Tàlpids

Els vilatans de Talp van despertar, per primer cop, amb un gran rebombori. Al obrir aquell matí els porticons i les finestres, van descobrir, esglaïats, que una Foscor opresora dominava el poble.
Talp, que es troba al centre d'una vall, és un poblet de carrerons escarpats amb cases de colors que pendulen a banda i banda. Sembla ser que els seus habitants sempre havien tingut el favor de les divinitats i mai els hi havia faltat la virginitat del riu i la fecunditat de la terra.
Els tàlpids, però, són gent mandrosa, i es suposa que per aquest motiu, s'havien anat aparellant entre ells. Com a resultat d'aquesta pràctica tots comparteixen unes mateixes característiques: duresa d'oïda i ulls gairebé ocults. No es pot dir pas que siguin persones curioses i tot el que hi havia més enllà del seu terme municipal els era totalment desconegut fins aleshores,…
Aquell matí, però, havien descobert que el Sol ja no brillava per a ells. Horroritzats, un a un, es van anar dirigint a l'Ajuntament, on s'hi havia convocat un Ple per tractar el problema. L'Alcalde presidia la sessió i va decidir que un jove seria l'encarregat d'investigar què impedia que la llum entrés a la vila. Els tàlpids, que tenen un respecte gairebé litúrgic per les institucions, van consentir-hi.
El jove va resultar ser un noiet que vivia amb els pares a "Ca l'Oblit". Inert en saber que havia estat escollit, va preparar-se un petit sarró per emprendre la marxa cap el Sol. Mai havia creuat la frontera de Talp però la passivitat continuava impregnant la seva mirada.
Al creuar la línia on finalitzava la vila una sensació desconeguda va saccejar-li el cos: el descobriment d'un nou paratge.
Al cap d'unes hores de camí va distingir entre unes roques una mena de poblat, va acostar-s'hi i va destapar la desolació. Els habitants d'aquell poble, anomenat Fòrmig, vivien en forats negres, la terra allí ja no era fèrtil i el Sol feia temps que no hi brillava. Una dona al veure'l va atansar-s'hi.
-Què hi feu a la terra de la desil.lusió?-volgué saber.
El jove li explicà d'on venia i el seu problema.
-La foscor de la que em parleu ja fa anys que els formiguians la patim. La terra que et sosté els peus va ser fèrtil un dia, però de sobte, no sabem perquè, va aparèixer una protuberància prop d'on ens trobem ara que amagà la llum del Sol. Hi hem treballat amb totes les nostres forces per reduir-la, però s'engrandeix amb cada segon que passa i ja estem massa cansats,…-murmurà tristamet la dona.
Abatut, el noi va seguir el seu camí cap al Sol i de sobte va traspuntar una muntanya immensa. La cresta semblava rosegada i a la seva falda una estranya prescripció hi deia "Tumor de la Terra".