, i ara estava morta. Per fi.
Havia arribat la llibertat tant anhelada.
La llibertat que la mandra o la covardia no li havien deixat perseguir. La llibertat que només havia estat capaç de disfressar com un objecte de desig subconscient ara, havia arribat. Ara que potser ja no tenia forces.

Hauria de demanar lloc a la residència.