Tan iguals i tan diferents

Tan iguals I tan diferents

Em persegueix, no hi ha dubte. Tot i que no la veig, la puc sentir, olorar, notar i pràcticament palpar. Però no, no la veig. I m'angoixo perquè sé que la seva persecució és constant, dia i nit darrera meu, des de ja fa molt de temps.

M'aturo al parc, envoltada de gent estaré segura. Intento escoltar el xivarri dels xiquets jugant intensament. Ells, que no són perseguits per ningú, exhibeixen les seves emocions descaradament: ara ploro amb desconsol, ara ric sense mesura.
Em fixo en les veuetes dolces de tots i cada un dels nens, i en el seu conjunt també. Però no s'ha aconseguit l'efecte desitjat, hi ha una veu molt més clara que em parla xiuxiuejant, sense necessitat de pujar el to. Sap que tinc por i en la meva tensió he après a diferenciar-la de qualsevol altra, a aïllar-la del grup i escoltar-la sense voler.
I m'amenaça, em diu que si no em deixo agafar per ella, quan ho faci, perquè ho farà, serà pitjor.

Arrenco a córrer el més ràpidament possible, intentant deixar les seves paraules encadenades allà on jo hi era, atrapades en un temps i un espai fixats en els que jo ja no m'hi trobo.
Altra vegada impossible. Com s'ho fan les frases per bellugar-se d'un lloc a l'altre? Qui els va regalar un rellotge per desplaçar-se en el temps?
Vull pensar però no puc fer-ho amb claredat. Desitjo que els meus pensaments siguin tan àgils i vius com ho són les paraules que m'envolten i que per mil·límetres no em toquen. Una cosa impedeix l'altra i em quedo, doncs, sense idees brillants que vencin a l'enemic.

Necessito un refugi, però quin?. Abans, quan em deixava dormir per tornar-hi a l'endemà, tenia almenys unes hores de descans. Una nit, no obstant, va aprendre a desintegrar-se mentre dormia, barrejant-se amb l'aire inhalat i arribant amb la respiració al cervell.
Des de llavors els somnis no han tornat a ser el mateix. Els pardals es converteixen en voltors afamats esperant la meva hora, les flors en plantes carnívores amb l'estómac igualment buit. De vegades, quan tot i enmig del meu neguit puc enllaçar alguna idea, em pregunto si realment les plantes tenen estómac, i si és així, si és tan gran com per empassar-se una persona sencera, o com saben els voltors que la teva vida s'esgota en absència d'una ferida greu o un envelliment acusat.
Mai trobo resposta, però tampoc tindria temps donat que és primera hora del matí i ja estic corrent per la casa, sé que està aquí, m'ho diuen la suor freda i els muscles garratibats.

No tinc temps a pentinar-me, necessito estar amb gent. M'urgeix l'aixopluc dels desconeguts que em miren sense entendre'm, com si la meva realitat fos diferent de la seva. No funciona tan bé com abans, m'he adonat. La protecció de sentir-se ningú envoltat de gent està deixant de ser efectiva. Ha après a localitzar-me entre la multitud adormida, com un rat-penat a la foscor i m'obliga a endinsar-me en aquella massa rutinària de gent per dirigir-me a tota velocitat a la feina, possiblement l'últim lloc segur que em queda.

N'estic convençuda, odio els rat-penat. Juguen amb ventatja amb els insectes miops aprofitant la negror de la nit. Els senten fregar l'aire amb les ales i resten immòbils fins que es decideixen a atacar a aquells a qui pràcticament no veuen.
No sé si ella em veu o no, si ho fa a mitges, si utilitza una mena de radar o si porta ulleres d'alta graduació. El que sí sé del cert és que em sap trobar i jo em sento cansada de tanta por, esgotada de tant córrer sense allunyar-me d'ella, destrossada físicament, envellida, ullerosa, demacrada.

A la feina tot segueix igual, tot es mou a càmera lenta, de manera que els meus moviments nerviosos i incontrolats són més patents. Les mateixes cares de preocupació en veure'm, la remor del safareig un cop he passat davant d'ells, mirades de compassió i més mirades de compassió.
El meu aspecte és desastrós. A la meva cara desmillorada s'ha de sumar la mirada perduda per si reconec a la meva perseguidora, els cabells despentinats, la roba mal posada, l'arrossegament dels peus del condemnat a mort.
Gairebé no em parla ningú, però no m'importa, fa temps que jo tampoc no els parlo. Ho vaig deixar de fer en veure que no em creien. En realitat, però, qui no se'ls creu sóc jo. Que no senten la seva veu? Que no noten la seva presència? I per postres jo, que tan sols em limito a descriure la realitat, sóc considerada una mentidera. Inacceptable completament.

Tinc palpitacions, he de seure. El no menjar i el no dormir treballen conjuntament per debilitar-me i la veritat és que és efectiu. Les cames em tremolen i els ulls volen tancar-se tant sí com no. Un segon, tan sols un segon. Ja me'l conec aquest truc, el d'intentar enganyar el temps. Un segon que serà un minut, un minut que seran uns quants. No em puc permetre aquest plaer doncs ja la torno a sentir. Ni portes ni finestres, sense respecte a l'autoritat dels directius aquí està ella volant sobre el meu cap sense deixar-se veure per mi.
Els altres, des de la seva posició, podrien haver-me previngut. Per força l'han vist arribar i acostar-se'm, buscar l'angle ocult als meus ulls i parlar-me des d'allà. Ningú no em diu res i jo em ratifico en la meva decisió d'ignorar-los.-

Com surto d'aquesta situació? Sap on visc, coneix els meus carrers i les meves botigues, fins i tot gosa presentar-se al treball.
Només em queda una opció, rendir-me davant la seva superioritat i el meu aïllament social. Em dol prendre aquesta decisió després d'haver lluitant tant, però la meva angoixa és ja extrema i m'estimo més morir dignament a no poder viure. Ho accepto, sóc insecte i tu rat-penat, però concedeix-me almenys l'honor d'abandonar-me en privat, refugiada per un sostre i unes parets conegudes.

M'aixeco i em dirigeixo amb el cap ben alt als braços de l'enemic.
Crits i més crits dels mal anomenats companys que ni en els moments previs a la meva defunció fan res per ajudar-me. Crits de no sé què de perdre la feina i de que algú està boig. No em parlen mai i justament ara m'expliquen tots alhora vés a saber quina història. No és moment de banalitats, m'acompanya el contrincant al front de batalla i hi he d'anar. Ell amb armes i jo amb pregàries.

Al mig del menjador, donant voltes sobre mi mateixa, els braços oberts i parlant-li a l'aire, reconec la meva feblesa. Em deixo agafar per tu però abans vull dues coses: una cara i un perquè.
Suo, no puc respirar, els ulls fixats en un punt per poder sentir la seva veu, que aquesta vegada es fa esperar. Finalment, al límit de les meves forces, la sento a la meva dreta. És tal el meu bloqueig que no puc girar-me, tot i que vull conèixer el seu aspecte, però el meu cos no em respon.
Em diu que em miri al mirall, just enfront, si realment ho vull entendre. I dubto. Tant de temps i ara dubto.

Per un instant m'imagino el rostre que veuré reflectit davant meu. Els monstres més horripilants passen per la meva ment, dents desproporcionadament grans envoltades d'un soroll esgarrifant, ulls vermells de mirada penetrant, un cos deforme alçant un ganivet esmolat... Segueixo paralitzada i amb els ulls gairebé tancats espero sentir el soroll de l'arma que talla l'aire per arribar fins a mi i, amb la mateixa facilitat, tallar-me també. Tan segura estic de la meva fi.

Però no és aquest el soroll que trenca el silenci, sinó un de ben familiar de qui he estat fugint sense èxit. Altra vegada la seva veu prop meu, aquest cop amb un to més suau, menys agressiu, que m'anima a vèncer la meva por i enfrontar-me al mirall.

No sé per quina raó, però li faig cas.
Increïble!.
No ho entenc, i no perquè no sigui un monstre, un ésser esgarrifós o un assassí a sou. Sinó perquè sóc jo mateixa, la mateixa cara, el mateix cabell, el mateix cos, diria que fins i tot la mateixa expressió.

I torno a sentir-la. Aquesta vegada, però, veig com mou els llavis per pronunciar cada paraula. El meu desconcert m'impedeix entendre el significat de la frase i li demano que la repeteixi. I així ho fa.

"Quin aspecte, sinó el teu, podria tenir la teva consciència?"